dijous, 20 d’abril de 2017

El Camí en família,jornada 16 de Benassal a Vilar de Canes.

El Camí en família, jornada 16 de Benassal a Vilar de Canes. Tram de l'Alt Maestrat- Els Ports.
 Després d'un temps sense fer el Camí en família vàrem iniciar etapa i tram, tot seguint on ens havíem quedat a Benassal el mes de gener.
Ens trobàvem una altra vegada les cinc a la Mola , punt d'inici i de final de la nostra aventura. Aquella caminada em portava diferents olors, l'olor del principi d'el Camí per aquelles terres, amb el club de muntanya de Benassal, l'olor de caminar amb Pere Enric Barreda per marcar el tram, l'olor a la incertesa de les primeres caminades, l'olor a la mare fent el Camí.
 En seguir els carrers de Benassal  l'esguard de Carles Salvador penjava d'alguna façana i ens recordava la seua importància en la nostra llengua i en el poble de Benassal.
 En eixir de Benassal la primera estaca d'el Camí resistia després de 8 anys les inclemències del temps, el camí estava voltat de la verdor dels avellaners que inundaven el paisatge. El camí era costerut i prompte Benassal es mostrava allà baix com una maqueta de poble.
 Cada racó m'anava despertant la memòria dels records, el barranquet,el camí empedrat i l'embotelladora. Vàrem eixir del camí per seguir cap a la font d'en Segures, era més que una font, el guarniment de pedra d'arcs apuntats honorava la font i l'aigua, vàrem beure i descansar preparant-nos per al llarg camí.
 A les nostres caminants també els va sorprendre la font d'En Segures, pedra i aigua, records de la darrera vegada que vaig pujar amb Pere Enric , qui ho havia de dir!.
 Vàrem seguir per la pista de formigó i vàrem arribar al mas de la Rualda, el nom el tenia amagat al cap , i no podia trobar-lo, fins que em vaig apropar i li vaig preguntar a un home i me'l va desvetlar .
 Vàrem seguir per la senda entre romers i argelagues fins arribar al coll de la Rualda, en seguir la pista , amb la reforma que aquesta  havia tingut, havia desaparegut alguna marca i varem arribar a una tanca,  de seguida vaig veure que l'assegador que havíem de seguir continuava allà sota, vàrem  refer el camí, vam continuar per la senda i l'assegador, envoltats per un paisatge de barrancs  i muntanyes, la senda per l'assegador no tenia pèrdua, després de sortejar alguns entrebancs vam arribar a la font de l'Ombria, vam esmorzar al costat de la font, amb el soroll de l'aigua . Tica em recordava la darrera vegada que vàrem estar allà, i el meu neguit  per telefonar-li a Puri, i ara estàvem totes allà.
 Vàrem seguir per la senda, ara més ampla , vàrem passar ràpid per sota els cables d'alta tensió, que feien una mica de respecte per sentir-nos  l'electricitat al  cap.
 De seguida vàrem veure l'ample assegador que pujava cap a la Selleta, entre tot el paisatge del coscollar i el matoll  brillava una parcel·la llaurada i uns puntets negres  escampats pel bancal. Tal com ens anàvem apropant les cabretes negres deixaven de parèixer formigues i anaven prenent forma.  En passar prop els gossos d'atura ens van bordar . Vàrem saluda a la pastora, que guardava al bancal sota un barret de palla i vàrem encarar la senda cap a la Selleta, la feixuga pujada  ens tallava l'alè. Però en trobar-nos dalt el paisatge era més dolç, Culla és veia al nostre darrera i les cabretes tornaven a ser formiguetes en una feixa de terra.
 Vàrem passar el cim de la Selleta, la senda anava carenant la lloma,  i al nostre  voltant La Torre en Doménenc ens tentava per visitar-la.
Nosaltres vam seguir endavant, deixant el camí del Molinell que feia cap a la Torre i la senda anava estalviant argelagues i matolls. En un revol de la senda davant nostre Vila de Canes ens tranquil·litzava l'ànim, tot i que ens quedava una bona baixada de pedres.
 En arribar al pla  els  primers ametlers ens convidaven a descansar, mentre les xiquetes jugaven a fer volar les llavors dels dents de lleó.
 Vàrem fer el darrer trosset de pista fins arribar a Vilar de Canes, el poble era xicotet i els carrers estaven buits,  el gran om de la plaça ens mostava un dels supervivents que quedaven en els pobles.
Finalment vàrem anar a l'únic bar del poble, "bar asador les Eres".
Dintre estava de gom a gom i els cambrers feinejaven entre les taules, com si tot el poble i part del Mestrat estigueren allà dintre.
 La calor apretava però sota l'ombra i un bon àpat vàrem recuperar bé les forces, el cambrer ens va segellar  l'etapa en arribar al carnet del tram, ja en teníem una més, Blai ens va fer el favor de portar-nos a pel cotxe a Benassal i vàrem tornar cap a casa.













Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada