Els colors de la terra: Caminada del Grup de Caminants pels Ports; de Portell a Cinctorres

Per la roca Roja i la roca Parda.

El diumenge 26 de maig de bon matí ens vam trobar a les 8:00 h a Cinctorres davant del monument del Faixero, amb la gent de Pedreguer ( Marina Alta) i la Font d'en Carròs (la Safor), per deixar cotxes i pujar a l'autobús cap a Portell. Vaig fer una mica de temps per esperar a la gent, mentre esperava vaig veure que a la vora de l'estàtua del Faixero hi havia una papallona de grans dimensions i de colors i formes espectaculars. Quan tothom va estar ja preparat vam anar plegats a Portell

A Portell ens vam trobar a la plaça de l'església. Érem una bona colla de gent vinguda de molts llocs del país, de la Marina al Maresme. Especialment hui s'afegia un bon grup de Pedreguer de la Marina Alta.

Vam eixir de Portell agafant el camí del Perxàs, la senda anava zigzaguejant i el nombrós grup formàvem una llarga serp de colors, que serpentejava i agafava diferents formes depenent de l'orografia i de la forma de la senda.

Com el dissabte passat tots els colors del paisatge eren vius i generosos, i anàvem embriagant-nos la mirada a cada pas.

La senda en un punt ens portava a una abrupta pujada que ens feia esbufegar, però després en passar a l'altra vessant ja anàvem davallant entre carrasques cap a la rambla Sellumbres.

Tal com ens endinsàvem cap a la roca Roja i la roca Parda anàvem prenent consciència de la magnitud de les muntanyes i de la nostra condició insignificant. Cada trosset de camí ens anava donant diferents perspectives, totes elles majestuoses. La conversa amb la gent anava moltes vegades sobre la singularitat de les muntanyes i d'aquell entorn.

Aquell dia no vam veure cabres salvatges, però recordava altres vegades veure-les a la llunyania, com saltironejaven entre els matolls. Especialment era vertiginós el tallat vertical de la roca Roja. Vam davallar fins que la senda moria a la llera pedregosa de la rambla Sellumbres.

En aquell punt vam fer una aturada i vam esmorzar, compartint aquell lloc i aquell moment amb tota la gent.

En el nostre recorregut per la llera de la rambla podíem veure les pedres verticals que sobresortien del marge esquerre, el seu nom era diferent depenent a qui preguntàvem, per als de Portell eren "castellets" i per als de Cinctorres "agüeletes". També hi havia una certa polèmica, ja que tots dos pobles deien que eren seues.

Vam deixar la rambla i vam seguir per la pista del mas de Clara, més endavant vam arribar a un dels paratges que també tenia la seua gràcia, era la senda pel bosquet de roure valencià que portava a la font d'en Costa.

Vam arribar a la font d'en Costa, estava eixuta, vam veure el pouet i ens vam fer una foto de grup aprofitant l'ombra. Tornàvem a creuar la rambla i vam passar a la vora del mas d'en Costa.

Vam seguir per la senda que ens portava a la carretera de Castellfort, i des d'allí s' ajuntava amb el camí que anava a Portell per la creu del Gelat, aquest camí era més senzill i directe, però no tenia la majestuositat del que havíem fet nosaltres per la roca Roja i Roca Parda.

En arribar als llavadors Cinctorres ja aguaitava amb l'església i els seus dos campanars, per donar-nos la benvinguda.

Ens va sorprendre una entrada al poble marcada per les roselles, que li donava al camí un encant especial.

Ens vam trobar amb tota la gent al restaurant el Faixero on teníem una sala reservada per a nosaltres.

També ens vam trobar amb el grup de Castelló que havien vingut per la creu del Gelat.

Un detall d'agrair al restaurant era que cada taula tenia al seu centre "Menú el Camí", amb les excel·lències del dinar, vam degustar alguns dels plats típics de Cinctorres, el cabrit al forn i la "collà" d'ovella.

Per la vesprada vam fer la visita guiada per Cintorres, on Mari Carmen ens va mostrar el més bonic i antic del poble.

Cinctorres:
Vam iniciar la visita al peu de l'estàtua del Faixero, on la papallona que havíem vist pel matí havia canviat de posició, però encara estava allà.
Mari Carmen ens va explicar una mica sobre la història dels faixeros, que anaven per tota la Península Ibèrica, eren tres mesos d'estar fora de casa i voltar pels camins i pobles venent faixes, tenien una ruta feta ja dels pobles que havien de passar, un carro carregat de faixes els subministrava el producte, principalment ho feien cap a la primavera o la tardor.
Vam anar cap a l'oficina de turisme, pel camí vam passar per davant de l'ermita de Sant Lluís i ens vam endinsar cap al nucli vell. L'edifici on ens vam instal·lar era antic, i havia tingut diferents usos. Després de segellar l'etapa d'el Camí vam seure per veure un vídeo, malauradament per les coses importants, s'empra la llengua de fora, el castellà, i l'autòctona queda bandejada per afers domèstics, és així de trist, i la sang ens bull quan veiem com ens discriminem a nosaltres mateixa.
Són tres segles de fer-nos creure que la nostra llengua és menys important, o més lletja, i necessitarem anys per guarir aquesta seqüela.
Al vídeo ens explicaven un conte d'un dinosaure i també repassaven la historia de Cinctorres i dels dinosaures al poble.
En deixar l'oficina de turisme vam fer la volta per Cinctorres, ens vam dirigir cap al museu de la Faixa, i pel camí vam veure algun dels palaus i les cases senyorials.
En arribar al museu de la Faixa vam veure alguns panells que ens mostraven una mica la història de la faixa a Cinctorres. Primer ens recordaven la situació orogràfica de Cinctorres, d'un poble on la base ha segut la ramaderia i com a tota la comarca la llana va tenir molta importància, podíem veure tots els oficis artesans i la producció de les seues matèries primàries. Per això inicialment les faixes eren de llana que era el més abundant, després ja van aparèixer materials sintètics i la seda per faixes de més luxe per la indumentària tradicional.
Solien ser tallers unifamiliars on les dones teixien i els homes feien la part de la reparació de les màquines.
Els Faixeros portaven les faixes fins a Algecires on les volien roges, ací eren negres.
La faixa formava part de la guàrdia reial del Marroc i venien a comprar-les a Cinctorres.
Actualment són molts els que venen a proveir-se de faixes a Cinctorres, des de grups de dansa, Sant Fermins, castellers i muixerangues.
A l'espai del museu hi havia una dona filant, i també l'estàtua del Faixero carregat de faixes, eren curioses les figures humanes fetes de tela de faixa .

El museu dels dinosaures

Després de saber una mica més sobre la història i el món de la faixa vam anar al palau dels Sants Joans- museu Dinomania.
Arran de les troballes dutes a terme a la zona del mas Roig, al jaciment Ana, de fosils de diferents especies de dinosaures, es va crear al municipi el museu dels Dinosaures. La importància del que veiem és doble; l'edifici i el museu.
El museu ens mostra un estudi dels dinosaures trobats al jaciment Ana, d'una antiguitat al voltant de 126 milions d'anys, quan l'indret es trobava vora mar. A partir dels 937 fòssils trobats es va fer un estudi de les espècies més comunes i el cicle de vida que tenien.
Al museu podeu veure en una de les sales moltes de les troballes del jaciment, tant hi ha originals com reproduccions, una altra sala on hi ha una representació del treball al jaciment, i després una darrera on es reprodueix un laboratori on ens mostra com venen les peces del camp i com es treballen per restaurar-les.
Al llarg dels anys es van descobrint nous fòssils, que ens van aportant nous vestigis sobre la vida de fa milions d'anys.
Pel que fa a l'edifici, era un palau del gòtic civil aragonès originari del segle XV, tot i que l'estructura actual era del segle XVII. La nostra visita ens va donar eixa sensació majestuosa de la façana amb l'escut i les sales interiors, en una de les cambres hi havia paviment zoomòrfic original.
En eixir del museu vam visitar una antiga construcció enrunada on quedaven les restes d'una construcció defensiva. Davant de l'església hi havia el Peiró on encara hi havia original el brocal de pedra.
Mari Carmen ens va portar per unes escales on hi havia les pedres marcades amb creus, tal vegada templeres. Després vam visitar l'interior de l'església de Sant Pere Apòstol , a dintre brillava la seua cúpula.

Finalment vam concloure la visita, i cadascú vam tornar a casa.
En fer reflexió de tot el que havíem aprés em venien al cap algunes paraules pròpies de Cinctorres i Portell, que ens van contar en altres visites, com aquella que diu "lo cotxe corriau de les siat ja ha passat" que vol dir que el cotxe correu de les set ja ha passat.

A l'enllaç del wikiloc podreu trobar l'itinerari de la caminada