Pàgines

dilluns, 30 de maig del 2016

Caminada del Grup de Caminants per la Vall d'Albaida, de Quatretonda a Llutxent.

De Quatretonda a Llutxent
Una caminada impressionant per aprendre una mica més  de la nostra terra, una vall blanca se'ns obri als nostres peus, el fill de Cadell , el Benicadell a l'horitzó vigila la vall, com un sentinella que té cura de la pau dels seus habitants.
Ens trobàvem al poble de Quatretonda, poble de gent valenta on iniciarem hui la caminada per la Vall d'Albaida. Som molta gent arribada de molts pobles i comarques veïnes, que ens trobem per conèixer aquests pobles i conèixer gent d'aquesta i altres comarques.

Després de deixar els cotxes a Llutxent  per poder tornar a casa quan acabarem la caminada vam començar la nostra aventura per la Vall d'Albaida a l'Heretat d'en Pere. És un antic mas  on hi ha cabres de la raça murciano-granadina i es dediquen a fer formatge de cabra.
Primer entrem als corrals i saludem les cabres que ens vénen a saludar, el mascle que es troba en mig de les cabres fa una ullada que tot estiga en ordre i ens ve a saludar.
En passar per la sala on hi ha les munyidores  veiem encara com hi ha algunes cabres que les estan munyint.
Anem a visitar el mas, una safata de formatges ens convida a assaborir el dolç fruit de l'heretat, els companys van tastant el formatge. A les parets del mas trobem molts detalls acollidors, com la garba de dacsa penjada a la paret.  Un fort agraïment ens omplia el cor davant de l'hospitalitat de la gent de la formatgeria.
Una vegada fora de nou fem el rogle i expliquem una mica que és el Camí  i  què és el Grup de Caminants i l'organització de l'activitat. Després ens presentem i diem d'on venim i qui som, el nostre poble i la comarca.
Una mica abans de posar-nos a caminar Raül va fer tots els honors i va fer la primera marca a la paret de la formatgeria. Era la primera marca d'El Camí a Quatretonda, de la Vall d'Albaida i també al tram Vall d'Albaida -Safor- Costera. La formatgeria de l'Heretat d'en Pere es trobava a l'etapa de la Pobla del Duc a Quatretonda.
Nosaltres vam iniciar el Camí, envoltats de fruiters, tal com els anomenaven per la comarca ambresquilleres i ambercocs, em va sembla una riquesa també la diversitat de noms que com les fruites omplen el nostre Camí .
El paisatge ens parlava de la riquesa de la vall,  del treball constant de les persones llauradores per  traure-li a la terra els fruits saborosos, que amb la caloreta anaven agafant color a sobre dels arbres.
Caquiers que amb sava nova anaven donant-li un color de verd brillant als camps.
Vam arribar al poble de Quatretonda, poble nou lligat a la història de Llutxent al qual antigament pertanyia anomenada com la Baronia de Llutxent, juntament amb Pinet i altres pobles.
 Arribem a la Plaça Major  la qual podem llegir a la placa 1587, ens sorprèn l'antigor de la data, al costat una altra placa amb el nom de plaça de l'oliver. Per altra banda ens deixa també sobtats la seua utilització en masculí,  i no en femení com estic acostumat a les comarques de la Plana.
 L'olivera tindria un eix durant tota la caminada que anirem tornant a fer-li referències i homenatges.
 Passem pel campanar i poc després entrem a l'almàssera de Quatretonda, l'olor ens impregna la pell a la casa de l'oli, l'almàssera.  Ens guien pel mig de  l'almàssera de Domingo,   en aquell espai diferents premses i màquines es distribueixen en l'espai per traure-li a l'oliva el seu preuat suc, l'oli d'oliva.
 Seguim fins al pi, i a la seua ombra fem rogle i  ens preparem per esmorzar, amics i amigues prenen possessió en algun raconet per traure les llamineries que porten al saquet, també però trauen alguns licors casolans com l'herbero i es fa un degustació de diferents begudes. També iniciem el llibre d'El Camí de la Vall d'Albaida on amb el temps la idea és recollir les vivències de les persones que facen el camí per la comarca.
Un nou caminant s'incorporarà al grup, un ruc la mar de simpàtic i amable del que té cura Raül.
Iniciem el recorregut cap a Llutxent, la calor i els àpats i licors animen la conversa, i la gent animosa gaudeix del Camí, de conèixer i fer vincles amb els companys i companyes de camí i d'assaborir el paisatge.
Nous conreus van sorprenent-nos a la vista com els paraguaios, al meu poble bresquilles del rollet, i algun melonar molt bé cuidat.

El monestir del Corpus Cristi
En poc de temps vam veure ja a l'horitzó  Llutxent i el monestir del Corpus Cristi.
Ara les sorpreses ens acompanyaran a cada passa, i les perles precioses cosides al collar del Camí serien d'allò més abundants en aquesta cantonada. Darrera d'un mur amagat darrera del temps descobrim un preciós riurau, que amb el temps ha passat per diferents funcions, corral, i ara ja una mica enrunat
Primer arribem al que podria ser la creu coberta, segons ens van comentar (crec recordar) era una antiga creu coberta però els frares van veure un bon lloc pe convertir-la amb un forn de pa, i això la va deixar malmesa i ennegrida tal com podem veure actualment.
 Poc després veiem al Garrofera centenària. Espectacular garrofera, També Eladio ens conta que si és la garrofera més antiga del País Valencià. Quatre braços gegantins surten de terra i al mig resta amagada en el temps l'antiga soca mare. Faig una reverència a aquella garrofera  de quatre mans filles de la terra mare.
 Prompte ens acollim a la porta del monestir del Corpus Cristi i Pep  Estornell, l'alcalde, ens explica una mica la seua història i importància, vàrem fer un recorregut per dintre  per entendre com era d'important i tot el que es va coure allà dintre.  El claustre  ens captivà i recorrem tots els seus racons i sales. Aprenem la història que ens conten sobre la llegenda de les formes sagrades  durant les lluites entre moros i cristians, i els cristians per por a que siguen robades les van amagar sota una pedra  i en acabar la batalla les formes estarien cobertes de sang. Aquestes formes  les trobaríem representades a les parets del claustre.
Vam recórrer diferents sales, una d'elles d'importància cabdal ja que va ser Universitat, per altra banda vam pujar dalt i  l'altura ens donava  una altra  visió del claustre.
 Ens vam recollir vora la maqueta de fusta on  estava representat tot el conjunt, finalment vam eixir  i  vam recórrer part del turonet del monestir, vàrem poder veure el castell de Xio, amb la nova neteja de vegetació  es veia molt millor el castell àrab, més enllà segons ens van indicar hi havia  el Surar, l'espai natural de sureres més al sud del País Valencià.
Al nostre darrera hi havia una antiga nevera, això si tancada, utilitzada per al consum de gel del monestir. Vàrem iniciar el camí cap a Llutxent, un camí empedrat que  unia el monestir i el poble, camí empedrat fet per un frare que va dedicar quasi tota la seua vida a tal monumental tasca, i fins i tot va deixar un trosset per delimitar  el lloc  amb pedres on volia ser soterrat, però no va tenir tanta sort i va morir a València. El camí donava a l'antiga porta del monestir.
Vam fer una parada en el camí per veure els forns de calç, i parlar-ne una mica d'ells, el nostre guia  Joan Barreres, amb molta cura i molt bones explicacions ens va ubicar en el temps i ens va explicar tot el procés de la fabricació de la calç. Com feien la barraca de pedra dintre del forn, com pedra i llenya es fonien per fer la calç. Feia poc havien fer una pel·lícula per explicar-ho, van posar en marxa un dels forns. Finalment   com hi havia  la màgia del fum, quan canviava cap al blanc és que la pedra estava cuita, i la necessitat que tenia d'una vegada encés no podia faltar-li la llenya, que anaven portant-la en feixos de les muntanyes més properes.
Vam caminar pel camí empedrat cap al poble,  ens vam aturar davant del rellotge de sol i amb molta tendresa i com donant-li vida ens vam aturar i Joan ens va llegir un poema dedicat al rellotge, escrit per Alfons Roig,  on parlava del rellotge de sol com un veí més de la contrada, vàrem passar pel costat de l'ermita  i el lledoner monumental, trepitjant aquell fabulós camí empedrat, amb les capelletes del calvari a cada costat, quantes perles per tant poquet tros de collar, quin goig!.
 Però faríem una parada al bar Tranj, per menjar una bona paella de peix, al restaurant., i comentar amb els amics i amigues aquella fabulosa trobada per la vall de la terra blanca.


Llutxent
Per la vesprada vàrem seguir la visita, i es que Llutxent en tenia per a molt, ara aniríem  cap al castell palau . Una altra vegada Joan Barreres ens va fer una introducció de la història del palau i el que s'havia fet en la seua restauració, com havia passat de mà en mà, fins arribar a ser de l'ajuntament. El palau era immens i el vàrem poder visitar,  escorcollant racons i raconets,  descobrint un tresor amagat, vàrem aprendre moltes coses, les finestres dels festejadors on es posaven els novençans, una mirant el Benicadell , l'altra mirant al cim de la Safor. En una de les sales hi havia una rata penada estesa a terra,  algunes pintures omplien les parts  i finalment  arribàvem al sostre i les quatre torres  enllaçaven amb el terrat,  un horitzó que ens deixava veure un bon grapat de quilòmetres  al voltant del poble.
Vàrem baixar del palau, i com a remat final  per si no hi havia prou  ens quedava la cirereta del final; la visita a l'antiga almàssera de Llutxent.
 Joan  Barreres una altra vegada ens va mostrar amb veu afable i agradosa tota la història i procés que passaven  les olives per fer-se  oli i com ho treballaven a l'almàssera, un reportatge amb imatges ens anava recordant tot allò que els llauradors fan al camp i com les olives són portades a l'almàssera, i com traiem el suc preuat.  Tot aquell àpat tan suculent untat amb la cançó del País de  l'Olivera de Xavi Sarrià, era un beuratge massa fort per no fer saltar les emocions. Ens recordava  la història, i els regust agradable de l'oli natural on encara  bullia la suor del llaurador i la saviesa dels anys per acompanyar els cicles de la terra.
Me'n vaig amb un munt de sensacions bones, de conèixer molt bona gent,  i de  notar els olors i els sabors de casa,  de l'oli fet amb saviesa i treball. Deixem la vall amb l'esperança de compartir novament alguna llamineria més, com aquesta caminada tan bonica.
 Cabres a l'Heretat d'en Pere

Formatge de cabra a l'Heretat

Manoll de dacsa penjat al mas


Raül fa la primera marca d'el Camí

 Fem Camí per la Vall d'Albaida

 Aturats un moment sota els pins

 Garrofera centenària vora el monestir del Cospus Cristi

 Espadanya del monestir

 Castell de Xio després de la neteja

 La calç el fruit de la pedra, passada pel foc

 El dinaret a Llutxent

El dinaret a Llutxent

 El castell palau

 El castell palau al seu interior

L'oli verge d'oliva a l'almàssera de Llutxent.





dijous, 26 de maig del 2016

Castell de Cocentaina. Cocentaina. El Comtat.

Castell de Cocentaina. Cocentaina. El Comtat.
 En el meu viatge cap al sud el 5 de febrer entrava a la capital del Comtat, Cocentaina,  el primer element que em va fer arurar-me com un centinel·la dalt del turó va ser el castell. En seu un dia molt nubolat no vaig poder veure de cap de les maneres el Montcabrer que estaria darrera del castell.

Les Arenetes"arenetas". Énguera / Enguera. La Canal de Navarrés.

Les Arenetes,"Arenetas". Énguera/ Enguera. La Canal de Navarrés.
 Havia acabat la meua visita del castell quan tornava cap al poble,  i abans de tancar l'expedició un badall a la roca i un panell em van fer aturar-me. El panell ens parlava d'unes petites coves o forats d'on treien sorra per  netejar  la vaixella, i on les dones del poble quedaven per  traure-la.  Fins i tot ens diu que va originar un petit comerç per la zona.







dimecres, 25 de maig del 2016

Font de la Mota. Enguera/ Énguera. La Canal de Navarrés

 Font de la Mota ( Enguera / Énguera) La Canal de Navarrés


 Vora el camí quan baixava del castell cap al poble em vaig trobar aquesta font, l'arc amb l'abeurador i la font feien un conjunt molt bonic amb un cert interès, això si, tal com es veu a la imatge una miqueta brut, una miqueta per l'incivisme de la gent que té poc de respecte pels nostres indrets.

Énguera / Enguera. La Canal de Navarrés

 Énguera / Enguera. La Canal de Navarrés.
 Des de dalt del castell d'Enguera teniem una visió molt bona del poble que estava situat al nord. Sota els pins es veuen les teulades, i en el racó dret el convent dels carmelites descalços.

Anna. La Canal de Navarrés

 Anna. La Canal de Navarrés.
 Des del castell d'Enguera teniem una visió molt bona dels pobles del voltant  el més proper a l'est era Anna, al costat de Xella.

Xella / Chella La Canal de Navarrés

 Xella / Chella . La Canal de Navarrés.
 Des de dalt del castell d'Enguera una de les vistes que tenia  era el pobe de Xella, allargassat vora la serra.

Casa Ibera. Enguera. La Canal de Navarrés.

 Casa Ibera. Enguera. La Canal de Navarrés.
Una mica abans de pujar al castell, vora el camí hi ha la recosntrució d'una casa ibera i un panell explicatiu de com eren. Va ser a la caminada per Enguera el 5-2-16








dimarts, 24 de maig del 2016

Castell d'Enguera. Enguera. La Canal de Navarrés.

 Castell d'Enguera. Enguera. La Canal de Navarrés.
  Vaig seguir el caminet que portava al castell, sota els pins i per una sendeta molt agradable, primer no  el situava, peró quan vaig agafar altura  es va retallar a l'horitzó.









 Vaig escorcollar cada racó de les runes i cada llenç de muralla. Vaig mirar per cada forat cap a l'horitzó.







Pouet. Enguera. La Canal de Navarrés

Pouet. Enguera. La Canal de Navarrés.
Camí  del castell d'Enguera  per un bosquet molt agradable em vaig trobar aquest pouet de pedra.

Ermita de Sant Antoni de Pàdua. Enguera. La Canal de Navarrés

Ermita de Sant Antoni de Pàdua. Enguera. La Canal de Navarrés.
 En el meu recorregut per la Canal de Navarrés i més en concret per Engura després de recórrer el nucli urbà vaig anar en direcció cap al castell d'Enguera, i pel camí em vaig trobar en una cruïlla l'ermita de Pàdua.


dilluns, 23 de maig del 2016

Caminada del Grup de Caminants per l'Alt Maestrat i els Ports. Catí- Ares- Vilafranca.


 Fem Camí pel maestrat i els Ports
Una nova aventura ha solcat les nostres vides aquest cap de setmana,  per l'Alt Maestrat i els Ports. Quan es fonen les pedres tallades amb les flors, i les rialles i el cel blau formen part del nostre decorat, és un luxe caminar pels vells senders  i ser una petjada més de la seua història.
Catí- Ares del Maestrat
Vàrem quedar a Catí davant del restaurant el Prigó, vàrem creuar Catí, els seus edificis nobles ens emocionaven al nostres pas, vàrem fer una petita parada a l'antiga llotja, que ens mostrava una mica la riquesa i la importància que en un temps passat va tenir Catí.
Les primeres marques del Camí ens mostraven el Camí i una sorpresa de la seua llum i força, i és que estaven repassades feia poc de temps per unes mans anònimes.
Per algunes sendetes ens vàrem dirigir a la sénia monumental, tal vegada de les més grans que havíem vist mai, prompte  creuàvem la carretera i entràvem al Pla Verd, la vista de les muntanyes del tossal de la Nevera,  retallades a l'horitzó ens hipnotitzava. Ens vàrem endinsar dintre  del bosquet de carrasques  que ens apaivagava la calor que ja començàvem a notar, i el presagi que el dia seria calorós, vàrem esmorzar sota algunes carrasques. La pujada era constant i de tant en tant havíem de respirar, prompte vàrem agafar altura i això ens va donar una visió de les muntanyes més properes.
Vàrem arribar a  l'Empriu i al coll de l'Empriu es veia  la traça dels assegadors, un regal dels nostres avantpassats que es repetiria durant tot el cap de setmana, el paisatge estava cobert per mil colors i no ens deixava indiferents l'estora  de flors que cobria l'assegador, com un jardí de moltes tonalitats  i formes dibuixat sobre traces de pedra en sec.  Sempre obrint i tancant porteres molt freqüents als Ports i el Maestrat per evitar l'eixida del ramat.
Vàrem arribar a la pista asfaltada que portava al Mas de la Belluga, on ens va contar Joan  que hi havia una font. Més enllà el mas de la Belladona, topònims  que per la seua dolçor havien de combinar necessàriament amb aquell paisatge.
Ens vàrem endinsar per un bosquet fins al barranc dels Prats, abans d'arribar al barranc dels Prats un roure de notables dimensions creixia vora el barranquet on nosaltres passàvem.
Arribàrem al clar del bosc i on a poc a poc el vell roure de les Berrugues  es feia lloc amb la seua soca envellida i un any més treia les noves fulletes  al sol. Segons el panell  més de 700 primaveres renovant les noves fulles . Vàrem fer una parada i vàrem encetar l'àpat sota les seues branques, com cada caminada era parada obligada, parlarem de les seues berrugues i ens preguntàvem el possible origen, i ens vam preguntar si ja havia nascut quan Jaume I va passar per aquestes terres.
Com també moltes vegades passava, l'estelada va formar part del nostre escenari al costat del vell roure.
Després d'una mica de descans i refer les forces vàrem tornar a fer camí,  per l'estora de flors, primer ens vam deixar el mas dels Pobres al nostre darrera i vàrem iniciar el costerut assagador fins arribar a l'assagador de la Masà. La vista d'Ares a l'horitzó sempre ens tranquil·litzava per visualitzar la nostra fita.
Un formigueig em recorria el cos en iniciar l'assegador de la Masà, ens trobaríem els bous a l'assegador?, més enllà a l'horitzó vàrem veure les seues siluetes negres,   vigilant-nos tots els nostres moviments. Curiosament veiem que tot el ramat comença a córrer cap a nosaltres, automàticament nosaltres ens fem cap a la paret per precaució i la reacció dels bous llavors va ser fugir i anar-se'n.
Vàrem creuar l'assegador on hi havia la bassa d'aigua, obrint i tancant porteres, fins a poc a poc arribar a la font dels Regatxols, cansats, vàrem pujar a la nevera, on ens esperava Isabel, la guia d'Ares, ens va explicar moltes coses sobre Ares, i sobre el comerç i la fabricació del gel, i després a Ares ens va contar moltes coses més, vam entrar a l'església i a la presó, i finalment al museu de la Cova.
Després vàrem recuperar els cotxes i ens vàrem fer  un bon sopar a l'hotel, i esperar que es tornés a fer de dia per tornar a caminar.

  Ares Vilafranca.
 El següent dia ens vam alçar prompte, i per fer boca vàrem fer una visita al castell d'Ares, d'on es veia una bona panoràmica del poble i del paisatge, la mola , el campanar, al castell vàrem veure la pica del castell, d'on tal com ens va contar Isabel eixien llegendes  de mort de musulmans. Després d'esmorzar vàrem començar l'etapa,  el camí ens donava una estampa d'Ares preciosa,  amb els bancals retallats a les muntanyes i el poble amb el castell a sobre. Vàrem passar el coll d'Ares i Josep ens va parla de la verdor dels prats.  Era un luxe, ara les flors s'havien fet tot un prat verd, vam davallar cap a la  rambla de la Canà. Ara era tota una pista planera  vora la rambla, algun pou i  alguna pica tallada sobre pedra. Vàrem esmorzar després de passar la carretera i poc després un escurçó ens va fer aturar, li vam caçar la imatge amb la nostra càmera i vam seguir pel camí on  els timonets i mil flors cobrien el paisatge, ens vàrem aturar al pou del Carro dintre del barranc del Carro. Poc després vàrem  enfilar el camí vell de Vilafranca  per l'ample assegador,  amb una mica de gana vàrem entrar al restaurant i vàrem dinar. Guillem ens va parlar de Vilafranca,  de l'església i  els escurçons, de la història de de la riquesa del poble, del treball de la pedra en sec, que vàrem poder veure al museu de la Pedra en Sec, però que el veritable museu estava fora. Després d'un cap de setmana molt farcit de sensacions i aprenentatges, i de  vivències saboroses tornàvem cap a casa, cansats però molt contents.