Pàgines

dimarts, 20 de febrer del 2018

Caminada del Grup de Caminants per la Plana Alta: d'Almassora a Castelló.

Caminada del Grup de Caminants per la Plana Alta: d'Almassora a Castelló.
 Iniciàvem el Camí al pont de Santa Quitèria d'Almassora.  Tot un autobús de gent d'Almassora es va reunir amb nosaltres a l'ermita.
 Ens agrupàvem unes setanta persones. Vàrem fer unes paraules  per explicar que era el Camí, el tram en el qual ens trobàvem i l'etapa que faríem.
 De seguida vàrem iniciar el Camí per vora riu. El primer element interessant que ens vam trobar va ser l'Assut d'Almassora. Velles comportes i la llarga llengua blava del riu ens mantenien observant.
 Vàrem recular per seguir el camí troncal cap a Almassora.
 Ens vam endinsar per una pista de terra amb canyars a la vora per dintre del riu Millars, vam passar per sota els ponts.  A part del paisatge natural, era molt bonic veure el riu de gent multicolor recorrent els camins.
 Ens vam esperar  a l'antic castell d'Almassora, del qual sols quedaven algunes pedres, que el Millars ha anat menjant-se. Després vam seguir cap la caseta dels Moros, un primer assut molt antic, que com tot allò que es tenia en la ment de tenir molts anys li posaven el cognom "dels moros". Després vam passar per les Revalladores i l'altre partidor que era la casa de les Reixes, que es va fer per tapar la séquia que portava l'aigua a Castelló, ja que es queixaven de  tenir l'aigua bruta.
 Poc després per la voreta d'una séquia ja en un camí  fora del riu vàrem arribar a Almassora. Dintre del poble  els guies ens anaven explicant detalls de la població. Vàrem passar per un carrer que feia una mica de revolta, era el carrer de la vieta on la Panderola solia passar . En arribar a l'ajuntament ens tenien preparat una mica d'esmorzar; coca i galetes i una mica de beure. Quin detall per part de les associacions organitzadores; el Torrelló i la Panderola. Vàrem descansar una mica i vàrem recordar que el Camí també és trobar-nos gent de pobles i comarques diferents.
 Poc després vàrem passar per l'església fins eixir d'Almassora  per endinsar-nos una altra vegada dintre del riu Millars.
El patrimoni fluvial s'anava alternant amb els paisatges de canyes i aigua. Després vam arribar a  unes llacunes artificials però que en un paratge com aquell feien una bona funció de refugi de certa fauna del riu. Vàrem seguir, ara ja per vora riu fins arribar al Caminàs, si seguírem recte arribaríem a la Gola del Millars, nosaltres deixaríem  ja el riu i pujaríem cap al nord, primer vam passar per l'ermita de Sant Antoni i després ja arribàvem a la fita terme on començava Castelló. En aquest cas a la ratlla dels dos termes trobàvem la séquia mitgera i al fons el molí de Catxo i més cap a l'interior hi havia el molí de Breva, ara desaparegut.
 A la dreta del Caminàs la séquia d'Almalafa repartia l'aigua als horts de tarongers i també al molí del salt de la Novia, on entre les piteres es veia el precipici del reguer.
 Vam seguir pel Caminàs fins arribar a l'ermita de Sant Jaume. A l'ermita de Fadrell  vam llegir un poema de Vicent Serra i Fortuño, fill d'Almassora, anomenat: el cementeri de Fadrell .  En acabar vam acomiadar a la gent d'Almassora. Ens vam relaxar una mica i vam dinar,  vam fer algunes fotos de grup i vam escriure al llibre del Camí de la Plana, i  vam esperar a les dues per entrar a veure l'ermita.
 L'indret tenia una importància histórica capdal. Pel que fa al Caminàs moltes veus asseguren que és una via romana o preromana que anava vora la costa paral·lela a la Via Augusta.
Al voltant del Caminàs anàvem trobant punts de gran valor patrimonial. Pel que fa a Sant Jaume, abans de la conquesta cristiana era una alqueria musulmana fortificada. Després de la conquesta Jaume I  la va donar  a l'orde de Calatrava i després a l'orde de Sant Jaume, que són els que van alçar la primera ermita  de Sant Jaume, el seu patró.
 Tenim notícia des de 1178 de tot el que li ha anat passant a Fadrell fins l'actualitat. En la nostra visita a l'ermita hi havia en especial alguns trets més importants; tot el que feia relació a la sala gòtica que era l'origen de l'antiga ermita inicial del segle XIV, i el retaule que contenia de l'any 1500. Per altra banda allò també remarcable era que va ser la darrera alqueria en despoblar-se; una vegada es va donar carta pobla per fundar el nou Castelló el 1251, a poc a poc les altres alqueries van anar despoblant-se, i aquesta va ser la darrera que va quedar habitada.
Seguíem pel Caminàs cap a Castelló i en passar el barranc ens vam  desviar a la dreta per veure la vil·la romana de Vinamargo, hi havia un panell explicatiu i estaven molt bé les instal·lacions.
 Vam fer el darrer trosset pel Caminàs,  on Lola ens fa unes pinzellades de l'ermita de Sant Josep. Iniciàvem la fase urbana pel museu de la Festa i els carrers que adreçaven cap a la plaça Fadrell, on  vam descansar i ens vam fer un cafè, tallat o cadascú el que va voler, vam segellar l'etapa  amb el segell del Centre excursionista de Castelló.

 Després Toni Royo i Manolo Carceller ens fan la visita guiada per Castelló, de la qual faré un resum:


Iniciàvem el nostre recorregut a la plaça Fadrell, Toni ens explicava que al carrer Assensi hi havia els cinemes, el Rex, Capitolio, i el Rialto, eren de principis de segle XX, algun dels edificis ha desaparegut i algun encara quedava, però es mostrava com una vella vivenda. La gent passejava pel carrer, mirava les pel·lícules i entrava a la que més li anava.
 Arribàvem al Teatre Principal, Toni ens va  explicar una època  de principis de segle XX, on a Castelló volien figurar i mostrar un estatus de cap de província.
 La filosofia de la gent de Castelló  cap als 70  tendia a  voler  ser ciutat , per contra de poble, edificis alts per contra de cases antigues, i parlar castellà en compte de català. Eren símbols de progrés, i volien renegar del passat de poble.
 Recordàvem l'estructura medieval en quadricula; tres carrers paral·lels i un que els travessa, el carrer Damunt, el carrer del Mig i el carrer Major , i el carrer Sabaters que els creua.
Arribàvem a la plaça de la Pau, recordàvem el pas de la Panderola per la plaça mirant la ceràmica on també es veien els edificis modernistes de l'època, substituïts per monstres de formigó sense gràcia. Just al davant també trobàvem la casa natal de Miquel Peris i Segarra, il·lustre poeta de Castelló.
  Des de la plaça de la Pau vam observar els diferents edificis que envoltaven la plaça, Toni ens n'explicava alguns. On hi havia l'antiga muralla i el portal de l'Om  hi havia un edifici interessant, en aquest cas era reproducció idèntica de l'anterior ja que al intentar restaurar-lo se'ls queia a trossos, a la plaça trobàvem tres edificis que tenen el seu encant, sols un es original  i era més baixet, els altres es van fer imitant l'antic. Veiem també el quiosc imitació del que hi havia.
 Ens comentava Toni que la situació de Castelló es complicada,  es van tombar moltes cases i es van fer grans edificis de pisos, ara ens trobem que hi ha un contrast que no es poden acabar de tirar les antigues ni tirar els grans edificis, llavors s'ha intentat reconduir una mica pintant amb murals certes parets immenses que queden al descobert.
Ens vam aturar a la plaça Santa Cara, ens va comentar el monòlit on representa diferents personatges,  també ens va  dir que hi havia hagut un primer institut i era on hi havia el convent de les monges Clarisses.  Amb el temps s'ha intentar donar-li a la plaça un aire que recordés el claustre del convent.
 Arribàvem al carrer  del pes de la farina,  o de l'ecce homo, un carrer molt estret, per la gent del poble de "l'Aixamo," ens va explicar l'anècdota que hi hagué l'assassinat d'un capella i això va tenir molta nomenada. Ara el carrer es trobava tancat en cap de setmana, però l'obrien entre setmana..
 Arribàvem a la plaça Cardona Vives i ens explicava Toni que allà van fer un esponjament, van extraure totes les cases que hi havia per fer la gran plaça i ho van cobrir de grans edificis. Allà va caure una de les cases modernistes més interessants de Castelló, la casa dels lleons. Ens apropàvem a la casa de la Marquesa , que és un antic palauet que encara conservava una preciosa entrada .
 En passar per on hi ha les tasques Toni ens va parlar que allà hi havia l'antiga alqueria de Benarabe, l'alqueria musulmana a partir de la qual naix Castelló.
  Vam passar per un carrer i ens vam apropar a la placa, Toni ens va parlar de Domenech Briau, era el metge de Carles d'Austria que va haver d'exiliar-se en perdre la Guerra de Successió, per tant era del bàndol Maulet, exiliat i de Castelló.
Ara ens vam aturar a l'església de Sant Agustí. Arribàrem a la casa dels Caragols, també vam recordar que van estar a punt de tombar-la i havien ja llevat tots els adorns, i que els actuals   són una rèplica però no són originals.
Arribàvem finalment a la plaça Maria Agustina,  recordàrem que la séquia Major travessava Castelló i arribava a la plaça, també  vam parlar de l'enigma de la figura de Maria Agustina. Que era una serventa que vivia a la casa dels Sindicats. També Toni ens va parlar de l'anècdota de l'estàtua  de Franco que no es va posar, però va portar certa polèmica, i  es va posar la de la Pau  que és la que està actualment. Continuàvem la visita pel carrer Sant Lluís fins arribar a la torre de l'homenatge. Seguíem pel carrer cavallers on era un carrer de persones benestants  i llauradors rics. En passar per davant de la casa de les Normes de Castelló vam explicar una mica la importància dintre la nostra ruta d'aquell indret.
L'any 1932 es van trobar alguns intel·lectuals i saberuts del País Valencià per donar suport a una normativa d'escriptura, d'acord amb les normes de Pompeu Fabra i tot l'àmbit de la llengua catalana.
Per això és un punt molt important per al nostre valencià, el català de tots i per al conjunt de la llengua catalana.  Vam arribar a la llotja del Cànem. És un punt emblemàtic per recordar la importància econòmica que va tenir el cànem a la Plana abans que la taronja prengués importància.
Vam passar  per la plaça Major, punt neuràlgic de la ciutat, en arribar  Toni ens va parlar dels edificis.
 En la cultura cristiana, a diferència de la musulmana la població necessitava una plaça, que de vegades equivalia al mercat, i  un lloc per orar, ja que no es podia resar al  carrer.
La catedral de Santa Maria va quedar molt enderrocada després de la guerra i va ser restaurada  però de manual. El Fadrí és el símbol de Castelló, l'element que ens identifica, es va fer molt gran en relació a la població del segle XIV. Recordem el nom de Fadrí que té dos significats, com a gran i com a persona que no està casada, doncs el Fadrí també tindria aquest segon significat ja que està separat de l'església, físicament no està unit i depèn de l'ajuntament.
 El primer cementeri es troba entre els dos ajuntaments, el vell és un antic palau del XVIII. Vam seguir per la plaça de les despullades, ara amb el moviment LGTB, hi havia els bancs pintadets de colors.  Vam seguir cap als Quatre Cantons on ens vam aturar, i vam veure  l'estàtua de Mercuri, molt ben plantat a una façana, continuàrem pel carrer Sabaters i  l'edifici de Correus.  Ala plaça Tetuan  hi havia la trapa d'un antic refugi de la Guerra Civil que segons semblava no tardaran a inaugurar, i així fer possible les visites per l'interior. Finalment i per acabar vam arribar a  la Farola on acabava la visita i  Toni ens va parlar de la casa de les Cigonyes i les cases d'eixe pany, que són una mostra encara del modernisme   a Castelló.
A l'enllaç podeu veure la traça del wikiloc.



dilluns, 12 de febrer del 2018

Caminada pel Pla de l'Arc: de Cabanes a la Pobla Tornesa.

Caminada per la Plana de l'Arc: de Cabanes a la Pobla Tornesa.10-2-2018
 Ens vàrem trobar a la Pobla Tornesa per organitzar els cotxes, i vàrem fer marxa cap a Cabanes deixant alguns cotxes a la Pobla per després tenir cotxes per tornar a pels que es quedarien a Cabanes.
 Érem un grup d'unes vint persones i en fer el rogle a la plaça de Cabanes feia molt de goig, com sempre ens vam presentar i després d'explicar el full de ruta vàrem iniciar el recorregut. Primer el recorregut transcorria per ametlers i conreus de secà, prompte anàvem vora la carretera que porta a Orpesa. El dia era bo i els ametlers iniciaven la florida i alguns bancals començaven a omplir-se de flors.
En deixar la carretera ja vàrem entrar a la pista que portava a l'ermitori de les Santes, vàrem seguir un trosset la senda que anava a l'altra banda de barranc, feia poc que l'havien netejada i era un goig caminar amb la vegetació exuberant, un sotabosc espés cobria el paisatge,  era una barreja d'alborcers, marfulls i matisses.
Prompte les Santes ens van aparèixer al nostre davant, vàrem fer una parada per esmorzar, els plataners encara no havien brotat i la llum del sol travessava les branques,  el nou fullam encara no ho cobria tot. Després de gaudir una estona del paratge i l'esmorzar, vàrem seguir cap a la Pobla Tornesa.  La vegetació continuava dominant el paisatge, i els nostres ulls devoraven tanta bellesa.
En devallar més encara  vam arribar ja a la zona més conreada i ens vam aturar un moment a casa Joan, antic caminant i amic del Camí.
 Ens faltava el darrer tros per arribar al poble i una perla ens va sorprendre, la carrasca monumental de la Pobla, alguns caminats van abraçar la seua soca gruixuda.
 En arribar a la Pobla vam fer el canvi dels cotxes i vam entrar al bar la Senda on una llarga taula convidava a dinar els caminants.
Vam segellar el carnet  del Camí amb el segell de l'associació cultural del poble la Balaguera, i vam delectar el nostre paladar amb les llamineries que ens anaven traient, creïlles, amanida, musclos i després paella o fideuà. En acabar el segon plat vàrem escriure a la llibreta del Camí a la comarca, un llibre de viatges del Camí que anava omplint-se de vivències a cada caminada.

Amb la panxa ben plena i per fer baixar el dinar el reconegut pintor Amat Bellés ens va explicar algunes singularitats de la Pobla. Vàrem entrar a l'església i en caminar cap a l'altar la sorpresa ens va contagiar a tot el grup, un retaule inesperat ens esperava davant nostre. Vam seure com per escoltar la litúrgia però era Amat el que ens va explicar el quadre, quin millor sermó!. Quin luxe aquell moment, que jo vull també ací fer-lo etern, com Amat ens detalla la tremolosa història d'aquella preciosa obra, i tal vegada quants dubtes engendren darrera les persones que el miren.
 Farem un resum del que Amat ens va contar.
 A l'espai que ocupa el quadre hi havia una paret llisa i blanca, van pensar fer un vitrall però donava a la plaça.
 Va ser a l'any 1975, cap a l'estiu quan va començar el quadre, encara vivia Franco, estava tapat amb una lona, i cap a l'any 76 es va acabar.  El fuster va dir que si Amat pintava el quadre ell faria la part de la fusta.
 El quadre és un naixement d'un xiquet on hi ha diversos personatges, vestits amb la roba d'aquella època, entre d'altres hi ha la dona que porta els drapets per netejar-lo, i la dona que  du una camisa que transparenta que porta una manyopla. Hi ha la part realista on es troben els personatges, més enllà els fons negre, simbolitzant la nit i la por, la quadricula simbolitzant les regles de la vida, la "X" blanca, quan una cosa no serveix és tatxa, i l'esgarrat de la dreta la destrucció de persones i de patrimoni.
 Tot i que el bisbat no havien donat el vist i plau es va tirar endavant igual l'obra, el quadre va estar sols amb la part de dintre quasi 25 anys i van haver d'afegir imatges religioses al cap de vit i cinc anys, per la queixa del nou bisbe de no ser un quadre religiós.
 La cistella de raïm de davant va coincidir amb el temps que van haver d'arrancar totes les vinyes  de la comarca, per raons polítiques.
 Després d'aquesta explicació vàrem eixir de l'església i vàrem pujar la costera cap a l'ermita de Sant Joan.
 A mig camí l'amic Amat ens va fer una mica d'introducció de la història de la Pobla.
 La Pobla antigament era un poble de pas, hi havia hostals i ferreries, era una cruïlla de camins. No és un poble massa religiós, no és fan processons, però un dia va sorgir la idea de fer una ermita.
 Com fa molts anys hi havia una ermita a l'entrada del poble però en una guerra Carlina , una de les partides es van fer forts allà i al final va desaparèixer l'ermita.
 Al bar va sorgir la idea de fer una ermita i al final aquesta es va fer, en un lloc que no era de ningú, tampoc li van dir res al capellà i això no ili va agradar.
 Poc després vam pujar a l'ermita, una pista costeruda  amb alguna que altra capella com d'un vell via Crucis. En una de les capelles hi ha àtoms de Poblet.
 Dintre de l'ermita hi havia també un retaule pintat per Amat amb una figureta imitant el romànic d'un Sant Joan. Una vegada a l'any fan la festa de Sant Joan i un concurs de vins fets al poble i després una paella que paga l'ajuntament per a tota la gent.

 Després de saber una mica més sobre la Pobla i les seues perles vàrem tornar cap a casa.
 Podeu veure la traça de la caminada a l'enllaç al wikiloc  i podeu veure el brancal i els punts de valor a la pàgina de tram de la web del Camí, el brancal del Desert- Irta i el Pla de l'Arc.

 Rogle de presentació a  Cabanes

 Flam d'ametla al bar la Senda

Retaule de l'església de la Pobla

 Caminada sota els ametlers florits

Una sènia vora el camí
 La carrasca monumental de la Pobla


 A l'ermita de Sant Joan

 Església de la Pobla

 Ermita de les Santes

 Ermita de les Santes

dijous, 8 de febrer del 2018

Caminada per la Plana de l'Arc de Vilafamés a Sant Joan de Moró


 Caminada per la Plana Alta: de Vilafamés a Sant Joan de Moró.
El passat 27 de gener del 2018 vàrem fer una etapa d'el Camí, concretament la darrera etapa del brancal del Camí del Desert de les Palmes- Irta i el Pla de l'Arc, de Vilafamés a Sant Joan de Moró.
  Vam Inciciar el nostre recorregut a Vilafamés, recorrent els seus carrers i places, on la pedra roja omplia tot el paisatge urbà, la Roca Grossa era un un punt emblemàtic del poble, així com el castell.  El Cudol Roig és tot un símbol a Vilafamés, Però una visita més profunda la deixaríem  per més endavant, per quan férem la caminada de la Pobla a Vilafamés.
Vam deixar el poble que es quedava perdut a l'horitzó i ens vam  enfonsar  dintre del bosc. El nostre primer destí era arribar al Mollet i l'ermita de  Sant Miquel. Caminàvem per sendes i pistes de terra, esbufegant a les pujades, algunes sendes sota els pins semblava  que la vegetació  volia arraserar-nos del vent. La silueta del Mollet ressaltava al nostre davant sota el cel blau. Vam arribar al panell informatiu del paratge del Mollet on iniciàvem la volta al Mollet. Ens havia eixit un dia preciós i la boscúria ens ajudava a seguir l'etapa. La mina d'argila  feria la verdor del paisatge  amb la rojor de l'argila.
En aquesta volta al Mollet vàrem arribar a l'ermita de Sant Miquel, els colors eren clars i lligaven uns amb els altres, l'ermita blanca, la muntanya verda i el cel blau.
Vàrem parar una miqueta dintre del porxo a fer un mosset de la berena, com sempre recordant les properes caminades que ens esperaven.
Després del descans  i sempre amb la vigilància del Frare,  una gran pedra pintada de blanc, estava situada a la part alta. Ara la senda feia pujada i feia passadissos  amb la pedra i la vegetació, hi havia racons preciosos. Vàrem deixar la pujada al cim del Mollet per una altre dia i vàrem buscar l'altra vessant, la  vegetació  t'engolia i els profunds barrancs  et tallaven el pas. L'ermita de Sant Vicent  relluïa  a l'altra banda de barranc. Seguíem davallant  per una senda a trossos escarpada que arribava al barranc de les Lloses.
 Vam seguir la senda que anava cap al Mas d'Ametlers, hui era un dia molt especial per a mi, passàvem per davant del mas i els bancals que jo vaig viure i el record i l'enyorança de la meua juventud floria en aquella caminada. Ara estava en una situació complicada.
 Bé, en arribar davant del bancal vaig agafar forces i vàrem fer un rogle, vaig llegir unes paraules a la meua terra, l'emoció em trencava la veu, pel passat i el pressent, la llaurança i el Camí, on en aquest moment s'ajuntava tot.
Els i les caminants van entrar a veure el mas, jo em vaig reservar aquesta visió desagradable, vàrem seguir fins al Mas d'Ametlers on s'ajuntava el brancal i el troncal, ara pel Casino Vell, vàrem seguir fins a Sant Joan de Moró on Joan Àngel ens estava esperant.
 Vàrem dinar al bar les Forques, en un dinar abundant. Vam segellar el carnet del Camí amb el segell de l'equip de futbol de Moró, un més per la col·lecció.
Després un grupet vàrem anar a visitar la fàbrica de blocs de Ramos, de la qual Joan Àngel ens va explicar moltes coses.
Era de les poques fàbriques que hi havia que feren bloc  d'argila, ens va mostrar el lloc on guardaven l'argila i els dos magnífics forns on coïen els blocs, també les quadricules on secaven els blocs. Varen arribar a ser unes 50 persones treballant, però a poc a poc les coses van anar malament i van haver de tancar. Vàrem pujar a la part de dalt, on encara hi havia algunes màquines antigues Després de veure i conèixer una mica més aquest treball i aquest poble vàrem tornar cap a casa.
 Aquella fàbrica guardava el patrimoni més important que tenia Sant Joan de Moró, tota una série d'arquitectura industrial que ens traslladava a un altre temps.
 En aquest enllaç podeu veure la traça de l'etapa de Vilafamés a Sant Joan de Moró al wikiloc.
 Si voleu veure el brancal  on està situada l'etapa podeu anar a la pàgina de tram  del brancal  del Desert- Irta i el Pla de l'Arc.


 Ermita de Sant Miquel

Caminada d l'Orxa a Vilallonga

Caminada de l'Orxa a Vilallonga-13-1-2018.
Ens vam trobar a l'Orxa per deixar cotxes i després vàrem anar cap a Vilallonga. Vam  Arribar a l'Orxa  i ens vam trobar a la plaça, vam fer el rogle inicial i vam eixir a peu cap a  Vilallonga. Mentre caminàvem una muntanya se'ns va  situar  de fons del carrer, era el Benicadell, ara el trobàvem amb el seu vessant recordant un immens reguer. El dia estava núvol i no havia  eixit el sol, vam eixir del poble,  de seguida alçàvem la vista i  veiem  el castell de Perputxent,  que captiva la nostra mirada, el qual és  trobava  al nostre davant molt prop del poble. Tot i que estava  en runes encara podíem veure alguna torre i algun mur.  Vam creuar el riu Serpis que seria un company de viatge durant  tot el camí. Després de passar par una antiga fàbrica de paper hi  vam arribar a la via verda, que seguiríem tot el recorregut fins arribar a Vilallonga.
 El tren d'Alcoi a Gandia:
 El camí era fàcil i molt planer ja que resseguiríem l'antiga via del tren. La història d'aquest ferrocarril començà l'any 1887 per comunicar Alcoi i Gandia i  facilitar la industrialització i el desenvolupament d'aquestes dues comarques, i per així poder traure els productes manufacturats cap a la costa  i les matèries primeres als punts on es necessitaven. Ara resten tot un seguit d'infraestructures d'aquella època. Per ser l'empresa britànica, era anomenat popularment el tren dels anglesos.
 També veurem una sèrie de fàbriques de llum que aprofitaven el cabal del riu per transformar l'energia de l'aigua en llum, i que antigament moltes van ser molins.  També trobarem  estacions, ponts, la mateixa via verda, túnels, que són part de la vida d'aquell passat i en aquesta caminada aniríem descobrint. A part d'un paisatge espectacular format per  aquesta vall del Serpis. Després de fer un trosset de via verda  sota els pins, prompte  ja ens vam abocar al riu Serpis on la vista de l'aigua ens acompanyava.
 Al cap de poca estona ens desviàvem a la dreta per una sendeta i ens  vam aturar a una font i una bassa, era la font de la Bassa o la font dels Boters. Vam fer  una aturada per esmorzar i   fer-nos alguna foto de grup.
 Seguíem fent el Camí per vora el Serpis. Les imatges espectaculars del riu, la verdor de les muntanyes i en general el paisatge no ens van deixar de sorprendre.
 En un punt de la via verda ens vam desviar per veure l'assut del Forn o de l'Infern. El salt d'aigua li donava una màgia a l'antic assut.
 En seguir el Camí  vam veure  una construcció a la nostra esquerra, era una antiga estació o construcció relacionada amb la via del tren. Vam seguir i ens vam trobar dues construccions més, una altra  caseta i una construcció rodona, de pedra, molt interessant, que segons ens va dir Xavi ; antigament dalt hi posaven  un dipòsit per omplir d'aigua la màquina de vapor.
 Vam seguir pel costat del riu, ara arribàvem a la fàbrica de l'Infern, ens vam desviar per una sendeta per veure l'ermita que hi havia al costat, l'ermita de la Immaculada (s.XIX).
 En arribar a la part mes alta just dalt de la fàbrica de l'Infern vam veure algunes basses i comportes  rovellades pel temps.
  Vam seguir per la via verda i la propera sorpresa que ens trobàvem va ser el que quedava de l'antic pont de Ferro, ara sols hi havia les pilastres, però la passarel·la que comunicava les dues vessants havia desaparegut, una altra construcció en runes es suma a les edificacions relacionades amb el ferrocarril.
  Després de travessar un túnel arribàvem per vora riu a veure l'assut de Morú.
  Una mica més enllà ens trobàvem un panell on ens indicava  el racó del Duc, i la història del trenet que havíem  esmentat abans. Arrapada a la muntanya podíem veure la fàbrica del racó del Duc.
Prop de la fàbrica del Duc trobàvem una inscripció i una data 1708, un any després de la batalla d'Almansa i que les tropes borbòniques conqueriren el nostre país, la inscripció  feia esment a un maulet de la zona.
 Vam veure un darrer assut al riu Serpis i una altra vegada un pont on faltava la passarel·la sobre el riu. En algun dels panells esmentats  darrerament recordava veure  una fotografia amb el tren passant per sobre el pont.
 Finalment  vam arribar al poble. Una de les sorpreses en arribar a la població van ser els trencadissos  de colors  escampats per tot el poble  formant part de canterelles, escales, jardineres, als mateixos llavadors, totes aquelles rajoletes esmicolades i posades curosament fent formes i colors  feien d'aquell poble un encant i el plaer dels vianants, després vàrem  anar a dinar.
 Xavi havia parlat amb el del bar perquè ens prepararen  un bon menú, vàrem tastar un bon plat de blat picat, molt típic  també de la comarca veïna de  la Marina per  la tradició morisca.
 Xavi ens va contar d'on venia aquella tradició tan peculiar del blat picat,  més tradicional de la Marina i no tant de la Safor. Vilallonga va ser repoblada per Mallorquins vinguts de les Valls de la Marina i segurament amb ells van portar el blat picat.

 Després de dinar vàrem iniciar la visita cultural de Vilallonga, guiada per la regidora de cultura de Vilallonga.  Vàrem segellar el carnet amb l'encuny de l'ajuntament i després vàrem iniciar la caminada al passeig envoltat per magnòlies, on ens vam presentar  els  nostres guies que ens acompanyarien i ens mostrarien el poble; Mari Carmen i Fernando.
 En arribar davant de la casa de la  cultura vàrem fer un rogle i ens van explicar que era un edifici modernista  que va ser pairal de Prevere Antonio Giner i col·legi de senyoretes en els anys 40, regentat per les germanes de la caritat de Santa Anna, que el van ocupar fins als anys 80, passant posteriorment a ser casa de la cultura.
 En fer l'explicació va eixir el conflicte del nom del poble. És un nom relativament modern ja que sorgeix  per la unió de tres poblacions,  el nom correcte en català és Vilallonga, però la gent major al poble el coneix com "Villalonga", que és com seria la forma en castellà. Hi ha debat  en el nom, i moltes vegades utilitzen les dues , però la major part de la gent major li diu  Villalonga. Fa molts anys eren 8 pedànies però després es van quedar en tres pobles; l'Alcúdia, Cais, i la Font, com hem dit són els tres pobles que s'uneixen per formar Vilallonga.

Vam passar per la plaça Vicent Esteban, aquest home com tornarem a esmentar més endavant era un símbol al poble, era un home major que feia una catifa utilitzant sorra de colors a l'església, sempre dintre d'escenes religioses , però és un treball molt minuciós i per les fotos que ens van mostrar d'una vàlua impressionant.
 En la nostra visita passàvem per un panell sobre ferro que mostrava el nom de Cais,  com hem dit era una de les tres alqueries islàmiques que van existir en època medieval. Tot i que hi ha restes anteriors, era una tribu àrab anomenada Qais,  que vingueren cap al segle VII i foren expulsats al segle XVII, quan l'expulsió dels moriscos.
Els nous pobladors es van dedicar a  la canya de sucre, el  blat , els cereals, així com  el conreu de   figueres i   moreres.
 Vam seguir  per una façana on hi havia el nom de FAMA. Estranyats preguntem, són les sigles de Festes Alternatives de la Mare de Déu d'Agost.
 Passàvem per la xicoteta església de Sant Llorenç, segons ens conten van cremar al sant, per això portava la graella a les mans.
 En algunes façanes veiem taulells molt ben dibuixats que feien referència als premis als carrers millor engalanats.
 Pel camí anàvem escrivint allò que trobàvem de profit, segons deien en aquell poble a les crispetes, roses o mongetes els deien esclafites.
 Arribàvem a una antiga casa restaurada que es deia Babel, segons ens conten a la part interior cada habitació està dedicada a una cosa, tenen una altra casa que també és dels mateixos amos i era una antiga almàssera.
 També ens conten que Vilallonga va tenir cinema abans que Gandia i que es deia Cervantes.
  Ara ens apropàvem als llavadors o safareig, segons ens expliquen hi havia una dona que anava a rentar els tramussos i tots els xiquets venien a picar. La dona més matinera  es posava la primera i tenia l'aigua més neta i tal com anaven venint anaven posant-se al darrera, de manera que les més matineres eren les que trobaven l'aigua més neta.
  El barranc de la Moreda separava els antics pobles de l'Alcúdia i  de la Font, i la plaça de la Mola era on venien antigament el homes per llogar-se a jornal.
La Mare de Déu de la Font, diu la llegenda, que van trobar una caixeta flotant a l'aigua a contracorrent, duia una talla policromada, era mauleta ja que era de 1712. Durant una època de sequera van posar la figureta en un altar i va començar a brollar aigua.
 Durant la Guerra Civil la van amagar perquè no la trobaren, i després la van traure, tot el món preguntava on estava. Assenyalaven a una gitana, però ella no la tenia.

  Ara arribàvem a l'antic nucli de la Font, ara un barri de Vilallonga més cèntric, el que havia patit més reformes urbanístiques durant els segles XIX i XX .
L'aigua és l'element que havia tingut més rellevància a la Font, amb la introducció d'espècies orientals com l'albergínia , dàtils, safrà, carxofes i nous i la introducció de tècniques agrícoles al segle VIII. Així com la transformació d'una xarxa de sèquies, des de la Font dels setze "Xorros".
 Es també el nucli de totes les manifestacions culturals de Vilallonga, així com on es troben els principals elements patrimonials;l'església dels Sants  Reis, la capella de la Mare de Déu de la Font o l'edifici del Gran Café " Centro".
 En acabar vàrem arribar a l'església, allà ens varen explicar una mica millor la història de les catifes del Corpus,  en principi eren de flors però ara les feia de sorra de colors barrejada amb pigments, són uns 90 metres quadrats de catifa que cobreixen tot el terra de l'entrada de l'església. És un treball espectacular i són úniques, la desgràcia és que sols depèn de l'artista Vicent Esteban que té 85 anys i de moment no hi ha ningú que puga heretar la seua saviesa, vàrem preguntar per pujar al campanar però no va poder ser, van dir que era perillós i ens podíem electrificar.
Després d'un dia que ens va omplir amb moltes vivències més, amb paisatges, gastronomia, cultura i art i saber-ne molt més d'aquest racó del nostre país vàrem tonar a casa.
 Podeu trobar la traça de la caminada  del wikiloc al nostre enllaç.


 Eixim de L'Orxa

L'Orxa amb el Benicadell al fons

Fem Camí amb el castell de Perputxent al davat

 Creuem el riu Serpis

Castell de Perputxent

 Fem Camí per la via verda

Caminem entre muntanyes per l'antiga via verda

 Veiem el riu  Serpis

 Font de la Bassa o dels Boters

 Foto del grup de Caminants i darrera la bassa

 El riu Serpis, entre penya-segats

El riu Serpis sempre al costat


Fem camí a la Via verda, entre el penya-segat i el riu



L'assut del Forn o de l'Infern

 Antiga caseta del ferrocarril

 Fem Camí cap a Vilallonga

 El riu Serpis, encaixonat 


El riu Serpis i la via verda


 Una caseta del ferrocarril

 Construcció rodona que aprofitaven per per posar el dipòsit d'aigua .

 Detall de la porta de la construcció per el dipòsit

 El Grup de Caminants i la fàbrica de l'Infern

 El riu Serpis i la fàbrica de l'Infern

 El riu Serpis


Ermita de la Immaculada (segle XIX)

El Grup de Caminants a la fàbrica de l'Infern

Ermita de la Immaculada (segle XIX)

Basses i comportes a la fàbrica de l'Infern

 Fem camí entre el penya´segat i el riu

Pilastres de l'antic pont de ferro que travessava el riu.

 Caseta del ferrocarril

 Un dels túnels

 El riu Serpis


L'assut de Morú

l'assut de Morú



La fàbrica del racó del Duc

Piló i insígnia a un maulet

  Darrer assut 



Restes de l'estructura d'un pont

 Riu serpis prop de Vilallonga

 Trencadís a Vilallonga

 Trencadís a Vilallonga


 Font amb el trencadís

 Càntir folrat de trencadís


El trencadís era la joia de Vilallonga

 Un caragol de trencadís

 Cartell del barri de la Font(un dels tres nuclis de població)

Carrer de Vilallonga

 Trencadís

Cartell de l'Alcúdia, antic nucli de població que formava Vilallonga

 Plat de blat picat


El Grup de Caminants, comencem la visita guiada per Vilallonga

La casa de la cultura

 Rajola dels premis als carrers engalanats

 Panell de barri de Cais

 Visita per Vilallonga


L'ermita de Sant Llorenç

Façana amb taulellets dels premis dels carrers engalanats

Imatge de la trobada de la Mare de Déu de la Font

La casa Babel

 Fernando a la visita guiada

Imatge antiga dels llavadors de Vilallonga


 El Grup de Caminants a la font dels setze " Xorros"

Font dels setze"Xorros"

Capella de la Mare de Déu de la Font

Interior de l'església de Vilallonga


Església de Vilallonga