dissabte, 7 de juliol de 2018

Caminada del grup de Caminants pels Ports; de la Mata a Olocau

Caminada del grup de Caminants pels Ports; de la Mata a Olocau del rei.

         Iniciàvem el Camí pel brancal pels Ports, i la seua segona etapa la  Mata - Olocau del Rei.  Ens vam trobar a Olocau, a la plaça de l'església, al costat de l'hostal per deixar cotxes. Després vam  anar a la Mata per reunir-nos  amb la resta del grup.
        Vàrem iniciar el Camí a la Mata, a la plaça de l'església. Primer vàrem esperar a  tots els inscrits a l'amagatall del bar, després com sempre vàrem fer el rogle i ens vam presentar, ja que veníem persones de comarques i pobles molt diversos.

         Vàrem tenir sort abans de començar l'etapa, ja  que ens vam trobar amb un xic de la Mata que ens va ensenyar la nevera medieval, la qual  estava restaurada. Dintre es podia veure  una exposició que ens parlava del treball  de l'espardenya al poble.
         Estava coberta amb un vidre, de manera que es veia el fons, després de la visita a la nevera vam travessar els carrers  de cases antigues fetes  de pedra, i els antics palaus que encara tenien els seus escuts nobiliaris, que ens mostraven la seua història, però hui faríem una degustació curta  del patrimoni de la Mata, ja que no faríem visita guiada, sols el que els nostres ulls  pogueren  admirar.
          El riu Cantavella  que brollava ufanós després d'un hivern de pluges  ens acompanyava,  i feia ressonar el seu cant d'aigües clares a cada racó i a cada meandre. La senda anava seguint paral·lela a la llera del riu.  Un hortet  creixia a la vora, amb els conreus d'estiu encara molt tendres,  recordant-nos la duresa i la llargada de l'hivern per aquestes contrades, i que els cicles de la terra no eren   com a la Plana  on l'oratge era  més suau. Vàrem seguir el rierol  fins que ens va portar a l'assut, on les aigües regolfaven per dalt . El paisatge de flors i aigua, ens embriagava els ulls, i anàvem notant  un sentiment col·lectiu, que ens omplia de joia. A cada cantó ens feiem fotos de grup per perpetrar cada instant, i cada  moment de joia i de comunió amb el paisatge.
         En agafar una mica d'alçada l'assut es va quedar enfonsat  a la llera,  uns pocs quilòmetres més endavant una de les imatges més precioses va ser  un mas envoltat de camps d'ordi, i en trobar-nos  al mes de juny començaven  a daurar  les espigues,  i era un esclat de color.
        Un roser silvestre esclatava en un marge, brillant amb el seu blanc de flors senzilles. Més enllà el camí ens tenia preparda una altra sorpresa. Uns xops gegantins sobre un prat verd ens traslladaven a un conte de fades, a més,  compartir aquella bellesa amb el goig de la gent encara ens feia més feliços.
         Vàrem passar per la vora del  molí Royo i un altre hortet, on estaven ufanosos els pèsols fins i les faves.

         Després van ser  els camps de roselles els que esclataven  a la nostra esquerra dibuixant llenques  roges  sobre el verd de l'ordi.
         Darrera d'un marge de pedra seca hi sobre un camp de cereal  pasturaven unes vaques que gaudien de l'herba fresca.
         En creuar un xicotet rierol, un pontet  de proporcions menudes, però de pedra i  que recordava els ponts romans  s'amagava darrere del marge.
         Vam  seguir  endavant i entràvem per un assegador  cobert d'herba i de flors, vam seguir  per l'antic mas Torre de la Fruita que estava vora la carretera.
         Ara caminàvem per una zona més plana on les muntanyes quedaven més allunyades,  s'anaven intercalant els camps de civada  d'un verd més viu amb els d'ordi, els quals ja començaven a pintar  el daurat.
          Al nostre davant ja veiem l'ermita de Sant Marc, que ressaltava sobre els camps i les muntanyes.
          En arribar a l'ermita vam tenir una amanida de sorpreses, per als desconeixedors de l'indret  l'espai ens va impactar, no debades es feia anomenar la catedral de les muntanyes. Hi havia un pati tancat, amb l'ermita al fons, el banc allargassat, el terra empedrat,  les  porxades de les cavallerisses, que deixaven sols dues entrades al recinte, era un dels llocs que al cap dels anys ens  quedaria gravat a la memòria. Segons ens recordava el panell informatiu l'església era del 1720, i cap al 1957 va patir un important incendi que va malmetre un retaule barroc. També ens vam assabentar que feien festes a finals d'abril i a finals  de juny en el seu honor,  però les més importants són  cada quatre anys  a finals d'octubre, amb  una multitudinària romeria
        Ens vam aturar a esmorzar, vam conèixer una parella que ens va demanar que els férem una foto, i ens van dir que eren de Gandia. Sempre agermanava  trobar gent de la Safor,  quan era una comarca tan volguda i caminada per nosaltres. També   érem un grup  de gent d'origens molt diversos, això  sempre reforçava els lligams per la gent que ens trobavem, i era agradable trobar-te gent de la teua comarca.
        Vàrem fer una volta per l'indret, vora l'església hi havia un arc que l'havien tapat i havien fet un balcó a l'obertura, era l'antiga ermita del segle XV.
        Després de gaudir del lloc i del moment, vàrem seguir cap a Olocau del rei. Recordem que Olocau és de la comarca dels Ports però quasi tot el seu terme limita amb Aragó.
        Vàrem deixar l'ermita,  que finalment es va fondre en el paisatge darrera dels nostres passos.
        També feia estona que havíem deixat el riu Cantavella, ara per sendes entre carrasques vàrem seguir cap a Olocau. Alguns masos molt aïllats es deixaven veure entre les zones planes de conreu.            Un toll ens va fer aturar-nos  vora els masos, tal vegada el feien servir per veure el ramat.
        En passar un coll Olocau es veia davant nostre, com immers dintre d'una petita vall, en una de les muntanyes que el coronava ressorgien les restes del castell d'Olocau.
        Encara abans d'arribar a Olocau vam passar per un petit rierol amb xops que ens donaven ombra per caminar.
       Als afores del poble vora del camí una cascada esquitxava els esbarzers mentre queia  a la sèquia, més amunt un reguer  fet amb teules deixava relliscar l'aigua  que naixia prop del llavador. El llavador era de 1595.
      Vam pujar fins la construcció i vam trobar un llavador quasi bé rodó, ens preguntàvem la distància que havien de fer les dones antigament  des del poble fins l'indret per rentar la roba.
       En entrar al poble encara vam trobar unes vaques que pasturaven en uns camps propers, i a pocs metres del nucli antic,  vam trobar un altre llavador més prop del  poble, i una figuera que ens va permetre descansar  abans de fer el darrer tros.
       Olocau era una vila plena de sorpreses, a l'horitzó dalt de les muntanyes ressaltaven les restes del castell. Podíem admirar  els  edificis, tot i que ara els vam veure de reüll, ja que la visita guiada era per la vesprada, en el nostre camí fins a l'hostal  vam veure l'edifici de la farmàcia on ressorgia la porta i les pedres treballades que la protegien,  més enllà l'edifici de l'hostal i l'església  de la qual les dues coses que sorprenien era la portalada romànica i  l'espadanya.
      Vàrem entrar a l'hostal on la taula ja hi era parada i vam poder triar alguns dels plats, per conèixer la  gastronomia local.
      Després de dinar  vàrem  quedar amb la nostra guia Soraya, davant de l'hostal,  aquesta visita era una mica especial ja que tots els pobles que visitàvem  al camí eren valencianoparlants, i Olocau n'era l'excepció, però tampoc volíem deixar fora a Olocau del brancal dels Ports, per seguir amb la nostra tradició  vam demanar si podia ser  en català, i no vam tenir cap problema al respecte.
      Soraya ens va contar que el mesó havia estat Ajuntament, sala de justícia i escola,  i a partir del 2005 va ser hostal.
      Olocau tenia prou elements de patrimoni per visitar, un d'ells era el forn del poble,  va estar en funcionament des del 1271 fins al 1889, era  un dels forns més antics d'Europa al costat del de Forcall, tot i que en tot aquest temps va sofrir algunes modificacions.  A l'entrada del  forn hi havia una llarga taula  de fusta massissa per pastar  i fer el pa i les pastes,   el sostre era coronat per una arcs de mig punt que li donaven a l'espai un segell medieval .Vàrem entrar a dintre del forn,  i  hi havia una mostra de pa en record del que va ser. Vàrem seure a la voreta del forn i Soraya ens va passar un vídeo de la història i el patrimoni d'Olocau.

  Ací us faig   un xicotet resum de les seues explicacions:

 Olocau  té cinc ermites, la més volguda  i a la qual la gent  li té més devoció és Sant Marc. Olcaf era el seu nom originari en àrab, el castell d'Olcaf era el centre neuràlgic de la població. Olcaf tenia privilegis atorgats pel rei, en tota la seu historia va conservar les seues institucions. Durant un temps va dependre  de Morella però cap al 1691  va aconseguir la independència a canvi de 20.000 ducats. Antigament hi havia 33 oficis al poble, alguns d'ells han desaparegut, hi havia alguns com ; xocolater, barreter, o sangrador. El 1271 obtenien la carta Pobla. Quan el net de Jaume I fa que Olocau passe a dependre de Morella,  Olocau va seguir guardant els privilegis.
 Olocau tenia notari propi, també hi havia  la figura del Justícia, que era un jutge que tenia llibertat per dictaminar  les penes . Hi havia  el Tribunal del lligallo, era  un tribunal que decidia tot allò que afectava als pastors.
      També hi havia el llibre d'Establiments el 1321, per fer unes ordenances al marge de les  de Morella.
A la sala hi havia panells explicatius i objectes antics de tot tipus, també  vam veure dos cinturons de castitat, un d'home i un de dona.
       Hi havia una pregunta  que ens cremava en el nostre pensament:
       Quina és la raó perquè Olocau esdevingués castellanoparlant, si pertanyia  als Ports, una comarca totalment valencianoparlant, i els repobladors eren de Lleida com a la resta de la comarca?.
       Sembla ser que al llarg de molts segles, igual que  els seus pobles germans Olocau era catalanoparlant, però cap al segle XIX  va passar  a dependre de l'arquebisbat de Saragossa,  tots els capellans i el clero era castellanoparlant i  venia de Saragossa,  això va fer un canvi en els fidels, i pel que sembla l'església tenia molt de pes sobre la població. Aquesta és una possible hipòtesi per donar  explicació a la substitució lingüística a Olocau.
       Em va recordar salvant les distàncies el cas d'Oriola, al Baix Segura, que va ser també el clero el que va intervenir  per acabar amb la llengua.
         Ara que sabem  un mica el que va passar, ja sabem  que  era un poble valencianoparlant, i encara que ara ja  no és parla, però encara  l'entenen,  crec que fer activitats en valencià  és molt important, és donar-li valor a aquest patrimoni que ha format part de la  idiosincràsia d'Olocau, i  també  també és reforçar  els llaços lingüístics amb la resta de la comarca.                 
         Evidentment el canvi d'idioma d'Olocau respecte a la resta de la comarca  ens pot enganyar i  fer-nos  pensar que ens trobem a Aragó, però pertany al País Valencià. Tot i això  la relació i la influència aragonesa és evident a la cultura d'Olocau .

       Vàrem seguir la visita  i ara vàrem anar a la presó. Antigament es trobava al castell d'Olcaf però en ser destruït aquest el 1555, la presó va  passar  a estar ubicada dintre del municipi, no era molt gran ja que sols era per a la gent  del poble, i aquest era menut. Hi havia tres sales segons el grau de perillositat dels presos.
      Vàrem veure les tres sales, la tercera era un pou profund on era impossible d'eixir.  Vàrem passar per l'estreta porta  que donava dalt de  la fosa, i ens abocava al buit, on  encara es podien veure  les  gruixudes cadenes. Quin horror viure en aquelles condicions.També hi havia alguns referents a les tortures de l'època.

       Varem anar cap a l'església, anomenada l'església del Pópulo tenia  una part romànica,  com podíem veure en la preciosa porta i l'espadanya de 1296.
        Soraya ens va parlar de la importància  que tenia per al poble com deia ella la "Virgen de la Naranja"
        El cas era que una família valenciana va  tenir un fill amb problemes  de salut i van vindre al poble per guarir-lo,  el fill es va sanar, i  en agraïment van regalar al poble una talla d'una mare de Déu que duia un bola del món a la mà.
         La talla era de fusta de  Taravina, és un arbre de la família de les savines, sols en queden 10 o 12 al Ports.
         La gent del poble  en veure la semblança de la bola del món  amb una taronja, de seguida li van posar el nom. Cada quatre anys la imatge va en romeria a l'ermita de Sant Marc.
         Durant anys la imatge estava a la seua ermita però  per la seua vàlua actualment  és queda a l'església  del  poble  i no a l'ermita de la qual és patrona.
       En eixir de l'església  vàrem concloure la caminada i ens vàrem acomiadar cantant la malaguenya de Barxeta.
       Havíem gaudit, havíem aprés i havíem fet país, havia estat un dia complet.
        Fins la propera.
A l'enllaç del wikiloc  podeu veure l'itinerari i repetir-lo vosaltres.




 Nevera medieval  de la Mata

 Mostra de la fabricació de l'espardenya a la nevera de la Mata


 Carrers de la Mata

 Campanar de la Mata

 Escut nobiliari de la Mata

 Campanar de la Mata

 Església de la Mata

 Carrers de la Mata


 Palau a la Mata

 El grup del Camí a la Mata





 Camí vora el riu Cantavella

 Entre els marges de pedra i el riu





 Un hortet vora el riu Cantavella


 L'assut




 El grup de Caminants a l'Assut del riu Cantavella


 L'assut al riu Cantavella

 El riu Cantavella

L'ordi comença a daurar

 Caminem vora el riu Cantavella

 Un mas voltat de camps d'ordi

 Una flor de roser silvestre

 Sota els grans xops

 El moli Royo







 Un hortet vora el molí

 Vora un hortet ben treballat

 Caminem entre roselles 

 Una vaca pasturant

 Les llenques de roselles pinten el paisatge

 Roselles als bancals

Pont antic




 Mas de la Torre de la Fruta




 Camps de civada

 Camps d'ordi

 Ermita de Sant Marc

 Arribem a l'ermita de Sant Marc


 Esmorzem a l'ermita de Sant Marc

 Cúpula i façana de l'església (s. XVIII)

 Primera ermita del segle XV

 Antigues cavallerisses

Esmorzem al banquet

 Ermita de Sant Marc

 Una de les entrades al recinte de Sant Marc

 La façana de l'església i de fons l'ermita primitiva.



 Ermita de Sant Marc

 Ermita de Sant Marc







Olocau al fons

 Olocau del rei al fons.








 Primer llavador


 Vaques pasturant prop d'Olocau

 Llavador proper al poble

 Arribem a Olocau del rei

 Ermita de Sant Roc d'Olocau

Carrers d'Olocau, al fons el castell.



Escut nobiliari de la família Figuera




Porta romànica de l'església del Pópulo

 Església del Pópulo

Pebrera  farcida d'abadejo

 Inici de la visita a la plaça de l'església d'Olocau



 Antic forn medieval

 Antic forn medieval



 Esgrafiat de l'església del Pópulo

 Espadanya romànica de l'església.