Des de xicotets visitàvem la pedra sagrada, la pedra llegendària on cada any ens contaven la història. Quan érem xicotets pujàvem dalt les runes del castell Vell i des d'allà, el dia de la Romeria de les Canyes féiem l'homenatge als qui allí havitaren, i els dedicàvem unes paraules, tot recordant-los. Veíem el penyassegat poregosos, i imaginàvem l'escena sanguinària .
Aquelles pedres tacades són el record, i tal vegada d'altres pedres que no són tan famoses,ni tan homenatjades i tot i ara restar mudes tenen més sang vessada a sobre. Però el símbol d'aquell òxid de ferro que recorda la sang en aquell indret sota el castell és com un llibre obert als ulls dels xiquets i xiquetes de Castelló.
Segur que és vessà sang en aquell castell, sang inocent dels qui allí vivien tranquil·lament. En aquest dia recordem les lluites entre moros i cristians, i la sang del moros, recorda les vides dels vençuts.
Ara el castell es troba tancat al públic i rodem per sota i podem acaronar les pedres amb la delicadesa de qui entén les penes dels vençuts, i les paraules segueixen recordant els qui allà vivien i pergueren la vida , fa més de trenta anys que seguim fent la cerimònia d'homenatge a aquelles pedres.
Amb el cant a l'aire d'alguna albada i la cançó de Flor de Marge d'AL Tall cantada per Pep Martí, acabada pel toc de la Muixeranga.
És un indret sagrat, i tot i ser nosaltres l'herència dels vencedors d'aquella batalla, hem segut tantes vegades després vençuts , que ens és molt fàcil posar-nos al seu costat, i així ara i ací , recordem cada any els moros, amb tendresa, afecte, sentiment i estima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada