 |
| Castell d'Ulldecona |
Per altra banda i gràcies a les explicacions dels dos Jesús, és el referent més simbòlic d'Ulldecona, la seua importància ve donada també per l'ocupació del turonet des de fa segles, des del seu inici les diferents cultures han anat ocupant el turonet del castell.
Tres elements destaquen del conjunt, la torre quadrada, la torre rodona, més reduïda i l'església de la mare de Déu dels Angels.
 |
| Torre quadrada, torre circular i església de la Mare de Déu dels Àngels |
 |
| Conjunt del Castell amb l'estelada penjada, el 8 de novembre del 2014 |
 |
| Torre quadrada |
 |
| Torre rodona |
Ací en teniu el treball que em va facilitar Jesús Vericart del departament de Turisme d'Ulldecona.
El castell d’Ulldecona. Una aproximació a la seva
història
Mariona Valldepérez Ayxendri
Introducció
La vila d’Ulldecona, capital històrica de la comarca del Montsià i lloc de pas i frontera
entre Catalunya i el Regne de València, té els seus orígens poblacionals a un quilòmetre
i mig (aproximadament) del centre urbà, en una petita elevació del terreny anomenada
“puig del Castell” a causa de l’existència multisecular d’un gran castell.
Descripció del complex
De fet, el que anomenem castell d’Ulldecona és, en realitat, un complex de restes,
edificis i construccions, en part conservades, en part conegudes mitjançant les
intervencions arqueològiques i en part desconegudes, que abracen una cronologia que
podria anar des del segle V a.C. fins als nostres dies.
Des d’un punt de vista descriptiu, cal destacar, en primer lloc, que es tracta d’una
fortificació dividida, bàsicament, en dues parts: un recinte intern o superior anomenat
celloquia i un recinte extern anomenat albacar, tancat per una muralla perimetral
exterior.
El recinte interior conserva una gran torre de base rectangular, una petita torre rodona,
l’església, una muralla amb pas de ronda i barbacana i diverses estances domèstiques –o
industrials– pertanyents al castell; a més, s’hi han descobert restes d’una torre
andalusina.
té una planta rectangular d’aproximadament 16 per 15’5 metres i està envoltada per un
basament atalussat; com en el cas de tantes altres estructures defensives medievals de
les Terres de l’Ebre, a les cantonades de l’edifici i als emmarcaments de les obertures,
l’aparell constructiu és de pedra picada ben escairada; la resta de l’edifici, en canvi, és
horitzontals. Es tracta d’una construcció massissa i imponent que comprèn tres plantes i
un nivell de terrassa; tant els elements constructius com els escassos elements
ornamentals –una finestra coronella amb obertures de perfil superior trebolat i carcanyol
amb obertura quadrilobulada– remeten a l’arquitectura que es practicava al segle XIII.
La torre rodona, per la seva banda, segurament és l’element aïllat –i conservat– del
del segle XII. Es tracta d’un petit edifici de base circular; el perímetre del cercle, com
succeeix en el cas d’algunes torres del Baix Ebre, disminueix a mesura que el pany de
paret guanya altura. L’aparell del mur és de carreus de pedra desbastada, i, interiorment,
consta de dos compartiments i una terrassa superior emmerletada.
començament del segle XVII. En tot cas, sembla que es tractava, en origen, d’una obra
bastida al segle XIII que va substituir una capella relacionada amb la torre que encara
existia al segle XV.
Evolució històrica
L’època ibèrica
Com ja hem dit, el fet és que molts segles abans de la construcció d’aquest castell i del
desenvolupament, al seu raser, de la primera vila cristiana, probablement el turonet ja
havia estat poblat.
Se sap que a partir dels segles VII / VI a.C. s’inicià, en un territori no del tot delimitat
però relacionat des d’època moderna amb l’espai que a partir de la conquesta cristiana
va ocupar el bisbat de Tortosa (el qual s’identificava amb la regió ibèrica de la
Ilercavònia), un procés de creació d’assentaments humans situats en turons relativament
fàcils de defensar. L’existència d’aquests assentaments està vinculada a un procés
complex i general que va donar lloc a l’anomenada cultura ibèrica.
Pel que respecta al puig del Castell d’Ulldecona, és probable que s’hi instal·lés un
assentament ibèric de petites dimensions. Aquest indret és un punt molt important des
del punt de vista estratègic, ja que domina visualment, d’una banda, tota la Foia
d’Ulldecona fins a Peníscola i, de l’altra, des del mar fins als pobles dels Ports. Si es
confirma l’existència del poblat ibèric, és probable que tingués relació amb el conjunt
d’assentaments del voltant: la Ferradura, Sant Jaume o la Moleta del Remei (Alcanar).
A banda d’abundants restes conegudes en superfície, uns sondejos arqueològics
realitzats durant el 2003 van permetre posar en relació estratigràfica material ceràmic
ibèric amb un mur de pedres que apareixia per sota del mur nord de l’església (sondeig
XIII). Aquests descobriments no ens permeten afirmar sense dubtes l’existència d’un
assentament ibèric al turó, però permet conjecturar plausiblement l’existència de
moviment humà entre el segle VI i el s. I aC.
L’època romana
Actualment comptem amb molt poca informació sobre l’ocupació del terreny en època
romana. Malgrat això, cal dir que en nivells fora de context arqueològic, juntament amb
ceràmiques ibèriques del s. II aC., s’ha documentat ceràmica Campaniana i Terra
Sigil·lata –dues tipologies de vaixella fina típicament romana, però de cronologies ben
diverses. L’aparició de fragments descontextualitats no implica l’exitència de cap
assentament d’època romana a dalt del turó.
És més probable, però, que la població romana s’establís al pla ja entrat el segle I aC., al
mateix indret on actualment es troba la població d’Ulldecona. Encara que no hi ha
coneixement de restes arqueològiques en el subsòl del poble, la vista aèria ens permet
afirmar que molt probablement es tractava d’un assentament de nova planta d’època
romana, ja que es defineixen perfectament les dues vies principals (cardo i decumanus)
i el traçat parcel·lari de la població.
L’època andalusina
Pel que fa a l’època del domini sarraí, val a dir que fins fa molt poc temps el
coneixement que se’n tenia era segur però, a l’hora, escàs. És a dir: hi havia la seguretat
(material –a partir de diferents objectes de ceràmica i vidre i de la mateixa estructura del
castell– i, indirectament, documental –la carta de donació d’Alfons el Cast als
hospitalers–) de l’ocupació d’aquest indret durant els segles de la dominació andalusina,
però, en canvi, se sabien molt poques coses sobre aquest període. Afortunadament, les
intervencions arqueològiques de la segona meitat de la dècada de 1990 i de la primera
meitat de la dècada de 2000 han aportat avenços significatius, malgrat que encara no
concloents, al nostre coneixement d’aquesta etapa.
Període emiral
Per a començar, s’ha pogut entreveure d’una forma clara que la configuració del sector
de la primera fortificació o recinte intern data del període emiral (s. VIII-IX) i
probablement constava d’una torre quadrada, una muralla delimitadora, un bastió, una
barbacana i un pas de ronda. Tot i això, no ha estat possible delimitar clarament quina
era la distribució interna d’aquesta fortificació, si bé es coneixen algunes estructures del
període, com ara la porta d’accés al recinte, situada entre la torre rodona i l’església, un
aljub i altres paraments muraris de l’interior que formen estances de les quals se’n
desconeix el funcionament. Malgrat tot, el que sembla evident és que –lògicament– la
funció principal de la fortificació va ser militar, no pas econòmica o d’habitatge.
Període emiral-califal
En un moment situat entre el període emiral i el califal (s. IX-X) va construir-se la
muralla exterior o perimetral del conjunt, tot aprofitant estructures defensives de la
primera fase, com ara espitlleres. El bastiment d’aquest mur extern configura
l’estructura que encara es pot apreciar al castell, amb un recinte intern (celloquia) i un
d’extern (però emmurallat), anomenat albacar. No se sap exactament quina va ser la raó
que va portar a la nova construcció, però s’ha proposat que es tractés d’una necessitat
derivada d’un moment d’inestabilitat social. També és possible que –contràriament a
aquesta hipòtesi– el fet estigui relacionat amb un assentament de la població al voltant
del primer complex d’edificis, amb una funció principalment defensiva.
Pel que fa a l’esmentada estructura, amb recinte intern i albacar, cal dir que era una de
les raons per les quals ja s’havia proposat una transcendent intervenció andalusina en la
configuració del complex, ja que segueix els models islàmics coneguts en territori
valencià. De l’estructura i de les restes trobades s’ha deduït que l’albacar servia per tal
de proporcionar sòl protegit davant d’un possible atac cristià, encara que la realització
constructiva del mur és simple i més aviat pobra, per la qual cosa és possible que fos
responsabilitat d’un grup humà local. De fet, bona part de les alqueries i almúnies del
llevant peninsular tenien murs de tancament similars. D’altra banda, cal pensar que
l’element defensiu important des d’un punt de vista militar era el recinte intern.
Període taifal/almohade (s. X-1150)
Les intervencions arqueològiques dels darrers anys no han pogut localitzar materials
d’aquesta època. De fet, la inexistència de restes característiques d’aquest període,
juntament amb el precari estat de conservació d’algunes estructures d’època andalusina,
amb el desconeixement de documents que facin esment de la caiguda del castell
d’Ulldecona davant les tropes cristianes, i amb el fet que en altres indrets del llevant
peninsular (València, Múrcia, Andalusia) s’hagin documentat fortificacions amb
importants fases d’abandonament, han fet plantejar una hipòtesi segons la qual el recinte
fortificat va ser temporalment abandonat en aquest període.
L’època cristiana
Un cop els exèrcits comandats pel comte de Barcelona Ramon Berenguer IV prengueren
la ciutat de Tortosa als musulmans el darrer dia de desembre de l’any 1148, els
contingents cristians, amb diversos conflictes entre ells i a un ritme més o menys
continu, van anar ocupant tot el territori inclòs a la carta de poblament de la ciutat de
l’Ebre, és a dir, el territori comprès entre Roca Folletera i el mar i entre el Coll de
Balaguer i el riu d’Ulldecona o riu Sénia (en definitiva, les actuals comarques catalanes
del Baix Ebre i el Montsià).
Com acabem de dir, l’ocupació cristiana del territori va anar acompanyada de greus
conflictes “feudals”, a causa que les donacions comtals-reials entraren en diverses
contradiccions les unes amb les altres i, així, hi havia més d’una part que, teòricament,
disposava del domini d’un determinat tros de terra. En aquest capítol, Ulldecona i el seu
castell van tenir un paper protagonista.
En primer lloc, cal tenir en compte que Ulldecona i els seus termes –els quals,
teòricament, es trobaven dintre del terme general de Tortosa– van ser cedits pel rei
Alfons el Cast a l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem el 1178. El monarca,
però, en reservà una part a la poderosa i influent família Montcada, que no havia tret els
fruits que esperava del seu condomini sobre Tortosa. Aquest fet va provocar una llarga
sèrie de conflictes entre ambdues parts, però la veritat és que, al cap i a la fi, van ser els
hospitalers els que van acabar exercint el domini sobre Ulldecona. En aquest punt, cal
no oblidar que el rei havia concedit als frares, i no als Montcada, l’antiga fortalesa
sarraïna, amb la intenció que la revitalitzessin i la convertissin en un poderós castell
cristià. D’altra banda, se sap que els Montcada renunciaren en diverses ocasions als seus
drets sobre la població –renúncies que no es preocuparen de fer efectives– i, en tot cas,
el 1257 hi ha documentat un comanador hospitaler d’Ulldecona.
Sigui com sigui, i des de la dècada de 1260, el que sembla clar és que va ser l’orde de
l’Hospital qui va exercir la senyoria del castell i els termes d’Ulldecona de forma
exclusiva fins al 1468. Vers aquesta data, i a causa del posicionament de l’orde durant la
guerra civil catalana, que va enfrontar la Diputació del General amb el rei Joan II (que
finalment va derrotar els seus enemics), la vila va passar a ser controlada per l’orde de
Montesa. Aquesta situació, però, va ser transitòria i el fet és que durant segles parlar
d’Ulldecona és gairebé la mateixa cosa que parlar de la seva comanda hospitalera.
Tanmateix, ens cal subratllar una qüestió important: a banda dels citats conflictes amb la
família Montcada i del període convuls de la guerra civil del segle XV (1462-1472), els
hospitalers no van poder exercir mai el seu domini sobre el territori ulldeconenc
tranquil·lament; i això, no pas a causa dels problemes que els podien causar els
habitants de la vila, sinó més aviat a causa dels problemes que els podien causar –i els
van causar– altres poders presents al territori.
Així, tan aviat com al 1200 l’altre orde religiós i militar amb extenses quotes de poder a
la Corona, el Temple, va presentar una demanda als hospitalers sobre certs drets
relacionats amb uns censos pertanyents als termes del castell; la sentència arbitral
promulgada per l’abat de Poblet, però, va cedir als hospitalers la senyoria d’Ulldecona
de forma íntegra.
Els conflictes més greus, però, van tenir com a protagonista la ciutat de Tortosa, que va
ser el poder veritablement important del territori durant la Baixa Edat Mitjana. Com a
contrapartida, cal recordar que la comanda hospitalera d’Ulldecona va ser l’únic
contrapoder veritablement efectiu –la ciutat i el bisbe no s’enfrontaren mai clarament–,
dintre del seu territori, al poder de la universitat tortosina.
Aquest conflicte, teòricament, va tenir lloc a causa de la pretensió de la ciutat d’exercir
el “Mer i Mixt Imperi” (és a dir, la jurisdicció sobre les causes civils, però també
aquella que afectava els procediments que duien aparellada la pena de mort, pèrdua o
mutilació de membres, bandejament i altres penes de gravetat) sobre la batllia
d’Ulldecona, amb episodis com l’intent d’escorcoll que el veguer de Tortosa Galcerà de
Castellví va intentar fer del castell d’Ulldecona el juny del 1331. En realitat, però, es pot
entreveure un conflicte de fons més important causat, bàsicament, per la voluntat de
controlar el territori. Tant és així que en alguns documents del segle XIV es parla de
“guerra de l’hospital”, la qual va comportar algunes actuacions veritablement
destacades, com ara la construcció, per part del Consell tortosí, de la torre de la Galera,
que va ser bastida vers el 1342 per a controlar el barranc que feia de frontera entre
ambdós poders. Un cop superats els moments més durs del conflicte, l’edifici va caure
en desús. Al segle següent, en el context de la citada guerra civil, la ciutat de Tortosa
novament va veure’s en la necessitat –o, potser, va sentir la necessitat– de controlar
Ulldecona, raó per la qual la vila va ser ocupada i presa per homes a cavall enviats des
de la ciutat la nit del 6 d’abril de 1465.
El castell cristià sobre la fortalesa sarraïna (v. 1178-1300)
Després de la donació del castell i dels termes d’Ulldecona a l’orde de l’Hospital que el
rei Alfons el Cast va fer el 1178, un document del 1180 fa referència a l’obligació dels
hospitalers “d’engrandir, fortificar o edificar un nou castell”. Els documents, com les
restes arqueològiques, resulten difícils d’interpretar, però sembla prou lògic pensar que
s’està fent referència a la necessitat de reconstruir àmpliament i refortificar les restes –
probablement abandonades– de l’antiga fortalesa andalusina. Segons indiquen les
anàlisis derivades de les intervencions arqueològiques, en aquest primer moment es van
arranjar bona part de les muralles preexistents i es va construir la petita torre rodona
amb la intenció de controlar el territori i vigilar l’accés al recinte. Malgrat que no
existeix documentació sobre aquesta qüestió, el fet que en aquestes obres constructives
s’emprés pedra ferruginosa, cosa única al complex, sembla que confirma la hipòtesi.
També és probable que en aquest primer moment es construís una capella al bastió.
Un segon moment de reutilització o reforma de les estructures preexistents d’època
sarraïna, correspon al període en què la població cristiana es va establir al turó, dintre de
l’albacar (és a dir, com probablement havia fet l’antiga població musulmana). Això va
succeir abans de la carta de poblament de l’any 1222. Sembla que en aquesta etapa –o,
potser, en l’anterior– es va reformar l’accés al recinte intern, amb la construcció d’una
porta més gran i tapiant o relegant a un paper secundari l’antiga porta d’època
andalusina.
És probable que a partir dels volts del 1230, moment en què s’inicien les campanyes de
Jaume I per conquerir València, la població de la petita vila bastida dintre de l’albacar, a
redós del castell, comencés a desplaçar-se cap a la vall, molt més còmoda com a lloc
d’habitació. El fet està confirmat per la segona carta de població, que data del 1274. Per
les seves característiques arquitectòniques, és probable que la gran torre quadrada
(l’element més important del conjunt) i l’església datin d’aquesta època. Pel que fa a
l’església (que com tants altres edificis del passat ha rebut moltes modificacions al llarg
del temps i és difícil d’estudiar només des del punt de vista arquitectònic), a partir del
segle XVI esdevé una ermita de la vila (Santa Maria dels Àngels) i és modificada,
sobretot en els accessos, la coberta i la façana, on hi ha inscrita la data de 1601.
Una nova definició o reestructuració del complex
El segle XIV va ser en general a tot Europa i, concretament, a la Corona d’Aragó, un
període convuls ple de crisis alimentàries i sanitàries (Pesta Negra del 1348) i
esdeveniments bèl·lics. En aquest punt, cal que destaquem la participació dels regnes
hispànics en la Guerra dels Cent Anys, les guerres entre el rei Pere el Cerimoniós (al
tron entre el 1336 i el 1387) i els nobles dels seus estats (guerres de les unions) i la
guerra entre els regnes d’Aragó i de Castella, és a dir, la guerra entre Pere el Cerimoniós
i Pere el Cruel. Evidentment, totes aquestes crisis i tots aquests conflictes van tenir el
seu impacte al territori que avui anomenem Terres de l’Ebre.
En aquest punt, cal dir que les darreres intervencions arqueològiques han pogut
documentar una reestructuració urbanística total del recinte del castell en aquesta època,
la qual reestructuració ha marcat l’organització espacial que ha perdurat fins a
l’actualitat. Segons les anàlisis dels arqueòlegs, “aquestes obres són un dels efectes de la
política expansionista i bel·licosa de la Corona durant el regnat de Pere III”, el qual,
“per assegurar la seva sobirania enfront dels nobles valencians va fortificar un seguit de
castells de la franja; entre mig també estava la lluita coneguda com dels Peres”. A partir
de la mateixa intervenció, s’ha plantejat la possibilitat que les obres es realitzessin vers
la segona meitat del segle XIV “a partir d’un projecte ben plantejat i amb una gran
inversió econòmica”.
Sembla que les obres van consistir principalment “en el cobriment del pas de ronda
inicial i la construcció d’un nou accés per la zona oest”. Pel que es pot deduir de les
restes, l’elevació dels nivells “va ocasionar l’ampliació de l’àrea del recinte intern, fet
que van aprofitar per construir noves estructures domèstiques, una nova gran porta i una
plaça porxada”. En aquest moment, “la primera porta andalusina va quedar amortitzada
i enrunada”.
Aquestes noves estances es poden ajuntar en dos grans complexos formats per diverses
habitacions cada un. Per una banda, tenim el complex nord, format per les àrees
anomenades pels arqueòlegs H.H, H.E, H.F, H.aF, H.G i H.C, en el qual l’espai
anomenat H.aF podria haver estat un pòrtic o distribuïdor del complex, del qual se’n
desconeix la funcionalitat. L’altre conjunt podria ser el format per H.K, H.J i H.L. Totes
tres estances estan comunicades entre sí formant una sola àrea de producció i
tranformació d’aliments. La H.K, que té una planta octogonal amb prestatges, un
sortidor d’aigua i un foc al centre, faria la funció de cuina, obrador i lloc d’elaboració de
la pasta per fer el pa segons els arqueòlegs que hi han intervingut. A la H.J, situada al
centre de les tres, s’hi ha descobert un forn que va estar en ús fins al segle XV-XVI i
que, en un primer moment, era obert a la plaça. La darrera estança del complex, la H.I,
té una funció completament desconeguda, tot i que, per proximitat i connexió amb
aquestes dues habitacions esmentades, podria ser una zona d’emmagatzematge de blat i
altres productes alimentaris. Davant de l’estança H.J, adossades a la paret exterior, s’han
conservat unes escales que donarien accés des de la plaça porticada a un primer pis del
complex.
Aprofitant aquesta reestructuració, es va compartimentar l’espai existent al costat est del
recinte fortificat, del qual se’n desconeix l’ús, si bé podria estar relacionat amb els
aljubs que es troben al seu voltant.
De fet, també és possible que un dels motors d’aquestes reformes al recinte intern –
defensiu– del castell tinguin a veure amb el conflicte obert amb la ciutat de Tortosa en
el terç central del segle XIV. En aquest punt, no podem oblidar que a causa d’aquestes
tensions la ciutat va construir una gran torre, encara avui conservada, al lloc de la
Galera. És lògic pensar, doncs, que la comanda hospitalera d’Ulldecona també prengués
les seves mesures defensives davant del conflicte.
Fig. 1: Nomenclatura i distribució de les estances del recinte intern al s. XIV (Factura pròpia a
partir de Forcadell, 2005).
El declivi del castell (v. 1400-1500)
Tant la documentació com les restes materials semblen indicar que durant el segle XV
el castell, malgrat que continuava en ús, va tenir un paper secundari respecte a la
vitalitat de la població de la vall. De fet, cal tenir molt en compte que les obres de
naturalesa defensiva tendien a l’abandonament i, en conseqüència, a la falta de
manteniment i a la degradació, com ha estat clarament estudiat en el cas dels castells
valencians del segle XV i, més proper geogràficament parlant, del circuit emmurallat de
la ciutat de Tortosa.
Tanmateix, val a dir que hi va haver dues actuacions reconstructores d’una certa
importància en aquest període. En primer lloc, la restauració de la gran torre quadrada,
afectada pel terratrèmol del dia de la Candelera de 1428. Cal que destaquem sobretot,
però, les mesures preses durant la guerra civil catalana de 1462-1472, que va comportar
la reconstrucció de l’antiga barbacana andalusina, la qual va ser enfortida amb troneres.
Aquí queda clar que el castell era veritablement útil, només, en moments de crisi.
El castell en època moderna i contemporània
El castell d’Ulldecona va deixar d’estar habitat ja al segle XIV (els comanadors tenien
casa a la vila). Aquest fet, com hem dit, va comportar que només s’arrangés i es
mantingués en bones condicions en moments de tensió social o –especialment– bèl·lica.
Sembla que el darrer cop que va tenir un paper militar més o menys destacat va ser
durant la ja citada guerra civil catalana (1462-1472).
D’aquesta manera, les notícies que ens parlen del complex a partir del segle XVI
acostumen a fer referència a la seva existència, normalment precària, però amb el pas
del temps tendeixen a traslluir cada vegada d’una forma més clara el seu abandonament
i pèrdua d’importància estratègica.
El 1586, per exemple, el rei Felip II, procedent de Tortosa (d’on havia arribat des de les
corts de Montsó) va sojornar a Ulldecona, però ho va fer a la vila, a la casa del
comanador hospitaler, no pas al castell, que el cronista Henrique Cock simplement va
veure a distància i descriu com “un fuerte castillo en una altura”. De fet, les notícies que
ens parlen del castell als segles XVII i XVIII, que van veure les decisives guerres dels
Segadors i de Successió, no fan cap referència a una utilització militar de la fortalesa.
En aquest sentit, encara són més explícites algunes referències de l’inici del segle XIX. I
és que, durant la Guerra del Francès, les tropes estaven aquarterades a la vila i, fins i tot,
en un croquis datat el 1813, s’afirma que al puig hi havia un “castillo arruinado”.
Resulta lògic pensar que tan sols l’església, que havia esdevingut una ermita de la
població, romania en funcionament.
Pel que fa a aquesta qüestió, ja s’ha escrit que en aquesta època hi ha un clar “augment
del poder de la vila” enfront d’un poder o d’una superioritat purament simbòlica del
castell. El fet és que a l’inici del segle XIX el municipi volia “demostrar la seva potestat
davant l’església del castell”, i això ho va fer “mitjançant una lectura tergiversada
d’alguns instruments relacionats amb la població i la possessió de la rectoria del castell.
Amb això es trasllueix una nova presa de consciència de la vila, ja que s’intentava
anul·lar la memòria històrica sobre la submissió al domini dels hospitalers. No hem
d’oblidar que al llarg d’aquest període s’assistí a una defallença, alhora que s’iniciava la
decadència general de l’antic règim. La nova societat concentrava el poder local a la
vila, i la necessitat d’arrelar en un passat va fer que aquesta volgués provar la seva
autoritat sobre l’esmentada església. Sembla que se cercava una continuïtat en la filiació
entre la nova realitat i l’anterior”.
Tanmateix, l’Ajuntament d’Ulldecona no va ser propietari del castell fins que el 1986 va
ser comprat a la família Aznar de Martí. Des de llavors, les diverses campanyes
d’intervenció arqueològica i la consolidació i restauració del castell han augmentat
exponencialment el coneixement que avui tenim de la història del complex.
Bibliografia
V. Almuni, L’obra de la Seu de Tortosa (1345-1441), Tortosa, 1991.
V. Almuni, “L’església parroquial de sant Lluc d’Ulldecona dins del context de l’estil
gòtic a la Corona d’Aragó”, Raïls, 20 (2004), 13-38.
V. Almuni, M. Bonet i A. Curto, De l’Edat Mitjana al Montsià, els castells, Amposta,
1995.
O. Alucha, S. Esteve, L. Estrella, H. Fible, E. Galeote, T. Forcadell, F. Molla, I. Querol,
A. Vericat, J. Vidal, “La vaixella blava i de reflex metàl·lic del castell
d’Ulldecona”, I Jornades d’Història d’Amposta, Amposca, 2000.
R. Álvarez, T. Forcadell, D. Garcia, A. López, “L’assentament ibèric del Castell
d’Ulldecona, un balanç de conjunt”, Ilercavònia 3, Tivissa, 2003.
E. Bayerri, Historia de Tortosa y su comarca, 8 vol., 1933-1960, Tortosa.
E. Bayerri, Llibre de privilegis de la vila d’Ulldecona, Tortosa, 1951.
M. Bonet, La orden del Hospital en la Corona de Aragón. Poder y gobierno en la
Castellanía de Amposta (ss. XII-XV), Madrid, 1994.
M. Bonet, “Alguns aspectes socioeconòmics de la Ulldecona medieval”, Raïls, 12
(1998), 5-15.
M. Bonet, “Tensions en les fronteres feudals al Montsià medieval i la incidència de
Tortosa”, Recerca, 3 (1999), 127-144.
M. Galindo, Guerra civil en Tortosa y su comarca (en los años 1461 a 1466), Tortosa,
1913.
H. Fibla, O. Alucha, S. Esteve, L. Estrella, T. Forcadell, E. Aleote, F. Mollà, I. Querol,
J. Vidal, A. Vericat, “El crist romànic del castell d’Ulldecona”, I Jornades
d’Història d’Amposta, Amposta, 2000.
T. Forcadell, “El castell d’Ulldecona. La intervenció arqueològica de 1995”, Raïls, 8
(1996), 13-32.
T. Forcadell, “El Castell d’Ulldecona. Resultats de la campanya arqueològica 1999-
2000”, Raïls, 17, Ulldecona.
T. Forcadell, El castell d’Ulldecona. Ulldecona – Montsià. Control arqueològic de les
obres de la 1a i 2a fase d’ordenació de l’espai exterior del castell. Informe de
les intervencions arqueològiques, Ulldecona, 2005.
J. Vidal, Les obres de la ciutat. L’activitat constructiva i urbanística de la universitat de
Tortosa a la Baixa Edat Mitjana, 2 vol., Barcelona, 2006.
A. Virgili, Diplomatari de la catedral de Tortosa (1062-1193), Barcelona, 1997.
A. Virgili, Diplomatari de la catedral de Tortosa (1193-1212), Barcelona, 2001.
A. Virgili, Ad detrimentum Yspanie. La conquesta de Turtusa i la formació de la
societat feudal (1148-1200), Barcelona-València,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada