dimarts, 15 d’abril de 2014


Les vivències del meu Camí. De Cullera a la Muntanyeta dels Sants. 12-4-14-.Tram Costera-Ribera-Horta.

Havíem quedat a les 9:00h a la plaça de l'ajuntament de Sueca, jo hi vaig anar amb el cotxe i la bicicleta la portava dintre, quan vaig arribar-hi hi havia la Lluïsa de Castelló de la Ribera.
 A poc a poc van arribar la resta, Claudi i la resta de la colla.Vam eixir cap a l'estació, tot el grup en bicicleta, ens apropàrem al punt on ells ho havien diexiat l'altre dia, anèvem passant per camins de terra i reguers plens d'aigua.
 Vàrem passar pel costat dels ullals de Sant Llorenç, finalment vàrem
recórrer pel costat tota la muntanyeta de les Raboses, és  la muntanya que cobreix Cullera pel nord, fins arribar al final, allà on la roca gegantina deixa pas a la sorra fina. Vàrem entrar pel costat d'una séquia i vàrem arribar a la mar. La plaja verge s'obria als nostres ulls,  vàrem deixar les bicis i ens vam entaular en un baret on vam esmorzar, jo em vaig fer una aigua. Vàrem parlar sobre els possibles itineraris  per l'horta sud amb Toni Torreño i les diferents possibilitats per entrar a València.
Poc després vàrem inciciar el viatge, reculant un tros per on havíem vingut, per aquella sèquia ampla, vàrem passar per camins de terra
voltats de bardisses, fins arribar a la platja. Ens vàrem aturar un moment. Quin goig aquella platja sense edificis, ens trobàvem a la platja nudista de Cullera, hi havia dos o tres homes majors sense roba, passsejant per la platja i gaudint de la primera caloreta .
Vàrem pujar a la bici i continuàrem  per sendes entre canyes i sorra. Claudi ens va dir que era el Parc Natural de l'Albufera i per això no s'havia edificat. La bicicleta de vegades s'esfonsava en la sorra i costava mantenir l'equilibri, alguns  trossos anava caminant ja que se'm feia
complicat.
 Després vàrem passar pels marenys de Sant LLoreç, una petita població de la qual allò més interessant era el forn, un forn amb visió de futur, que no escatimava en farina, que havien montat unes tauletes i bancs perquè la gent puguera berenar.
Poc després vàrem iniciar la marxa cap a Sueca, tot i que era l'època més marronosa, ja que els camps estaven llaurats i era una mica més poc visual que en altres èpoques, ara veiem  els camps sense aigua i sense arròs. Era agradable veure tanta plana junta i pensar que en poc de temps els camps quedarien coberts d'aigua per ser el bressol de l'arròs.
 Em va vindre a la memòria el conte de Toni Mestre sobre els camps d'arròs en el qual  explicava  el seu procés d'elaboració i ho feia com si fos un diàleg entre els camps i els llauradors. I també em va vindre al cap  la Pelitrumpeli, el disc d'Al tall, eixe recorregut dels xiquets per aquestes terres quan diu. I estàvem  en els arrosars de la Ribera i allà és on vam conèixer un altre amic.(crec que va apareixer el Tio Caliu).
Les gran sèquies llargues  al costat del camí immens en la plana em va 

recordar una mica els azars del Camp d'Elx. Era bonic anar en bicicleta per aquell paratge, al costat de la sèquia, així digeríem més facilment  la monotonia d'aquell trosset de  camí, a peu aquella pista se'ns haguera fet massa llarga.
 Vàrem arribar a Sueca, la major part del grup se'n va anar però Toni, Lluïsa i jo vàrem seguir un trosset més fins la muntanyeta dels Sants, aquell capollet de pins  amb  l'ermita blanca.
El camí continuava serpentejant entre camps marronosos assedegats d'aigua, i sèquies  que eren les venes d'aquella terra de marjal. El vent ens pegava a la cara i costava més avançar, vàrem arribar al peu de la muntanyeta. La pujada  la vàrem fer a peu. Des de dalt es veia la immensitat de la Plana. Un paisatge uniforme i al mateix temps amb uns canvis molts forts depenent de les etacions i el moment en el qual es trobava l'arròs.
Vàrem entrar a l'emita i un xic ens va atendre molt amablement, ell tenia cura de mantenir l'ermita endreçada i la veritat ho tenia tot molt lluent,
ara, li dedicava molt de temps i passió, es veia que  li agradava molt netejar.
 Molt amabelment ens va ensenyar l'ermita i la part interior amb les rajoles originals, unes més ben conservades que altres.
 Ens va explicar que era una ermita adreçada als sants de la Pedra, Abdon i Senen,  Felip V els va eliminar i va posar  Sant Isidre com a patró de l'agricultura. Fins i tot els sants  ens va tocar!!. Va destituir als antics i ens els va posar castellans. També aquesta vegada em va recordar eixe tros de cançó que diu: Reseu al sant de la Pedra, reseu al sant de la pedra, que està la collita a l'aire i si pedrega "mos" fot.
 Vàrem donar les gràcies per l'amabilitat al xic  i baixàrem de la muntanyeta per tornar cap a Sueca. Toni i Lluïsa es quedaren a l'estació i jo vaig anar cap al cotxe.



 














































diumenge, 13 d’abril de 2014

Caminada per Irta, de Santa Magdalena a Peníscola.

 El Camí per Irta:  etapa de Santa Magdalena de Polpis a Peníscola. Tram d'El Camí Sénia-Ebre

Vàrem quedar a la plaça de l'església de Santa Magdalena, amb Paco i la gent del centre excursionista de Peníscola. Vàrem iniciar la marxa eixint pels carrers de la població, després agafàrem un caminet que serpentejava entre camps d'ametllers i oliveres , on el color verd clar dels ametllers contrastava amb el color rogenc de la terra llaurada.
Poc després ens vàrem endinsar per la boscúria i les sendes d'Irta, els arbres ens tapaven el sol i la senda es feia un estret solc entre els pins. Quin goig de caminet. La vegetació ens donava una varietat de colors i
de formes que ara a la primavera es feia més viva. La pujada ens feia respirar més fort, però l'impacte meravellós del paisatge als ulls ens donava força.
Després d'un revol vàrem veure el castell de Polpis, una fortalesa templària que es trobava en el mateix estat que quan va ser abandonada.
Hi havia alguns raconets del castell força interessants. Alguns trossos de muralla, algunes portalades i les torres de defensa tancaven el recinte. Dintre, Paco ens va explicar la història curiosa de l'arbre de les ballestes, era un arbust que pels anys s'havia fet arbre,arbres centenaris o tal vegada mil·lenaris que es plantaven als castells ja que eren utilitzats per enverinar les sagetes. La planta era una lleguminosa que feia com unes bajoquetes, era una curiosa planta que per soportar la sequera de l'estiu invertia el cicle i ara es trobava en la caiguda de la
fulla. Com si estiguera en tardor. Un altre detall que ens indicava l'autenticitat dels arbres és que estaven aliniats, osiga que havien estat plantats allà en eixa època per la utilització del seu verí.
Vàrem eixir de la fortalesa i després d'una pista amb forta pujada ens vàrem endinsar de ple amb les sendes d'Irta.
Aquesta vegada vàrem seguir el camí cap a Sant Antoni, totes les muntanyes estaven cobertes de coscolls romers i matoll, no hi havia cap arbre. Aquella etapa d'estiu era un forn ja que no hi havia cap ombra. La senda anava serpentejant per aquell coscollar. Pel costat algun barranc
ens donafa fondària i de lluny la mar i Peníscola tancava l'escena.
Finalment vàrem arribar a Sant Antoni, Paco ens va explica que l'antiga església havia estat construida sobre una antiga Mesquita i que a Pasqua tots els anys es feia una romeria, vàrem visitar els impressionants forns i els seus fumerals i vàrem fer un mosset admirant els seus arcs que feien un arc sobre la mar. Peníscola la teníem al costat i semblava que la podíem agafar en la mà , però no, encara quedava molta aventura . Vàrem caminar entre barrancs i antics bancals i les restes de les garroferes ens indicaven la importància de la terra en temps passats,
d'això ara sols quedavenn els bancals de pedra seca i algun bri de garrofera que ens ho recorda,així com alguna caseta de pedra mig enderrocada.
El paisatgge va canviar una mica i vàrem arribar al mas del Senyor, allí Paco ens explicà la història de la mina d'or, que el senyor sempre li deia a la seua criada que allò era una mina d'or, per la riquesa de les terres en el seu conrreu , però la criada s'ho entenia al peu de la lletra i quan es va morir el senyor li va deixar en herència a la cria les terres i molts diners, i aquesta s'ho va gastar tot excavant buscant l'or i no el va trobar. Vàrem


veure el forat de la mina de les excavacions de la criada i els oms , molts d'ells secs, però rectes com un fil i al costat la font amb algunes sangoneres que esperaven sang per xuplar.
Vàrem seguirentre camins ombrejats per arbres i varem passar pel costat d'unes oliveres mil·lenàries que estaven a la vora del camí. Aleshores va apareixer una altre xic que ens va acompanyar.
Una altra bona sorpresa ens esperava, després de les oliveres, d'aquelles coses que a mi m'il·lusionen, el despoblat d'IRTA, segurament ocupat fins l'expulsió dels moriscos el 1609, una altra de les tragèdies que pesen sobre aquesta terra, algunes cases en runes,van apareixer a la nostra dreta i em vaig endinsar en la història i un arc perfecte va apareixer a la meua vista. Hui no podia entretindrem més, havia de seguir.
El dia era ple de sorpreses i una altra mèsperava més endavant, en passar un revol tota la cosat se'ns presentava al davant, era impressionant, el blau llis de la mar mossegant l serra en un constant no parar. Davallavem per senda de terra, ara la mar era cada vegada més



propera, alguna garrofera ens recordava que fa temps aquell indret era terra de llaurança.
Finalment vam arribar a la mar, la vàrem trobar tranquil·la, treballant constant ment per erosionar aquella roca que tenia els seus peus sota l'aigua.
Emocionat per l'arribada a la mar despres de tant llarg Camí, vaig fer un gest humil de reverència i em vaig acostar a la vora, vaig endinsar la mà en la seua gola.
Ara l'olor havia canviat i el flaire de la mar m'embriagava tot el cos.

  En un moment tot havia canviat, el salnitre, un toll de petxines minuscules ocupava un buit en la roca.
 La costa s'anava retallant sobre l'horitzó, varem iniciar el camí per vora mar,  a trossos per una pista de terra a trossos per senda vora la platja, entre herbes i matolls marins.
 Al davant veiem  la torre Badum, antigament era una de les torres de defensa per alertar de la vinguda de pirates, normalmtne d'una torre es veia l'altra i es podien comunicar de torre a torre.
 Ara venia una costereta, ja que la pista zigzaguejava per pujar a la torre Badum però la senda pujava més recta i anava travessant la pista.
Vaig arribar al peu de la torre, ferma, de pedra, no tenia porta, i l'escut , de Carles III mostraba l'aguila bicefala.
 Varem seguir, vàrem passar per la pedra dels Cormorans, on solien posar-se sota el penyassegat, a l'altra banda de la torre arran de penyassegat hi havia l'eixida d'un riu d'aigua dolça i solien anar certs peixos a niuar, per això hi havia qui s'arriscava a baixar pel penyassegat per pescar, fins que es va matar una persona i la gent va agafar por.
 Els penyassegats feien molta impressió, quan la mar intentava rosegar la munanya, però aquesta , amb la seua corpulència volia impressionar-la i li plantava cara.
 Vàrem seguir un tros de pista en cotxe i desprès vàrem tornar a peu  per un barranquet a eixir vora mar, la senda era preciosa, verge, vaig reconeixer el fonoll marí, la senda  anava voreta mar, de vegades sobre la roca,  de vegades sobre la  sorra. Vèiem Peníscola allà al fons com un vaixell a punt de partir cap a mar oberta.