Els colors de la terra: Caminada del grup de Caminants pels Ports; de la Mata a Olocau

La Mata
Vam Iniciar el Camí pel brancal pels Ports, i la seua segona etapa la Mata - Olocau del Rei. Ens vam trobar a Olocau, a la plaça de l'església, al costat de l'hostal per deixar els cotxes. Després vam anar a la Mata per reunir-nos amb la resta del grup.
Vam iniciar el Camí a la Mata, a la plaça de l'església. Primer vam esperar a tots els inscrits a l'amagatall del bar, després com sempre vam fer el rogle i ens vam presentar, ja que veníem persones de comarques i pobles molt diversos.

Vam tenir sort abans de començar l'etapa, ja que ens vam trobar amb un xic de la Mata que ens va ensenyar la nevera medieval, la qual estava restaurada. Dintre es podia veure una exposició que ens parlava del treball de l'espardenya al poble.
Estava coberta amb un vidre, de manera que es veia el fons, després de la visita a la nevera vam travessar els carrers de cases antigues fetes de pedra, i els antics palaus que encara tenien els seus escuts nobiliaris, que ens mostraven la seua història, però hui faríem una degustació curta del patrimoni de la Mata, ja que no faríem visita guiada, sols el que els nostres ulls pogueren admirar.

Pels camins florits a la vora dels rierols
El riu Cantavella, que brollava ufanós després d'un hivern de pluges ens acompanyava, i feia ressonar el seu cant d'aigües clares a cada racó i a cada meandre. La senda anava seguint paral·lela a la llera del riu. Un hortet creixia a la vora, amb els conreus d'estiu encara molt tendres, recordant-nos la duresa i la llargada de l'hivern per aquestes contrades, i que els cicles de la terra no eren com a la Plana, on l'oratge era més suau. Vam seguir el rierol fins que ens va portar a l'assut, on les aigües regolfaven per dalt . El paisatge de flors i aigua ens embriagava els ulls, i anàvem notant un sentiment col·lectiu, que ens omplia de joia. A cada cantó ens fèiem fotos de grup per perpetrar cada instant, i cada moment de joia i de comunió amb el paisatge.
En agafar una mica d'alçada l'assut es va quedar enfonsat a la llera, uns pocs quilòmetres més endavant una de les imatges més precioses va ser un mas envoltat de camps d'ordi, i en trobar-nos al mes de juny començaven a daurar les espigues, i era un esclat de color.
Un roser silvestre esclatava en un marge, brillant amb el seu blanc de flors senzilles. Més enllà el camí ens tenia preparada una altra sorpresa. Uns xops gegantins sobre un prat verd ens traslladaven a un conte de fades, a més, compartir aquella bellesa amb el goig de la gent encara ens feia més feliços.
Vam passar per la vora del molí Royo i un altre hortet, on estaven ufanosos els pèsols fins i les faves.

Després van ser els camps de roselles els que esclataven a la nostra esquerra dibuixant llenques roges sobre el verd de l'ordi.
Darrera d'un marge de pedra seca hi sobre un camp de cereal pasturaven unes vaques que gaudien de l'herba fresca.
En creuar un xicotet rierol, un pontet de proporcions menudes, però de pedra i que ens recordava els ponts romans s'amagava darrere del marge.
Vam seguir endavant i vam entrar per un assegador cobert d'herba i de flors, vam seguir per l'antic mas Torre de la Fruita que estava vora la carretera.
Ara caminàvem per una zona més plana on les muntanyes quedaven més allunyades, s'anaven intercalant els camps de civada d'un verd més viu amb els d'ordi, els quals ja començaven a pintar el daurat.
Al nostre davant ja veiem l'ermita de Sant Marc, que ressaltava sobre els camps i les muntanyes.
En arribar a l'ermita vam tenir una amanida de sorpreses, per als desconeixedors de l'indret l'espai ens va impactar, no debades es feia anomenar la catedral de les muntanyes. Hi havia un pati tancat, amb l'ermita al fons, el banc allargassat, el terra empedrat, les porxades de les cavallerisses, que deixaven sols dues entrades al recinte, era un dels llocs que al cap dels anys ens quedaria gravat a la memòria. Segons ens recordava el panell informatiu l'església era del 1720, i cap al 1957 va patir un important incendi que va malmetre un retaule barroc. També ens vam assabentar que feien festes a finals d'abril i a finals de juny en el seu honor, però les més importants eren cada quatre anys a finals d'octubre, amb una multitudinària romeria.
Ens vam aturar a esmorzar, vam conèixer una parella que ens va demanar que els férem una foto, i ens van dir que eren de Gandia. Sempre agermanava trobar gent de la Safor, quan era una comarca tan volguda i caminada per nosaltres. També érem un grup de gent d'origens molt diversos, això sempre reforçava els lligams per la gent que ens trobàvem, i era agradable trobar-te gent de la teua comarca.
Vam fer una volta per l'indret, vora l'església hi havia un arc que havia estat tapat i havien fet un balcó a l'obertura, era l'antiga ermita del segle XV.
Després de gaudir del lloc i del moment, vam seguir cap a Olocau del rei. Recordem que Olocau és de la comarca dels Ports però quasi tot el seu terme limita amb Aragó.
Vam deixar l'ermita, que finalment es va fondre en el paisatge darrera dels nostres passos.
També feia estona que havíem deixat el riu Cantavella, ara per sendes entre carrasques vam seguir cap a Olocau. Alguns masos molt aïllats es deixaven veure entre les zones planes de conreu. Un toll ens va fer aturar-nos vora els masos, tal vegada el feien servir per veure el ramat.
En passar un coll Olocau es veia davant nostre, com immers dintre d'una petita vall, en una de les muntanyes que el coronava ressorgien les restes del castell d'Olocau.
Encara abans d'arribar a Olocau vam passar per un petit rierol amb xops que ens donaven ombra per caminar.
Als afores del poble, a la vora del camí una cascada esquitxava els esbarzers mentre queia a la sèquia, més amunt un reguer fet amb teules deixava relliscar l'aigua que naixia prop del llavador. El llavador era de 1595.

Olocau del rei
Vam pujar fins a la construcció i vam trobar un llavador quasi bé rodó, ens preguntàvem la distància que havien de fer les dones antigament des del poble fins a l'indret per rentar la roba.
En entrar al poble encara vam trobar unes vaques que pasturaven en uns camps propers, i a pocs metres del nucli antic vam trobar un altre llavador més prop del poble, i una figuera que ens va permetre descansar abans de fer el darrer tros.
Olocau era una vila plena de sorpreses, a l'horitzó, dalt de les muntanyes ressaltaven les restes del castell. Podíem admirar els edificis, tot i que ara els vam veure de reüll, ja que la visita guiada era per la vesprada. En el nostre camí fins a l'hostal vam veure l'edifici de la farmàcia on ressorgia la porta i les pedres treballades que la protegien. Més enllà l'edifici de l'hostal i de l'església de la qual les dues coses que sorprenien era la portalada romànica i l'espadanya.
Vam entrar a l'hostal on la taula ja hi era parada i vam poder triar alguns dels plats, per conèixer la gastronomia local.
Després de dinar vam quedar amb la nostra guia Soraya davant de l'hostal, aquesta visita era una mica especial ja que tots els pobles que visitàvem al camí eren valencianoparlants, i Olocau n'era l'excepció, però tampoc volíem deixar fora a Olocau del brancal dels Ports. Per seguir amb la nostra tradició vam demanar si podia ser en català, i no vam tenir cap problema al respecte.
Soraya ens va contar que el mesó havia estat Ajuntament, sala de justícia i escola, i a partir del 2005 va ser hostal.
Olocau tenia prou elements de patrimoni per visitar, un d'ells era el forn del poble, va estar en funcionament des del 1271 fins al 1889, era un dels forns més antics d'Europa al costat del de Forcall, tot i que en tot aquest temps va sofrir algunes modificacions. A l'entrada del forn hi havia una llarga taula de fusta massissa per pastar i fer el pa i les pastes, el sostre era coronat per una arcs de mig punt que li donaven a l'espai un segell medieval .Vam entrar a dintre del forn, i hi havia una mostra de pa en record del que va ser. Vam seure a la voreta del forn i Soraya ens va passar un vídeo de la història i el patrimoni d'Olocau.

Ací us faig un xicotet resum de les seues explicacions:

Olocau té cinc ermites, la més volguda i a la qual la gent li té més devoció és Sant Marc. Olcaf era el seu nom originari en àrab, el castell d'Olcaf era el centre neuràlgic de la població. Olcaf tenia privilegis atorgats pel rei, en tota la seu història va conservar les seues institucions. Durant un temps va dependre de Morella però cap al 1691 va aconseguir la independència a canvi de 20.000 ducats. Antigament hi havia 33 oficis al poble, alguns d'ells han desaparegut, hi havia alguns com ; xocolater, barreter, o sangrador. El 1271 obtenien la carta Pobla. Quan el net de Jaume I va fer que Olocau passara a dependre de Morella Olocau va seguir guardant els privilegis.
Olocau tenia notari propi, també hi havia la figura del Justícia, que era un jutge que tenia llibertat per dictaminar les penes. Hi havia el Tribunal del Lligallo, era un tribunal que decidia tot allò que afectava als pastors.
També hi havia el llibre d'Establiments, establert el 1321, per fer unes ordenances al marge de les de Morella.
A la sala hi havia panells explicatius i objectes antics de tot tipus, també vam veure dos cinturons de castitat, un d'home i un de dona.
Hi havia una pregunta que ens cremava en el nostre pensament:
Quina és la raó perquè Olocau esdevingués castellanoparlant, si pertanyia als Ports, una comarca totalment valencianoparlant, i els repobladors eren de Lleida com a la resta de la comarca?.
Sembla ser que al llarg de molts segles, igual que els seus pobles germans Olocau era catalanoparlant, però cap al segle XIX va passar a dependre de l'arquebisbat de Saragossa, tots els capellans i el clero era castellanoparlant i venia de Saragossa, això va fer un canvi en els fidels, i pel que sembla l'església tenia molt de pes sobre la població. Aquesta és una possible hipòtesi per donar explicació a la substitució lingüística a Olocau.
Em va recordar salvant les distàncies el cas d'Oriola, al Baix Segura, que va ser també el clero el que va intervenir per acabar amb la llengua.
Ara que sabem un mica el que va passar, ja sabem que era un poble valencianoparlant, i encara que ara ja no és parla, però encara l'entenen, crec que fer activitats en valencià és molt important, és donar-li valor a aquest patrimoni que ha format part de la idiosincràsia d'Olocau, i també suposa reforçar els llaços lingüístics amb la resta de la comarca.
Evidentment el canvi d'idioma d'Olocau respecte a la resta de la comarca ens pot enganyar i fer-nos pensar que ens trobem a Aragó, però pertany al País Valencià. Tot i això la relació i la influència aragonesa és evident a la cultura d'Olocau.
Vam seguir la visita i ara vam anar a la presó. Antigament es trobava al castell d'Olcaf però en ser destruït aquest el 1555, la presó va passar a estar ubicada dintre del municipi, no era molt gran ja que sols era per a la gent del poble, i aquest era menut. Hi havia tres sales segons el grau de perillositat dels presos.
Vam veure les tres sales, la tercera era un pou profund on era impossible d'eixir. Vam passar per l'estreta porta que donava dalt de la fosa, i ens abocava al buit, on encara es podien veure les gruixudes cadenes. Quin horror viure en aquelles condicions.També hi havia alguns referents a les tortures de l'època.

Vam anar cap a l'església, anomenada l'església del Pópulo tenia una part romànica, com podíem veure en la preciosa porta i l'espadanya de 1296.
Soraya ens va parlar de la importància que tenia per al poble com deia ella la "Virgen de la Naranja"
El cas era que una família valenciana va tenir un fill amb problemes de salut i van vindre al poble per guarir-lo, el fill es va sanar, i en agraïment van regalar al poble una talla d'una mare de Déu que duia un bola del món a la mà.
La talla era de fusta de Taravina, és un arbre de la família de les savines, sols en queden 10 o 12 al Ports.
La gent del poble en veure la semblança de la bola del món amb una taronja, de seguida li van posar el nom. Cada quatre anys la imatge va en romeria a l'ermita de Sant Marc.
Durant anys la imatge estava a la seua ermita però per la seua vàlua actualment és queda a l'església del poble i no a l'ermita de la qual és patrona.
En eixir de l'església vam concloure la caminada i ens vam acomiadar cantant la malaguenya de Barxeta.
Havíem gaudit, havíem aprés i havíem fet país, havia estat un dia complet.
Fins la propera.
A l'enllaç del wikiloc podeu veure l'itinerari i repetir-lo vosaltres.