Els colors de la terra: Caminada pel Vallès Occidental- Moianès: Monistrol de Calders- Sant Llorenç Savall

Caminada pel Vallès Occidental- Moianès: Monistrol de Calders- Granera- Sant Llorenç Savall.- Granera- Sant Llorenç Savall.
Era el viatge d'estiu, on cada any fèiem un trosset d'el Camí, cada dia una etapa diferent,  aquesta etapa la faria sol, com malauradament no hi havia bona combinació d'autobusos faria l'etapa d'anada i tornada, cosa que doblaria els quilòmetres i en conseqüència també el desnivell acumulat
Vaig eixir d'Avinyó amb el cotxe, on estàvem instal·lats, i cap a les 7 del matí arribava a Monistrol de Calders i iniciava la marxa. Hi havia festa major al poble i els joves estaven encara arrapant les darreres hores de la nit. Vaig posar el wikiloc i vaig iniciar el camí, el campanar ressorgia de la silueta encara adormida del poble. Vaig creuar el riu i la traça em portava directament i sense escapatòria a la colla de joves que ballaven i bevien, on l'eufòria de la festa i l'alcohol els feia oblidar les penes quotidianes.
Vaig creuar obrint-me pas entre la gentada que em saludaven mig bufats, sorpresos pel meu esguard, i per ser foraster, creuant a aquelles hores de la matinada el seu espai de festa. Vaig saludar, - molt bon dia,- i vaig seguir.
Primer anava pujant per una pista asfaltada, una indicació al carrer del Repetidor ja ens parlava dels tres elements que serien fites del camí, el pla de Trullàs, el Coll de Granera, i el poble de Granera. Després la pista es va fondre en una senda estreta on la vegetació ens cobria el cap, vaig arribar a un punt on el poble de Monistrol de Calders es veia en el fons d'una vall. Vaig seguir per sendes i pistes, anava seguint el GR177, ruta del Moianès que deixaríem a Granera, a l'horitzó ja es veia el parc de l'Obac i Sant Llorenç del Munt, seria una fita que em marcaria tot el dia.
Vaig seguir, ara la pista estava tancada per una cadena, i darrera hi havia un cotxe, en el qual es veia gent dintre, era de bon matí i el sol encara no calfava, l'oratge era fresquet i es caminava molt bé pel Moianès , una comarca totalment nova per a mi.
En arribar a l'alçada del cotxe en mig del silenci vaig dir- Bon dia.-. Fins aquell moment no me n'havia adonat que era una parella de novençans gaudint del seu amor. Malauradament no s'esperaven que ningú vingués a un lloc tan amagat i aquelles hores del matí a trencar-los l'encant de l'amor. Van fer un bot els dos després de la meua salutació que aclamava al cel. Em va saber greu haver-los molestat, però sempre m'agrada saludar.
Poc després vaig deixar la traça i em vaig desviar del camí troncal , una paleta ens indicava que a 200 metres hi havia el dolmen de Trullàs, vaig seguir la pista que anava donat-li la volta al turó fins arribar al monument megalític.
El sol començava a guaitar per darrera seu, donant-li una màgia especial a l'estança, un dolmen sempre guarda una part misteriosa, per la seua antigor, el seu ús i com es va fer, i pel seu esguard.
Al panell explicatiu vaig poder entendre una mica millor alguns trets més característics, i ací us en faig un resum:

Dolmen del Pla de Trullàs

"El monument megalític anomenat dolmen del pla de Trullàs està dintre del terme de Monistrol de Calders, a l'extrem SW de la comarca del Moianès, situat estructuralment en una posició dominant respecte l'entorn. Abans que fos afectat pels incendis de l'estiu del 2003 era envoltat per pins i sotabosc. Per la recuperació del dolmen es va fer una adequació de tot l'entorn.

Projecte d'adequació
La restitució del dolmen s'avaluà a partir d'un projecte que avaluà les possibilitats del monument i els condicionats tècnics de l'operació. Una de les lloses laterals era fragmentada, i es va substituir per un bloc de similars característiques, que es recuperà d'un indret proper. Un cop instal·lades les lloses laterals, la cambra es completà amb la llosa de coberta, al damunt de les dues lloses laterals grans.

A l'interior de la cambra s'instal·là un sistema de drenatge de les aigües, sota una capa de sorra. Un cop muntada la nova cambra megalítica es procedí a l'adequació de l'exterior. S'obtà per la creació d'un túmul que cobriria parcialment el dolmen permanentment per  així optimitzar la seua visió."

Una primera emoció de màgia em va omplir en veure la primera imatge del dolmen, història, cultes ancestrals, cerimònies de soterrament, rituals de la mort, el transport de les lloses amb pocs mitjans. Però en llegir el panell moltes d'aquestes emocions es van apagar, en veure la imatge al panell de l'excavadora muntant el trencaclosques, part de l'autenticitat es va aigualir. Però vaja, si bé ho pensem sempre és millor tenir un dolmen encara que no siga exactament l'original, i haja tingut modificacions, que tres pedres escampades per terra.

Vaig seguir la pista, una paleta ens indicava que ens trobàvem al coll del Pla de Trullàs, després la pista es transformava en una senda que davallava tapada per la vegetació amb força pendent, vaig pensar que a la tornada seria forta la pujada.
Ara arribàvem a una pista de camí fàcil, vam seguir per la carena de Serrallonga, un mas de considerables dimensions sorgia entre el bosc, eren impressionants ací les masies catalanes.

Poc després de passar alguna revolta del camí vàrem arribar a Granera, era un poble dels més menuts de Catalunya. Dalt del turó encara lluïa el seu antic castell, vaig apropar-me als carrers del barri del Castell, però ràpidament vaig tornar al camí, hui no tenia temps de pujar-hi, ja que tenia encara molts quilòmetres per davant, i la calor m'escanyaria a la tornada. Em vaig quedar satisfet amb la vista des de sota i el detall del zoom que em donava la càmera.
Vora el camí una font pública i un panell informatiu m'indicava els noms de tots els cims que es veien el parc de Sant Llorenç del Munt i l'Obac , així com a la seua dreta Montserrat.
Una mica més endavant entre els pins resorgia l'antic poble de Granera i l'església, poc després també vaig deixar la GR177 que feia la volta al Moianès.

Vaig arribar a una cruïlla important, on hi havia l'ermita de Santa Cecília.
  Era una capella romànica, es trobava a la cruïlla de les carreteres que portaven a Castellterçol i Sant Llorenç Savall, vaig seure un moment al banc, davant del qual hi havia el petit cementeri de Granera on anaven desant els records de la gent d'aquell poble.
Em va semblar molt curiós el nom del poble, essent granera un mot tan valencià, i quan normalment a Catalunya li diuen escombra a l'utensili, i és al País Valencià que li diem granera, que un poble amb aquest nom estigui al cor de Catalunya.
La viquipèdia també ens parla de l'església de Santa Cecilia de Granera, ens diu:
"No consta abans de l'any 1065, i en 1187 es documentat un cavaller anomenat Arnau de Santa Cecília de Granera.
A l'any 1924 sofreix un enfonsament de la nau i es quan apareix una pintura mural, cap al 1950 es restaura la part afectada."

Uns metres més endavant un cartell també m'indicava església i ajuntament de Granera, jo vaig seguir cap a Sant Llorenç Savall. Una nova paleta sobre un pal m'indicava la nova fita .
Ara el camí anava transcorrent per un paisatge de matolls i alguns pinarets, al nostre davant el parc de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, ressaltava el Montcau amb la seua gran panxa de roca llisa, de pedra polida pels anys i l'erosió, però que li donaven una finor a la muntanya com mai havia vist.

La pista feia un gir, en forma de bec, i davallava fortament, era el coll de Trens, en aquell punt deixàvem el Moianès i passàvem al Vallès Occidental. Alguns ciclistes davallaven per la pista terrosa i em passaven ràpidament.
Com les indicacions dels quilòmetres als panells eren més dels previstos, vaig preguntar a un ciclista per la distància que quedava fins a Sant Llorenç Savall, em va dir que uns 7 km, després em vaig adonar que la traça que jo portava adreçava per la senda i acurtava la distància de la pista, això em va tranquil·litzar.
Una nova imatge impressionant em regalava aquell matí lluminós. Tres elements s'alineaven com tres astres en el cel per fer un eclipsi. Al nostre davant una gran masia catalana, Cal Panxot, ufanosa i envoltada de bosc. Dalt d'un turó es veia l'església romànica de Sant Feliu de Vallcarca, i a sobre, la roca llisa i grisa vetejada de verd per la vegetació, la qual es clavava als clivells i a la poca terra que deixava la roca polida del Montcau. Un conjunt que impregna la retina, i feia que valgués la pena tot l'esforç.
Em vaig aturar extasiat per la bellesa del paisatge, que m'absorbia qualsevol pensament, que no fora fondrem en aquell conjunt tan especial, però el temps corria en contra meu i havia de seguir.
Vaig deixar endarrere les pistes que entraven al mas i a Sant Feliu i em vaig endinsar en una senda que s'enfilava per un bosquet de carrasques, vaig tenir un moment d'incertesa, ja que la senda s'emboscava i em va fer dubtar, però després d'alguns minuts d'exploració vaig seguir la traça que anava submergida entre les carrasques. En eixir dels matolls vaig tenir una gran alegria, Sant Llorenç Savall apareixia al fons de la vall vora un polígon industrial.
Vaig deixar la senda que es va fer pista i sota l'ombra d'alguns pins. Vaig creuar dues línies d'alta tensió i vaig arribar al polígon industrial. Pensava que havia arribat, però era sols el polígon industrial, ara em quedaven creuar alguns camps, la collita dels quals ja era al rebost . Quedava el rostoll de la colza, en quatre passes més ja gaudia de l'ombra dels carrers de Sant Llorenç Savall.
Com deia la cançó:"encara no són onze i el sol ja pica", i encara em quedava tornar.
Vaig arribar fins a l'ajuntament, ja ho tenia com un ritual, la casa de la vila i l'església, primer vaig arribar a l'ajuntament, per ser dissabte estava tancat, però la reivindicació groga era present, el reclam de la llibertat era evident també en aquell poble. Després vaig seguir fins la plaça de l'església, la teulada del campanar de color verd el feia encisador.

Ara necessitava de manera imprescindible comprar una ampolla gran d'aigua o reomplir la cantimplora a una font, no podia arriscar-me a fer tants kilòmetres sense aigua. Vaig preguntar a un bar i en venien de petites , però jo amb allò no feia res. Sort que en fer 200 metres vaig veure un supermercat, l'aigua freda era com un elixir per guarir la calor de l'agost. Quin plaer. Son els petits plaers que la seua manca et fa valorar-los més.Vaig preguntar també si hi havia algun autobús cap a Monistrol de Calders, ja em suposava que la resposta seria negativa, em van dir- no hi ha, o feia autoestop, o tornava a peu - No hi havia alternativa.
Bé, doncs vaig agafar forces, vaig fer un bon glop d'aigua freda, i vaig iniciar la tornada.
Semblava que un camí quan ja te'l coneixies era més curt, ara no m'aturava tant per plaer,( ara no tornaré a explicar cada racó descrit a l'anada, sols algun aspecte).
Ara el sol era més roent i el cansament començava a notar-se, els quilòmetres no em cundien igual, quan el sol queia a plom havia de seguir i no pensar amb el cansament, les poques ombres dels pins que hi havia pel camí eren les capelletes del plaer que m'aturava per a recuperar l'alè i absorbir la brisa que el vent llançava en conta-gotes, i quan recuperava les forces tornava a agafar el ritme. Els elements coneguts anaven passant de nou, l'ermita de Sant Feliu, en aquella pista eterna que ara la feia cansat, amb molta calor i cara amunt, em vaig trobar una altra vegada al ciclista que li havia preguntat la distància, ens vam creuar unes paraules de complicitat, ell tornava cap a Sant Llorenç i jo cap a Granera.
Mentre respirava sota l'ombra d'un pi a la ratlla del Moianès i el Vallès Occidental veia una cabana de pedra, tot i que eren una mica diferents sempre em recordaven al Maestrat. Més enllà tornava a veure el poble de Granera i l'església de Sant Martí, l'ermita de Santa Cecília i el castell de Granera. La calor cada vegada era més forta, la combatia aprofitant les ombres i mullant-me el cap amb aigua, eren petits moments de plaer, de gaudir per un moment de la fredor i la brisa i de recuperar les forces per seguir.Al agafar la pujada per la senda costeruda un bastó recte que estava a la vora em va ajudar a recolzar-me. Normalment no utilitzo bastó però la calor i el cansament, la distància i el desnivell acumulats que ja eren més més de vint, em van fer decidir-me a agafa-lo, i realment em va ajudar a superar el darrer tros. En arribar em vaig aturar davant l'església de Monistrol de Calders, vaig veure de l'aigua reposada a la font de Granera i vaig fer un mos ben merescut, encara panteixava. Ho havia aconseguit, tot i que aquesta vegada a la tornada havia patit.
Vaig recuperar les forces i vaig tornar al cotxe, ara ja no hi havien el joves bevent per la festa major.Vaig tornar a Avinyó on estàvem instal·lats.