diumenge, 23 d’abril de 2017

Caminada del Grup de Caminants per l'Alacantí: de Mutxamel a Alacant.

Caminada del Grup de Caminants per l'Alacantí: de Mutxamel a Alacant.
 Iniciàvem el nostre camí pel sud, una etapa plena de sorpreses, ens vam trobar davant de l'ajuntament de Mutxamel, omplien la caminada molta gent de Mutxamel i d'altres pobles, vingudes per conèixer els tresors d'aquestes terres.
Vàrem iniciar el camí per Mutxamel cap a Sant Joan d'Alacant, vam seguir  els traçats de les antigues sèquies, encara que no es veien,  a Mutxamel  ens parlen de les faves i les tomates de Mutxamel,  i del pa, i alguns dels forns de més fama al poble.
 Arrivàbem a un espai més poc urbanitzat, i ens diuen que hi ha l'autovia subterrània, seguim fins al calvari i un antic aljub, allà ens parlen de  Sant Joan, de com tot el terme practicament es troba edificat i el turó del calvari, que és l'elevació més alta del poble. Anem trobant inicis del que va ser la distribució de l'aigua , i així veiem restes d'un partidor.  Arribem al monument a la pilota valenciana,  on hi havia l'Isidre, un home de 89 anys que ens acompanyaria per explicar-nos coses sobre Alacant i les torres de defensa. Hui no passaríem per la Santa Faç, tot i que quedaria a la ruta oficial, seguiríem  fins la torre de les Reixes on vam esmorzar, era un palauet amb unes finestres de forja, ara fet restaurant, després d'esmorzar vàrem seguir  per un caminet que després es feia senda cap a una torre de defensa, la torre es trobava en prou bones condicions, tot i que la vivenda practicament estava totalment enderrocada.
 Després d'alguna explicació i d'acomiadar a l'Isidre vàrem seguir per sendetes florides  amb la vista posada en Alacant.
 De seguida arribàrem a una avinguda i al mig de la rotonda una torre de defensa  omplia la nostra atenció, vàrem seguir cap a Lucentum, l'antiga vil·la romana d'Alacant, per l'hora no vam poder entrar  però vàrem veure alguns dels seus murs des de fora, vàrem resseguir el turonet en el qual es trobava i finalment vàrem arriba vora mar a l'Albufereta, un barranquet que abocava a la mar , un tollet d'aigua vora mer feia honors al record del nom de l'Albufereta.
 Vàrem seguir per la platja del Postiguet, un nom que s'ha fet famós arreu del País Valencià i més enllà,  per la cançó de la Manta al coll. Al peu de la platja ens varen repartir alguns fulls amb la lletra de la Manta al coll  i vàrem cantar-la .



La Manta al Coll
La manta al coll i el cabasset
"mon anirem" al postiguet
la manta al coll i el cabasset
" mon anirem mon anirem al Postiguet"
Arreando xim pam pum
Arreando xim pam pum

 Després de cantar la cançoneta amb totes les varienats vàrem fer el recorregut pel Raval Roig. El Raval Roig, és un barri mariner d'Alacant que conserfva l'esència  encara de l'esència d'Alacant,  on el valencià encara floreix  en algun raconet . Vàrem entrar a la botiga on hi havia embotit i productes de la terra i  la generositat del botiguer ens convidava a quedar-nos degustant les més variades viandes.

Després vàrem anar a dinar a la societat cultural de la Marina on vam segellar l'etapa d'Alacant. Després de dinar vàrem agafar l'autobús cap a Mutxamel on teníem els cotxes i vam tornar cap a casa.
 A l'enllaç podeu trobar la traça de la caminada

Grup del Camí travessant Mutxamel




 Algunes torres de defensa es dissimulen entre les cases





 Església de Sant Joan

 Grup del Camí davant del monument a la pilota valenciana

 Arribem a la torre de les Reixes

 La Torre de les Reixes

 Escut d'armes a la torre de les Reixes

 Fem el Camí cap a Alacant, darrera la serra Grossa

 Torre de defensa

Torre de defensa




Torrre de defensa dintre d'unes vivendes


Cap de Santa Pola

Castell de Santa Bàrbara a Alacant

 Antiga estació ( Alacant)

 carreró al raval Roig


 Dinar al centre social la Marina

 Bon profit




dijous, 20 d’abril de 2017

El Camí en família,jornada 16 de Benassal a Vilar de Canes.

El Camí en família, jornada 16 de Benassal a Vilar de Canes. Tram de l'Alt Maestrat- Els Ports.
 Després d'un temps sense fer el Camí en família vàrem iniciar etapa i tram, tot seguint on ens havíem quedat a Benassal el mes de gener.
Ens trobàvem una altra vegada les cinc a la Mola , punt d'inici i de final de la nostra aventura. Aquella caminada em portava diferents olors, l'olor del principi d'el Camí per aquelles terres, amb el club de muntanya de Benassal, l'olor de caminar amb Pere Enric Barreda per marcar el tram, l'olor a la incertesa de les primeres caminades, l'olor a la mare fent el Camí.
 En seguir els carrers de Benassal  l'esguard de Carles Salvador penjava d'alguna façana i ens recordava la seua importància en la nostra llengua i en el poble de Benassal.
 En eixir de Benassal la primera estaca d'el Camí resistia després de 8 anys les inclemències del temps, el camí estava voltat de la verdor dels avellaners que inundaven el paisatge. El camí era costerut i prompte Benassal es mostrava allà baix com una maqueta de poble.
 Cada racó m'anava despertant la memòria dels records, el barranquet,el camí empedrat i l'embotelladora. Vàrem eixir del camí per seguir cap a la font d'en Segures, era més que una font, el guarniment de pedra d'arcs apuntats honorava la font i l'aigua, vàrem beure i descansar preparant-nos per al llarg camí.
 A les nostres caminants també els va sorprendre la font d'En Segures, pedra i aigua, records de la darrera vegada que vaig pujar amb Pere Enric , qui ho havia de dir!.
 Vàrem seguir per la pista de formigó i vàrem arribar al mas de la Rualda, el nom el tenia amagat al cap , i no podia trobar-lo, fins que em vaig apropar i li vaig preguntar a un home i me'l va desvetlar .
 Vàrem seguir per la senda entre romers i argelagues fins arribar al coll de la Rualda, en seguir la pista , amb la reforma que aquesta  havia tingut, havia desaparegut alguna marca i varem arribar a una tanca,  de seguida vaig veure que l'assegador que havíem de seguir continuava allà sota, vàrem  refer el camí, vam continuar per la senda i l'assegador, envoltats per un paisatge de barrancs  i muntanyes, la senda per l'assegador no tenia pèrdua, després de sortejar alguns entrebancs vam arribar a la font de l'Ombria, vam esmorzar al costat de la font, amb el soroll de l'aigua . Tica em recordava la darrera vegada que vàrem estar allà, i el meu neguit  per telefonar-li a Puri, i ara estàvem totes allà.
 Vàrem seguir per la senda, ara més ampla , vàrem passar ràpid per sota els cables d'alta tensió, que feien una mica de respecte per sentir-nos  l'electricitat al  cap.
 De seguida vàrem veure l'ample assegador que pujava cap a la Selleta, entre tot el paisatge del coscollar i el matoll  brillava una parcel·la llaurada i uns puntets negres  escampats pel bancal. Tal com ens anàvem apropant les cabretes negres deixaven de parèixer formigues i anaven prenent forma.  En passar prop els gossos d'atura ens van bordar . Vàrem saluda a la pastora, que guardava al bancal sota un barret de palla i vàrem encarar la senda cap a la Selleta, la feixuga pujada  ens tallava l'alè. Però en trobar-nos dalt el paisatge era més dolç, Culla és veia al nostre darrera i les cabretes tornaven a ser formiguetes en una feixa de terra.
 Vàrem passar el cim de la Selleta, la senda anava carenant la lloma,  i al nostre  voltant La Torre en Doménenc ens tentava per visitar-la.
Nosaltres vam seguir endavant, deixant el camí del Molinell que feia cap a la Torre i la senda anava estalviant argelagues i matolls. En un revol de la senda davant nostre Vila de Canes ens tranquil·litzava l'ànim, tot i que ens quedava una bona baixada de pedres.
 En arribar al pla  els  primers ametlers ens convidaven a descansar, mentre les xiquetes jugaven a fer volar les llavors dels dents de lleó.
 Vàrem fer el darrer trosset de pista fins arribar a Vilar de Canes, el poble era xicotet i els carrers estaven buits,  el gran om de la plaça ens mostava un dels supervivents que quedaven en els pobles.
Finalment vàrem anar a l'únic bar del poble, "bar asador les Eres".
Dintre estava de gom a gom i els cambrers feinejaven entre les taules, com si tot el poble i part del Mestrat estigueren allà dintre.
 La calor apretava però sota l'ombra i un bon àpat vàrem recuperar bé les forces, el cambrer ens va segellar  l'etapa en arribar al carnet del tram, ja en teníem una més, Blai ens va fer el favor de portar-nos a pel cotxe a Benassal i vàrem tornar cap a casa.













dimecres, 19 d’abril de 2017

Caminada del grup de Caminants pel Baix Maestrat: de Sant Mateu a la Salzadella.

Caminada del grup de Caminants pel Baix Maestrat: de Sant Mateu a la Salzadella.

Era la primera caminada d'el Camí pel Baix Maestrat, aquesta vegada caminàvem de Sant Mateu a la Salzadella. El punt de trobada va ser a Sant Mateu, a la plaça Major, indret emblemàtic del poble i de la comarca, on ens vam trobar gent de diferents pobles i comarques, després la guia ens va fer una volta per Sant Mateu, vàrem veure l'eglésia, des de la seua part més romànica fins la part més gòtica, amb les seues vidrieres. A la capella vàrem veure una relíquia de Sant Climent, impressionava veure les faccions de la cara  i l'home mort en aquell reliquiari, vingut de les catacumbes de Santa Priscila.
 Després la guia  ens va explicar la importància de Sant Mateu en el Sisma d'Occident i la relació amb el papa Luna.
 Després vam pujar al campanar, fadrí també com el del meu poble, separat de la catedral, vàrem seguir l'escala de caragol de pedres esmerades i  estretes, la pedra ens cobria  la nostra vista, com una gola de llop, un campanar massís, unicament deixava buida l'estança del rellotge, on encara podíem veure la maquinària del rellotge de finals del segle XVIII.
 Ens va contar també que a la guerra de les Germanies, per resistir es van tancar dintre del campanar, i li van botar foc per fora i el fum els va fer rendir-se.
 Vàrem arribar a la sala de les campanes on les obertures ens deixaven una bona vista de bona part del Maestrat, també el poble de la Salzadella que el teniem una mica més al sud.
 En baixar ens vam acomiadar de la guia i d'Aaron i vam iniciar el recorregut cap a la Salzadella, vàrem passar pel cementeri medieval, on també teníem una molt bona prespectiva de l'arxiprestal.
 Vàrem seguir pel camí, la calor ja es feia notar a aquella hora del matí, vàrem parar a unes sénies que es trobaven a dos minuts del camí i allà vàrem esmorzar, eren unes sénies monumentals amb contraforts a les parets com poques havia vist a la vida.
 En acabar vàrem seguir per camins d'oliveres algunes gruixudes i velles, vàrem tenir dos moments que ens van fer dubtar el camí i ens va fer retardar una mica. La primavera creava un mosaic de colors  de flors sobre la catifa de verds del cereals, i pintaven el paisatge  els grocs   i blancs del ravanell i d'altres crucíferes. Els cirerers ja havien perdut la flor i la cirera ja era bonica, ens recordaven que arribàvem a la Salzadella. Pel camí vàrem passar per les llacunes on algunes garces alçaven el vol en veure'ns, en passar  els xiquets aprofitaven per  enfangar-se una miqueta i untar-se amb els colors de la terra.
 El camí estava farcit de sénies  que intentaven aprofitar els recursos hidrics del subsól. A l'ermita de Santa Bàrbara vàrem parar, però  de seguida ja estàvem a la Salzadella
 Vàrem arribar a la Salzadella i a la plaça de Mèxic , com un dels llocs més emblemàtics del poble,  damunt d'un dels bancs de pedra l'alcalde de la Salzadella ens va segellar els carnets del tram del Camí Sénia Ebre, en la seua etapa Sant Mateu la Salzadella, a l'escut el salze  representava l'origen del poble.
 Vàrem dinar a Ca Blai , una bona paella, i després vàrem cantar algunes cançonetes de la terra,  en acabar vàrem escriure al llibre del Camí al Maestrat.
 Per la vesprada Sergi ens va fer una visita guiada per la Salzadella, i ens va explicar les peculiaritats del poble.
 Ens va contar la història de la plaça de Mèxic i la importància de la relació amb Mèxic en una època, el franquisme, on arrreu de l'estat les relacions estaven trencades. Vàrem fer cap als portals i l'església. Ens va parlar de la importància de la cirera al poble, d'una varietat autoctona, la garrafal,  poc comercialitzada.
 Després d'un dia tan complet vam anar a pels cotxes i vàrem tornar cap a casa.