Un altre matí de felicitat, un altre trosset de Camí al meu cor, una altra vivència per al record.
Una vegada més avancem en el coneiximent del nostre país , un bocinet més als nostres peus.
Hui erm més gentada fent el Camí i això em posa content. Vàrem iniciar el recorregut al castell de l'Alcaltén, vàrem pujar a la plaça d'armes i les xiquetes vàren poder tocar muralla. Una preciosa vista de l'ermita de Sant Salvador es veia des del turó del castell, els germans varen fer una mica la sargantana per les muralles.
Vàrem iniciar la costereta de després del castell, un home me va preguntar per la mina de cabres i li vaig ensenyar el mapa. Els ronyons s'em calfaven amb el pes de l'Aitana que agafava fortament perquè no caiguera a terra. En arribar al coll de Montmirà vàrem fer un xicotet descanset, allà Balma va perdre la gometa del pel, he de tornar a buscar-la el dissabte.
Després venia una estona agradable sota el cami ombrejat pels pins i les carreres de les xiquetes amunt i avall, el paisatge florit de bolets i flors engalanava el nostre caminar,. El plaer de fer Camí amb la gent que estimes.
Vàrem arribar a la creu dels pelegrins de les ermites i el pal indicador de la mina de cabres. Nosaltres seguiem cap a Costur. ràpidament ma mare i jo vàrem reconeixer els bancals que fa tems es vàrem cremar per una negligència de l'amo de la casa, ara ja rebrotats, aquella sendeta empedrada tan bonica entre oliveres, que un dia fa anys uns hoes ens van saludar mentre collien olives. Després la senda es va fer camí entre garroferes i ametlers, i el camí pista, i la vista Costur, i el Costur costera.
Finalment arribarem a Costur poble d'amics i velles caminades. De la plaça nova ens enfilàvem pels carrers cap a l'església i el quadre del salt apatint, que luïa una daga al cap..
El nostre camí seguia cap al mas d'Avall, vàrem agafar el camí del mas d'Avall, caminet entre garroferes i penya-segats de pedra llisa on algunes vies d'escalda desafiaven la natura.
Vàrem girar a la font de la Fontanella, vàrem descansar forces al banquet de la font, al costat de la bassa mentre les xiques bebien una mica de suc.
Després enfilarem el darrer tros cap al mas d'Avall, vàrem passar entre les cases, eixa caseta tan peculiar empedrada i en girar un cantó prop de la bassa dels llavadors, un esguard conegut va alegra-nos l'ànima, era Joan el fill de Rosa.
D'alguna manera Rosa ens donava la benvinguda al seu Mas d'Avall, com ella en persona malauradament no ens podia rebre ja que havia iniciat el llarg viatge, ens vam trobar a tota la sea família, quina emoció i quin final més bonic recordar a Rosa en el camí al Mas d'Avall.
Fins ací hem arribat vàrem recuperar els cotxes i un altre dia més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada