Pàgines

dimarts, 28 de febrer del 2017

Caminada del Grup de Caminants: de Sant Joan de Moró a Borriol (la Plana Alta)

 Caminada del Grup de Caminants: de Sant Joan de Moró a Borriol (la Plana Alta)
 El dissabte 4 de març vàrem fer una caminada per la Plana Alta, organitzada per l'ajuntament de Borriol, vàrem iniciar l'etapa en sentit contrari per així acabar a Borriol on havíem de dinar.
L'oratge pel matí era fresquet, mentre explicàvem una mica el Camí i repartíem els carnets d'El Camí a Penyagolosa.
En ser tota la gent vàrem iniciar El Camí a la plaça Major de Sant Joan de Moró,  el paisatge ens acompanyava amb alguns ametlers florits, vàrem arribar al Casino Vell, antic mas on Marissa ens va explicar una miqueta la història de Moró, zona on la població dispersa, els masos eren molt importants, fins i tot el mateix Sant Joan de Moró era una simple església. Vàrem pegar-li la volta al Casino Vell i arribàrem a la plaça de dintre, on hi havia l'antic mas. Vàrem seguir i  vàrem passar prop del molí de Roig i i molt prop ens vàrem allargar pel mas de la família, ara una mica maltractat per qui sap qui. Amb una mica de nostàlgia i emoció afectats pel seu aspecte, vàrem seguir pel camí dels Cirerers per tornar al Camí, vàrem iniciar la senda cap al mas de Moró, primer vàrem parar un moment a la font que donava aigua al mas, la font  rajava amb força, les cases antigues del mas anaven caient.
A l'era del Mas de Moró  vàrem fer rotgle i jo  vaig explicar el que Joan Àngel m'havia contat sobre el Mas de Moró, que era la unitat  de població més antiga de la zona, i la llegenda que circulava  era la segúent: Després de la guerra  es deia que hi havia un tresor amagat, i la gent es va dedicar a escarbar els fonaments, cosa que va facilitar el seu esfonsament, .
 Vàrem seguir la senda  que pujava entre pins  i matolls, que feia  una bona ombra i ens donava  una bona vista de l'Alcalatén. La senda de vegades planejava fins arribar al collet i el camí de Fortunyo ja en terme de Borriol que ens portava a l'altra vessant ja pel barranc de les Ermites.
Un moment que volia recalcar, que en fer-la en direcció contraria em va sorprendre, va ser la vista de la Plana. En travessar l'assut i  arribar al camí de les Ermites Merche  ens va contar la importància de les covetes i el lloc anomenat el castellet.
 Vàrem seguir i en una miqueta més ja arribàvem a Borriol, una miqueta abans d'arribar a la plaça de la Font, com hi havia gent que havia d'anar-se'n vam segellar l'etapa  als carnets d'el Camí amb l'encuny de l'ajuntament, tot un luxe.
  Vàrem arribar a la plaça de la Font i sense més després de rebaixar la calor amb l'aigua abundant que rajava vàrem anar a dinar a casa Àngel.
 Un dels plats típics de Borriol és conill en caragols, i com la gastronomia és un element de la nostra cultura doncs que millor que aprofitar el moment de dinar per fer una degustació.
 El dinar va ser emocionant, l'ajuntament de Borriol ens va obsequiar amb un llibre de Borriol i vàrem veure la nostra publicació a la revista la Botalària, una amanida d'emocions .
Gràcies Merche!!.
 Després de dinar ens esperava  la segona part del dia, Neus Arquer ens esperava per explicar-nos la història de Borriol.
 Vàrem pujar a la moreria, i allà ens va contar una mica  com feien la recuperació del jaciment i també sobre la història del poblat morisc, de com Borriol, una xicoteta alqueria islàmica  passa per la conquesta cristiana, i a partir del segle XIV comença la segregació i a formar-se el barri morisc.
Una  peculiaritat de Borriol rau en la importància com a nucli àrab respecte poblacions de més al nord.
 Neus ens  va parlar de l'evolució i creixement del poblat i com  el 1609 és l'expulsió dels moriscos, a partir del qual  moltes cases buides són habitades per cristians. Una tragedia en la nostra història.
Vàrem escorcollar les cases,  i ens deleitàvem poder intuir, els corrals, la cuina i detalls de l'interior que ens donava a conèixer, la distribució de les diferents dependències dintre la casa, i la manera de viure i el dia a dia d'aquella gent.
 Per una  altra banda tot això explicat per Neus  ens situava molt bé en aquella època com en un viatge en el temps.
 Per acabar el dia vàrem pujar al calvari, d'on teniem una molt bona visió de Borriol i  del castell de Borriol.
 Un altre dia complet i un trosset més de Camí fet.




 El Grup de Caminants al Casino Vell

Caminem cap al mas d'Ametlers entre garroferes i ametlers

 El molí de Roig, prop del Mas d'Ametlers

 Restes del Mas de Moró

 L'Alcalatén i de fons el Penyagolosa nevat.

 Esmorzaret al mirador del camí de la Serra

 Plat de conill en caragols típic de Borriol

 La Moreria de Borriol

 El Portal de les Parres de Borriol

 El castell de Borriol

 La Botalària i la marca d'El Camí






























dilluns, 20 de febrer del 2017

Carrers de Poble Nou del Delta. Amposta. El Montsià.

 Carrers de Poble Nou del Delta. Amposta. El Montsià.
 Poble Nou és un poble especial,  és com si l'escuma de la mar i el paisatge lluminós s'hagues clavat al petit poblet, alguns racons tenen un encant especial. (3-5-16)





dijous, 16 de febrer del 2017

Caminada del Grup de Caminants per la Marina Baixa: de Benidorm a la Vila Joiosa.

Pels cingles dels gratacels
L'oratge pel matí estava fresquet, molt tapat i dubtós si ens anava a caure alguna "ramassà", però tot i això vam entrar en el formiguer de  gratacels  que era Benidorm.
Vam arribar a l'estació i allí ens vam trobar amb la gent que venien de diferents comarques per fer aquella etapa d'el Camí, desconeguda encara per a mi.
Sempre em deixaria perplex Benidorm, feia respecte caminar per aquell bosc d'edificis,  feia feredat caminar als seus peus, al mateix temps m'atreia mirar cap a dalt on m'envaïa  el vertigen de les seues alçades.


Vam caminar fins a l'anomenat castell, que és on quedava una mica de la part  antiga, a sobre  la petita península del castell les dues platges s'estenien a banda i banda amb el seu ventall de gratacels darrera. Primer la caminada vora mar pel passeig marítim envoltat de gent  que havien vist en Benidorm un bon lloc per "estiuejar" o passar uns dies a la  vora de la mar. Vam passar per  aquell gratacels de dues potes que feia com una "M". Era diferent aquella caminada, l'espai era especial, de vegades trobàvem un moment màgic, com quan les gavines estaven a l'aigua del barranc.


Darrera hi havia  l'illa de Benidorm i com si es tractés  del vell Nautilus  del capità Nemo treia el llom entre l'escuma de les ones. Ens vam aturar per esmorzar en el darrer bocí de passeig abans d'entrar en la senda  que serpentejava sota els pins.
Mentre esmorzàvem vam veure com un personatge en la llunyania  gaudia d'un bany en ple mes de febrer. Impressionant!, quines ganes, nosaltres gaudíem del dia i de la companyia.


Vora els Penya-segats
Vam deixar la civilització  i vam entrar en la vessant més  feréstega i salvatge de la caminada. La vertiginositat dels edificis quedava ja lluny, i la vam canviar per la verticalitat dels penya-segats de la serra, la mar estava brusenta i picava fort a les roques de la costa. La senda anava pujant i l'alè costava d'agafar. Però el paisatge de mar i muntanya, de platja i penya-segats i de desert i civilització  semblaven com dues cares d'un moneda en la mateixa etapa.


Atret per l'espectacular paisatge, al mateix temps que poregós de no rodolar per alguna senda pedregosa, veia de vegades els companys i companyes a l'altra banda de senda com si foren formigues  de colors. Però sobre tot, gaudia i absorbia com una esponja tota aquella amanida de vivències i plaers que em donava  aquell dia.
Per una altra banda la primavera floria als romers i les herbes del camí, i  en un raconet, com un oasi de la terra, com un record del passat, un trosset d'ametlers florits coberts per una catifa de magreta florida aguantaven  resistien el pas dels anys.


La Vila Joiosa
La Vila es veia al fons com per donar-nos ànims, mentre acabàvem d'aclarir el dinar. Nosaltres travessàvem la darrera engruna de roca abans d'arribar al port i als carrers de la Vila.
Vam arribar  al lloc per dinar, al bar  los Serranos, vam recuperar forces i vam escriure al llibre de la Marina, i finalment vam segellar l'etapa amb l'encuny del bar, una altra segellada col·lectiva, que es començava  a fer habitual.
En acabar de dinar van vindre Jaume Vaello i alguns amics d'ell,  estudiosos i saberuts de la Vila, del passat i del present, que ens explicarien i ens portarien pels racons més emblemàtics.


La visita per la Vila
La visita ens va formar, vam aprendre moltes coses d'aquella Vila Joiosa, els encants de les muralles i els carrers antics. Semblava que la primavera s'havia parat per sempre en aquest poble, i les cases de mil colors feien joc amb el seu nom;  joiosa de joia, d'alegria, de felicitat, no de perles precioses i d'anells.
La importància de la Vila en l'antigor va ser molt gran,  i són moltes les restes romanes, les termes romanes de la ciutat romana d'Allon.
També ens vam assabentar que el nom de Joiosa li venia com un reclam del segle XIII  per captivar a la gent per a què vingués a establir-se al poble.
Després de saber algunes coses més de la Vila i de conèixer alguns dels seus racons  vam anar a l'estació de tren, ens vam acomiadar dels guies i dels companys i companyes i vam tornar cap a casa.
Podeu veure la traça de la caminada a l'enllaç del wikiloc

Illa de Beidorm


 Gratacels
Torre de l'Aguiló

Etapa preciosa  vora  mar

 Caminants vora el penya-segat



Les muralles de la Vila Joiosa

 Cases pintades de la Vila Joiosa



dilluns, 13 de febrer del 2017

Caminada del Grup de Caminants per la Marina Baixa: d'Orxeta a Relleu.

 Caminada del Grup de Caminants per la Marina Baixa: d'Orxeta a Relleu
 El dissabte 11 de febrer de 2017 vàrem fer una caminada per la Marina Baixa,  vàrem iniciar el recorregut a Orxeta,  seguint el camí del Peix, és el camí antic que utilitzaven per pujar el peix des de la costa fins a l'interior, buscant Cocentaina i Alcoi, coincideix  algun tros  amb el  camí Sant Jaume segons ens va explicar Maria Àngels de Relleu.
 Algun tros seguíem per carretera, alguna part seguíem per senda i camí empedrat. Érem un grup boniquet d'unes 15 persones de la Marina Baixa, la Marina Alta, l'Alacantí,  i com sempre jo de la Plana Alta.
 Vàrem deixar el camí del Peix per dirigir-nos al pantà de Relleu, el que seria la perla de l'etapa, tot i que ens havíem de desviar  per poder-lo veure.
 Va vindre el moment de creuar el riuet, aguns vàrem creuar i d'altres se'n van anar a rodar. En pujar un turonet el paisatge se'ns va fondre als ulls i l'aigua i  la pedra  s'obrien al nostre davant. Ens vàrem extasiar mirant-lo. Segons ens va contar Maria Àngels el pantà era obra  del mateix arquitecte que havia fet el de Tibi i el d'Elx , però aquest era el darrer, i l'arquitecte havia volgut millorar la construcció amb el que havia aprés dels altres. El pantà estava molt ple de sediments  per la quan cosa la seua capacitat esta molt reduïda .
 Era difícil veure el pantà amb aigua, ja que normalment estava sec, i nosaltres el vàrem trobar en un moment espectacular.
 Li vàrem donar la volta per la vora per  arribar a veure la presa, en arribar a un xicotet tossalet vàrem poder veure la presa que vessava l'aigua, i es precipitava al fons del barranc, a l'altra banda el llit profund del riu Amadorio donava calfreds per la seua fondària.
 Amb una mica de vertigen pel precipici vàrem tornar pel camí que havíem vingut  i vàrem refer un tros de camí, fins que per la pista asfaltada vàrem  arribar a Relleu.
 Una constant de tot el camí serien els ametlers florits, embellint el paisatge amb les seues diferents tonalitats depenent de la varietat, fonent-se de vegades amb la flor del ravanell que cobria, com una gran catifa  molta part del terra.
 En arribar a Relleu vàrem buscar el bar el Cazador, un bar bo i barat ons ens vam menjar un arròs caldós i moltes més llamineries, que els i les caminants anàvem engolint per recuperar les energies deixades en la caminada.
 Després del dinar Maria Àngels ens va acompanyar a fer una volta pel poble. Relleu era un poble bonic, ben cuidat que amagava racons que m 'enbaucaven, molts carrers estaven fets amb mosaic modern, que tot i que no era antic guardava l'equilibri i li donaven al poble una alegria especial.
 Vàrem tenir la sort que en arribar a l'associació cultural l'Aixama vàrem poder segellar l'etapa amb l'encuny de l'associació.
 Després vàrem poder visitar el museu,  el xic ens va fer una explicació, i vàrem veure moltes ferramentes tradicionals dels diferents oficis i diferents estris de la vida antiga al poble. Després ens va acompanyar a  fer una volta pel poble per explicar-nos la seua història, com  el carrer que pujava que separava antigament  moros i cristians, i després vàrem entrar a  l'església, en eixir ens vam fixar en la façana, on  les pedres marcaven l'antic minaret de la mesquita.
 Ens vàrem acomiadar dels guies i del grup i ja de nit vàrem fer cap a casa.
A l'enllaç del wikiloc podeu veure l'itinerari que vam fer










dijous, 9 de febrer del 2017

La torre de Sant Joan. Amposta. El Montsià.

La torre de Sant Joan. Amposta. El Montsià.

 En la meua visita al Delta de l'Ebre el 5 de maig un dels elements que intente veure és la torre de Sant Joan, a la part sud del Delta de l'Ebre, torne a meravellar-me amb els camps plens d'aigua i els ocells espigolant l'aigua que sura per damunt al terra molla.
 Com sempre amb el vertigen de circular voltat d'aigua i els paisatges inoblidables dels lliris grocs al marge de les séquies.
 Intente apropar-me a la torre de Sant Joan però l'aigua i alguna tanca m'ho impedeix, la veig de lluny.

El pont dels Estretets. Alcanar. El Montsià.

 El pont dels Estretets. Alcanar. El Montsià.
 En acabar de veure el nucli vell d'Alcanar, i com tenia una mica de temps vaig seguir les indicacions del regidor d'Alcanar per anar a descobrir el pont romà dels Estrets.
 Vaig seguir la carretera antiga de Vinaròs i després  un camí de terra que passava per alguns carxofars i que portava al riu Sénia, vaig caminar per una senda vora el riu fins trobar el pont al mig  del Sénia, el que quedava del pont romà per on antigament creuaven el riu.














El Palau. Alcanar. El Montsià.

El Palau. Alcanar. El Montsià.
 En preguntar pel palau a Alcanar un home major de seguida em va dir que m'acompanyava fins al "palasio",  em va parlar que era un casalici molt gran i  no era realment un palau, però la gent popularment l'anomenava així per les seues grans dimensions..