Iniciem un altre trosset de Camí, és la setena jornada del Camí en família. Aquesta vegada seguim per les terres de l'Alcalatén.
Iniciem el camí al Mas d'Avall, poble menut, de casetes baixetes, de carrers amb olor de poble, baixem a la bassa dels llavadors, l'aigua brolla per tot arreu i darrera la bassa un salt d'aigua fa camí cap als reguers i hortes properes. Toquem la pica de pedra picada on l'aigua descansa tranquil·la.
Poc despres inciem el caminet, que fa costereta . Les xiques amb moltes ganes de fer Camí i veure les noves aventures que ens esperen.
Seguim el suposat antic camí dels bandejats amb l'empredrat ben posat, i als seus marges floria el cepell l'argelaga i el romer. Des de l'altura intentàvem veure on hi havia el turonet on descansaven les restes de Rosa Garcia, amiga que ens va ensenyar el camí del Mas d'Avall.No podia parlar del Mas d'Avall sense recordar-la.
Poc després vàrem iniciar el Camí que tan bé recorde hever marcat amb fites de pedra , algunes argelagues ja crescudes intentaven ferir a Balma, com diu Tica, elles varen ser les protagonistes del dia, amb el seu groc estrident erent les ames del paisatge. I entre el mar groc de l'argelaga alguns pins novells començaven a despuntar després de 8 anys del fatídic incendi de l'Alcalatén.
Per mi aquest trosset de Camí té un encant especial, i va ser que fa anys em vaig arromangar per descobrir les fites, per segar les argelagues i per fer-lo possible, per recuperar l'antic camí, tot i que els anys passen i que ja li fa falta una repassadeta.
Hi ha un moment que la senda s'esfonsa entre la vegetació i sembla que et vages a fondre en el paisatge, també recorde la vista del barranc de les Olles , com una serp allà al fons que marca la separació dels termes de Costur i de les Useres.
La vessant nord del barranc de les Olles era molt humida i la vegetació emergent frondosa, alguns alborcers ja traien flor. Vàrem arribar finalment al barranc de les Olles, després a poc a poc anàvem pujant per l'altra vessant, a poc a poc ja que les argelagues de vegades li frenaven el pas a Balma, però finalment vàrem arribar a la pista i el camí es feia més ample. Un tros de reguer vell ens feia companyia al costat de la senda i les garroferes feien l'alegria a Aitana que sempre volia plegar-ne alguna. En passar un revol el poble de les Useres apareixia a l'horitzó, poble balena que nadava per les muntanyes de l'Alacaltén. Vàrem arribar a la font de Mes Amunt, la tardor feia un joc de colors i sons que ens regalaven un paisatge impressionant, el vibrar de les fulles dels xops groguenques i l'aigua de la font que queia per totes les canonades omplint la pica. Vàrem fer una paradeta a la taula de pedra, Aitana arreplegava fulletes seques mentre parlava de la tardor i cantava la cançó de les fulletes.
Va ser un regal al nostre cos la pau de la font de Més Amunt, després vam seguir el camí per les hortes de les Useres, acompanyats dels reguerets plens d'aigua i les garroferes monumentals que vadaven els marges. Poc després els llavadors i més endavant el poble de les Useres ens envoltaven per complet.
En arribar al poble jo vaig tornar sol pel mateix camí a pel cotxe, aixó si més llauger sense carregar a Aitana al coll, aquesta vegada també molt més ràpid.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada