dijous, 8 de febrer de 2018

Caminada de Castelló a Benicàssim

Caminada de Castelló de la Plana a Benicàssim-Plana Alta.
 Ens vam trobar a la Plaça Maria Agustina, una plaça molt coneguda i un barri estimat des de la meua infantesa, ara per fer una etapa del Camí. Vam fer la presentació del Camí vora el ficus monumental i l'explicació del full de ruta, era una etapa més bé llarga de tot el dia, de 23 km, però amb una tornada fàcil amb l'autobús. Era un recorregut farcit de patrimoni, que aniria explicant tal com ens ens l'anàrem trobant.
Vàrem eixir cap a l'avinguada Caputxins, per la gent de Castelló de tota la vida les palmeretes,  tot i que les antigues palmeres canàries de troncs gruixuts i forats tortuosos havien desaparegut a causa del morrut roig.
 Vàrem seguir pel camí dels Molins, vàrem passar pel primer Molí on una restauració amb molt poc de gust i devastadora  tapava la preciosa  imatge del meu passat  de l'antic molí amb la séquia plena d'aigua, el xop ja desaparegut vora la sèquia,  i el vertigen de l'aigua que entrava i eixia pel molí amb la força necessària per rodar les moles.
Vàrem anar cap al camí Lledó passant per davant de ma casa, pel carrer que de xicotets havíem jugat.
Vàrem passar pels peus de Tombatossals , l'estàtua del gegant  que ens porta a recordar la mitologia de Castelló, on la colla de gegants van ajudar al rei Barbut i el seu regne a la  fundació de Castelló.


Sempre era un goig passejar pel camí Lledó amb els plataners que torçaven les branques  cap al passeig, i com ells marcaven el cicle de les estacions, ara estaven pelats sense fulles li branquillons amb la seua escorça platejada a clapes de colors.

 L'estàtua de  Perot de Granyana llaurant amb els bous, que ens contaven un altre mite i era la troballa de la Lledonera, la xicoteta figureta  de la deessa de la fertilitat ibera sota un lledoner, d'ací el nom de Lledonera, els antics solien acariciar els llavis dels bous quan passaven al davant  i dir: morrots morrots.

 Més enllà la imatge de la basílica de  Lledó desdibuixant-se entre els plataners, el peiró amb la creu que marca l'entrada a la població.
 L'ermitori de Lledó, qui sap el que amaga sota les seues parets aquesta noble basílica, sempre tenim el dubte si sota hi ha restes antigues d'algun assentament . Tal vegada algunes obres pels jardins ens podrien donar alguna sorpresa en un futur.
L'alqueria de davant, tot i ser recent, la seua silueta amb arcs àrabs que li donen un toc especial sempre captivava la nostra vista.

  En nostre grupet de hui era bonic , ni massa ni poc,  a més a la gent sempre  els agradava quan participaven animalets, i hui estaven el ruquet Sentet i la gosseta de Reis.

Era agradable el camí entre els tarongers . La vista ens donava per veure alguns elements importants. A la plana Castelló s'anava quedant al darrera, i  en pujar el pont de l'autopista es veia millor  Penyeta roja, Tossal Gros i la torreta Alonso, que ens remetien una altra vegada a la mitologia de Tombatossals.
 Al nostre davant ens quedava aquesta barrera immensa que era  tota la fila de muntanyes del Desert.
 Vam parar a l'ermita de  Sant Roc, una antiga alqueria feta ermita, ara buida de gent , on el dia de la romeria de les Canyes, es tradició aturar-nos i fer un mos de la berena, menjar-nos una figa albardada.
L'ermita tenia el seu encant, amb el lledoner , el pou i l'emparrat del davant,   tot i que no sentíem la gatzara de la gent ni tampoc  el repic  de la  campaneta.
 Vàrem recordar l'antiguitat de la processó de la Magdalena de 1375, més antiga que la mateixa ermita de la Magdalena.

Vàrem seguir el nostre viatge per camins de tarongers, ara ens aturàvem  un moment per recordar el castell Vell i l'ermita de la Magdalena. En aquell turonet on moltes civilitzacions havien fet parada, siga a la falda o la part de dalt del turó, on hi ha vestigis d'una muralla ibera i les restes del castell àrab, i on es bastí a la part sud la primera població de Castelló abans del trasllat al pla. Tal vegada les excavacions futures  ens donen a llum els fonaments de les cases dels nostres avantpassats.
 Vam recordar també alguns dels fets històrics que es van dur a terme en aquella muntanyeta, la conquesta per Jaume I, i la posterior Carta Pobla que donava permís als pobladors de baixar al pla i fundar Castelló, on antigament hi havia algunes alqueries musulmanes.

 L'aparició del frare Barbut vingut del monestir de  Poblet i la construció al segle XVI de l' ermita  de la Magdalena, que utilitzava la torre de la muralla i un antic aljub per bastir la seua estructura.
 Amb els anys el castell va anar enfonsant-se i abandonant-se, i l'ermita va agafar importància com a símbol identitari de Castelló.

 Fa pocs anys que hi han hagut   diferents excavacions  i restauracions que han donat informació i hem vist créixer les muralles i les torres de l'antic castell,  tancant un altre cop els diferents recintes de  les muralles medievals.


Després de contemplar el castell Vell i l'ermita vàrem seguir cap al raser de les muntanyes, l'asfalt va deixar pas a la terra i els taronger al pinar, la pista anava pujant i agafant altura sense ser massa escarpada, però constant, fins arribar a l'ermita de la Mare de Déu de la Salut. Vam fer una aturada per esmorzar i descansar una miqueta sota el pi pinyer monumental de l'ermita . Sentet i ruc i Blai ens va acomiadar i se'n van tornar cap a casa. Després de donar-li garrofes a Sentet i gaudir de la  seua companyia vàrem tornar a la senda. De seguida la pista és va tornar senda i en algun tros una mica més complicada fins arribar al mas de Xiva, que el temps i l'espoli de la gent l'havia deixat com un cadàver al mig de l'arbreda opulenta, d'eucaliptus i oliveres gegantines.

 La senda anava serpentejant vora el barranc on les heures s'enfilaven com lianes gegantines, fins arribar a la font de l'Algepsar, on encara hi havia la bassa i el racó amb la font seca.
 En pujar la senda cap a la urbanització del refugi vàrem tenir records del darrer intent de caminada frustrat que vàrem haver d'abandonar per l'aigua i ens vam haver de  retirar a una cotxera, aquesta vegada però feia bon temps i vam poder seguir. De fet vam poder veure de molt bones vistes en  superar la urbanització, intentant trobar el Montgó com altres vegades l'he vist en dies clars, com una ombra dintre la mar a l'horitzó del sud.
 Més enllà la Porteria Alta es presentava com la següent fita, vàrem passar la pista del Coll de la Mola i un pal indicador ple de paletes  que ens mostrava la quantitat de possibilitats que teníem, algunes com la del cim del Bartolo que no agafaríem.
 Vàrem arribar a la Porteria Alta i gràcies a un consell de Maria vàrem passar per l'ermita del Carme on va passar un esdeveniment que quedarà  per sempre en el nostre record.

A part de descansar una miqueta i fer un mosset, era un lloc i un moment on les veus atrevides van començar a fer tremolar el temps i el paisatge,  i esborronar-nos amb les seues dolces melodies  enlairant-les als quatre vents.
 Mare al Bartolo jo no puc pujar,
 Mare al Bartolo jo no puc pujar,
 que han tirat un misto, que han tirat un misto i s'ha encés el pinar.
 que han tirat un misto i s'ha encés el pinar.
Ja pugen els frares a tallar els pins,
 ja pugen els frares a tallar els pins,
 i de Benicàssim colles de veïns
i de Benicàssim colles de veïns.

 Jo vaig afegir la segona part  que deia així


 Adéu al Bartolo ermita i convent,
adéu al Bartolo ermita i convent ,
 adéu per a sempre que te llança el vent,
 Adéu per a sempre que te llança el vent.

 Després d'emocionar-nos amb la cançó , vàrem seguir  cap al monestir del Desert, primer el nou que va ser fet pels monjos, fruit de la desfeta del vell, i  vàrem seguir el Camí després d'una visita ràpida del monestir cap les runes del Vell.
Vàrem davallar per la senda per caminar entre els antics antres,  que eren xicotetes casones sense finestres que els frares utilitzaven per fer les seues oracions i fer el retir espiritual, estar  en contacte amb la natura i connectar amb el més enllà.
 Nosaltres vàrem seguir per la senda emboscada, on la vegetació ha anat menjant-se les antigues civilitzacions,  vàrem arribar al calvari del vell monestir, amb les restes de les capelletes i finalment la tanca que ens barrava el pas, però que ens deixava una bona imatge de la  porta principal i l'espadanya . (Sobre el segle XVI una forta pluja va deixar malmés el monestir i van prendre la desició de fer-ne un de més amunt on la terra fora més ferma).
 Com hem pogut llegir a la lectura de la Viquipèdia sobre el monestir , es reaprofitaren molts dels materials per fer el monestir nou, i va ser cap al 1768 quan es varen iniciar les obres.
 Nosaltres després de veure les despulles del monestir vell vàrem anar davallant per la pista de terra roja cap a Benicàssim, que ara en fer el dia més curt ja ens acaçava l'hora, tot i que el camí era ben sabut, encara havíem de passar el mas de Salandó , la via , el túnel de l'autopista i el dia ja defallia.. Però les primeres llums del poble ens van tranquil·litzar i de seguida vam arribar a la plaça de la Font, ho havíem aconseguit. Després vam anar a la parada de l'autobús per tornar a Castelló.
 A la traça del wikiloc podreu trobar el recorregut que vàrem fer.





 El Grup de Caminants a l'inici a la plaça Maria Agustina

 Fem camí per les Palmeretes


 Sota l'ombra de Tombatossals


 Caminem pel camí Lledó

Els Bous i Perot de Granyana

 El peiró i la Basílica de Lledó




















 Vista del castell de Montornés






La Porteria Alta




 La Porteria Alta


 Monestir del Desert de les Palmes


 Cim del Bartolo

Les Agulles de Santa Agueda

 Ermita del Carme, i de fons el Bartolo

 Monestir del Desert de les Palmes

 Al fons el Bartolo

Monestir vell del Desert de les Palmes

 Un antic antre

El Grup del Camí en un antic antre

 Una antiga capelleta

 Entre la boscúria que envolta els antres

 Entrada d'un antre del Desert de les Palmes

Caminem per les sendes del Desert

 Monestir del Desert de les Palmes

 Monestir vell del Desert de les Palmes

Davallem cap a Benicàssim










Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada