divendres, 25 de març de 2016

El Camí en família 10è dia: del castell d'Atzeneta a Xodos.

 El  Camí en família 10è dia: del castell d'Atzeneta a Xodos.
 Ens tornàvem a aplegar per endinsar-nos al país de Penyagolosa, aquesta vegada iniciàvem la caminada amb un ritual molt bonic, regar les carrasques que les xiquetes varen plantar a la darrera caminada.  Tot i que havia plogut i la tera estava humida era bonic començar la caminada regant les carrasques del castell.

 Ens vàrem posar en camí, hui el camí era llarg, seguirem la pista pel costat del barranquet  i el mas dels xiprers que com unes grans agulles volien conectar el cel i la terra,  després vàrem arribar a la GR 33 i el camí del pelegrins de les Useres, camí històric de pelegrinatge.  Aitana va voler baixar  del meu coll i fer la pujada  a les Torrocelles a peu com una pelegrina del Camí. Va ser emocionant el moment d'entrar les xiques a l'ermita. Vàrem descansar una miqueta, sota l'olivera centenària i  vàrem fer un mosset, em vaig trobar gent d'Atzenent, el club de muntanya d'Atzeneta, després d'escorcollar cada racó de les  Torrocelles vàrem eixir per l'altra porta cap a Xodos, allà un home em va preguntar per on s'anava a Xodos, que era per on nosaltres iniciavem la marxa. Primer vàrem passar el mas amb la parra a la façana i  després la senda s'enfilava entre pins, i matolls.
 Aitana li agradava quan paravem descansar a terra i jugar amb les pedres i la terra, fer clotets i  agafar pedres grosses. Al mas de Noguera a la pista que creua, ens vam trobar gent que ens coneixia del centre excursionista de l'Alcora que baixaven de Sant Joan de Penyagolosa, vàrem passar el pla del llop i per la senda vàrem arribar al mas d'Ahicart.
 Era com la porta de la lloma Bernat, semblava que havíem d'agafar forces per la pujada que ens venia damunt. Aitana va canviar d'actitud respecte les altres caminades , ara la part costeruda volia caminar-la. El primer tros de la pujada després del mas d'Ahicart portava la xiqueta a galligotes i esbufegava moltíssim i em costava molt, després  Aitana anava caminant intentant tocar les pedres del marge i camiant fent la gracia, ai quina gràcia!. La pujada de la lloma ens va costar,  com ens vam recordar de les paraules de Carmina, quan ens va avisar de com era de dura.
 Balma per altra banda també havia canviat, quina llaugeresa i quina energia, no va  tenir cap problema en pujar la lloma Bernat, moltes vegades agafant el pal de caminar de la iaia . Va ser un plaer arribar ja a la part de la lloma  i planejar,  la vegetació anava canviant, ginebre, savina, pi negre i algun pi roig. Ara la senda planejava per la lloma i la família seguíem caminant. Dalt ens vam trobar una dona que la coneixia, i una li va dir a l'altra  que jo era Ramon el xic que portava el camí de la ferradura.
 Aitana volia collir una floreta per tenir-la a la mà i tot i que em costa arrancar una flor , finalment vaig accedir, i va haver-hi tot un fil conductor amb la floreta d'estepa blanca i de tàrrec,  finalment les va posar dintre la gorra i jugava amb elles i van caure a terra.
 La Lloma partia l'escenari, per aquesta banda de l'est  Atzeneta , les Torrocelles i totes les muntanyes de les Useres i  la Plana, i quan passaves la lloma s'bria un horitzó diferent, Xodos allà lluny, el Marinet i el Penyagolosa. Espectacular!!
 Em va agradar el pi roig, de fulles xicotetes i pinyes menudes.
 Veure Xodos , el nostre destí final ens alleugeria , i veure que no teníem muntanyes més altes i que per tant tot era de baixada també.   En passar per un bassal d'aigua Aitana va dir, mira el fang és "Xocoleit", li agradava molt descobrir marques i bassals de fang, en arrimar-nos al bassal uns insectes suraven , llavors Tica em va explicar que era pasparís, que tenien com uns flotadors a la panxa. En arribar al peiró de Xodos deixavem la GR33 i nosaltres pujàvem cap al poble. Que bonic que és Xodos!, el poble vaixell, enfilat a sobre la roca, per mi un dels pobles més bonics del país. La pujada final era forta peró Balma  anava obrint camí. En el darrer moment de l'entrada a Xodos va i ens perdem i quan em done compte no em seguia ningú,  ens havíem perdut, Puri Aitana i Tica no seguien darrera. Em vaig posar nerviós ja que eren les 17:30 i encara havia de refer tot el camí per recuperar el cotxe,  uns veïns ens van saludar i després vàrem anar a la plaça de la font. Allà ens vam trobar a Mireia i finalment a la resta de la família, ràpidament vaig baixar correns, ja que tenia el temps just i havia d'apretar en les hores de llum, no podia perdre ni un minut ja que tenia por que se'm fes de nit.
 Casualment a la senda vaig trobar les floretes ja mig marcides que la meua xiqueta havia jugat al matí i les vaig recoollir per posar-les al llibre de viatges, per recordar el moment.
 Poc després a les Torrocelles començava a mancar la llum i la pista cap al castell ja la vaig fer a fosques, però estava tranquil, era pista i veia la llum del castell allà lluny que m'il·luminava.
 No podia amb la meua ànima i no em sentia les cames,  7 hores i mitja ens havia costat la pujada i  2 hores i mitja m'havia costat la baixada de Xodos al castell d'Atzenenta. Ja de nit vaig anar a Xodos a buscar-les. Havia estat un dia espectacular, ple de vivències , i sensacions meravelloses, i el que és més important les xiques s'ho havien passat molt bé i em demanaven quan era la proxima caminada, quin goig.











Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada