Els colors de la terra: Caminada del Grup de Caminants per la Vall d'Albaida, de Quatretonda a Llutxent.

dilluns, 30 de maig del 2016

Caminada del Grup de Caminants per la Vall d'Albaida, de Quatretonda a Llutxent.

De Quatretonda a Llutxent
Una caminada impressionant per aprendre una mica més de la nostra terra, una vall blanca se'ns obri als nostres peus, el fill de Cadell , el Benicadell a l'horitzó vigila la vall, com un sentinella que té cura de la pau dels seus habitants.
Ens trobàvem al poble de Quatretonda, poble de gent valenta on iniciarem hui la caminada per la Vall d'Albaida. Som molta gent arribada de molts pobles i comarques veïnes, que ens trobem per conèixer aquests pobles i conèixer gent d'aquesta i altres comarques.

Després de deixar els cotxes a Llutxent per poder tornar a casa quan acabarem la caminada vam començar la nostra aventura per la Vall d'Albaida a l'Heretat d'en Pere. És un antic mas on hi ha cabres de la raça murciano-granadina i es dediquen a fer formatge de cabra.
Primer entrem als corrals i saludem les cabres que ens vénen a saludar, el mascle que es troba en mig de les cabres fa una ullada que tot estiga en ordre i ens ve a saludar.
En passar per la sala on hi ha les munyidores veiem encara com hi ha algunes cabres que les estan munyint.
Anem a visitar el mas, una safata de formatges ens convida a assaborir el dolç fruit de l'heretat, els companys van tastant el formatge. A les parets del mas trobem molts detalls acollidors, com la garba de dacsa penjada a la paret. Un fort agraïment ens omplia el cor davant de l'hospitalitat de la gent de la formatgeria.
Una vegada fora de nou fem el rogle i expliquem una mica que és el Camí i què és el Grup de Caminants i l'organització de l'activitat. Després ens presentem i diem d'on venim i qui som, el nostre poble i la comarca.
Una mica abans de posar-nos a caminar Raül va fer tots els honors i va fer la primera marca a la paret de la formatgeria. Era la primera marca d'El Camí a Quatretonda, de la Vall d'Albaida i també al tram Vall d'Albaida -Safor- Costera. La formatgeria de l'Heretat d'en Pere es trobava a l'etapa de la Pobla del Duc a Quatretonda.
Nosaltres vam iniciar el Camí, envoltats de fruiters, tal com els anomenaven per la comarca ambresquilleres i ambercocs, em va sembla una riquesa també la diversitat de noms que com les fruites omplen el nostre Camí .
El paisatge ens parlava de la riquesa de la vall, del treball constant de les persones llauradores per traure-li a la terra els fruits saborosos, que amb la caloreta anaven agafant color a sobre dels arbres.
Caquiers que amb sava nova anaven donant-li un color de verd brillant als camps.
Vam arribar al poble de Quatretonda, poble nou lligat a la història de Llutxent al qual antigament pertanyia anomenada com la Baronia de Llutxent, juntament amb Pinet i altres pobles.
Arribem a la Plaça Major la qual podem llegir a la placa 1587, ens sorprèn l'antigor de la data, al costat una altra placa amb el nom de plaça de l'oliver. Per altra banda ens deixa també sobtats la seua utilització en masculí, i no en femení com estic acostumat a les comarques de la Plana.
L'olivera tindria un eix durant tota la caminada que anirem tornant a fer-li referències i homenatges.
Passem pel campanar i poc després entrem a l'almàssera de Quatretonda, l'olor ens impregna la pell a la casa de l'oli, l'almàssera. Ens guien pel mig de l'almàssera de Domingo, en aquell espai diferents premses i màquines es distribueixen en l'espai per traure-li a l'oliva el seu preuat suc, l'oli d'oliva.
Seguim fins al pi, i a la seua ombra fem rogle i ens preparem per esmorzar, amics i amigues prenen possessió en algun raconet per traure les llamineries que porten al saquet, també però trauen alguns licors casolans com l'herbero i es fa un degustació de diferents begudes. També iniciem el llibre d'El Camí de la Vall d'Albaida on amb el temps la idea és recollir les vivències de les persones que facen el camí per la comarca.
Un nou caminant s'incorporarà al grup, un ruc la mar de simpàtic i amable del que té cura Raül.
Iniciem el recorregut cap a Llutxent, la calor i els àpats i licors animen la conversa, i la gent animosa gaudeix del Camí, de conèixer i fer vincles amb els companys i companyes de camí i d'assaborir el paisatge.
Nous conreus van sorprenent-nos a la vista com els paraguaios, al meu poble bresquilles del rollet, i algun melonar molt bé cuidat.

El monestir del Corpus Cristi
En poc de temps vam veure ja a l'horitzó Llutxent i el monestir del Corpus Cristi.
Ara les sorpreses ens acompanyaran a cada passa, i les perles precioses cosides al collar del Camí serien d'allò més abundants en aquesta cantonada. Darrera d'un mur amagat darrera del temps descobrim un preciós riurau, que amb el temps ha passat per diferents funcions, corral, i ara ja una mica enrunat
Primer arribem al que podria ser la creu coberta, segons ens van comentar (crec recordar) era una antiga creu coberta però els frares van veure un bon lloc pe convertir-la amb un forn de pa, i això la va deixar malmesa i ennegrida tal com podem veure actualment.
Poc després veiem al Garrofera centenària. Espectacular garrofera, També Eladio ens conta que si és la garrofera més antiga del País Valencià. Quatre braços gegantins surten de terra i al mig resta amagada en el temps l'antiga soca mare. Faig una reverència a aquella garrofera de quatre mans filles de la terra mare.
Prompte ens acollim a la porta del monestir del Corpus Cristi i Pep Estornell, l'alcalde, ens explica una mica la seua història i importància, vàrem fer un recorregut per dintre per entendre com era d'important i tot el que es va coure allà dintre. El claustre ens captivà i recorrem tots els seus racons i sales. Aprenem la història que ens conten sobre la llegenda de les formes sagrades durant les lluites entre moros i cristians, i els cristians per por a que siguen robades les van amagar sota una pedra i en acabar la batalla les formes estarien cobertes de sang. Aquestes formes les trobaríem representades a les parets del claustre.
Vam recórrer diferents sales, una d'elles d'importància cabdal ja que va ser Universitat, per altra banda vam pujar dalt i l'altura ens donava una altra visió del claustre.
Ens vam recollir vora la maqueta de fusta on estava representat tot el conjunt, finalment vam eixir i vam recórrer part del turonet del monestir, vàrem poder veure el castell de Xio, amb la nova neteja de vegetació es veia molt millor el castell àrab, més enllà segons ens van indicar hi havia el Surar, l'espai natural de sureres més al sud del País Valencià.
Al nostre darrera hi havia una antiga nevera, això si tancada, utilitzada per al consum de gel del monestir. Vàrem iniciar el camí cap a Llutxent, un camí empedrat que unia el monestir i el poble, camí empedrat fet per un frare que va dedicar quasi tota la seua vida a tal monumental tasca, i fins i tot va deixar un trosset per delimitar el lloc amb pedres on volia ser soterrat, però no va tenir tanta sort i va morir a València. El camí donava a l'antiga porta del monestir.
Vam fer una parada en el camí per veure els forns de calç, i parlar-ne una mica d'ells, el nostre guia Joan Barreres, amb molta cura i molt bones explicacions ens va ubicar en el temps i ens va explicar tot el procés de la fabricació de la calç. Com feien la barraca de pedra dintre del forn, com pedra i llenya es fonien per fer la calç. Feia poc havien fer una pel·lícula per explicar-ho, van posar en marxa un dels forns. Finalment com hi havia la màgia del fum, quan canviava cap al blanc és que la pedra estava cuita, i la necessitat que tenia d'una vegada encés no podia faltar-li la llenya, que anaven portant-la en feixos de les muntanyes més properes.
Vam caminar pel camí empedrat cap al poble, ens vam aturar davant del rellotge de sol i amb molta tendresa i com donant-li vida ens vam aturar i Joan ens va llegir un poema dedicat al rellotge, escrit per Alfons Roig, on parlava del rellotge de sol com un veí més de la contrada, vàrem passar pel costat de l'ermita i el lledoner monumental, trepitjant aquell fabulós camí empedrat, amb les capelletes del calvari a cada costat, quantes perles per tant poquet tros de collar, quin goig!.
Però faríem una parada al bar Tranj, per menjar una bona paella de peix, al restaurant., i comentar amb els amics i amigues aquella fabulosa trobada per la vall de la terra blanca.

Llutxent
Per la vesprada vàrem seguir la visita, i es que Llutxent en tenia per a molt, ara aniríem cap al castell palau . Una altra vegada Joan Barreres ens va fer una introducció de la història del palau i el que s'havia fet en la seua restauració, com havia passat de mà en mà, fins arribar a ser de l'ajuntament. El palau era immens i el vàrem poder visitar, escorcollant racons i raconets, descobrint un tresor amagat, vàrem aprendre moltes coses, les finestres dels festejadors on es posaven els novençans, una mirant el Benicadell , l'altra mirant al cim de la Safor. En una de les sales hi havia una rata penada estesa a terra, algunes pintures omplien les parts i finalment arribàvem al sostre i les quatre torres enllaçaven amb el terrat, un horitzó que ens deixava veure un bon grapat de quilòmetres al voltant del poble.
Vàrem baixar del palau, i com a remat final per si no hi havia prou ens quedava la cirereta del final; la visita a l'antiga almàssera de Llutxent.
Joan Barreres una altra vegada ens va mostrar amb veu afable i agradosa tota la història i procés que passaven les olives per fer-se oli i com ho treballaven a l'almàssera, un reportatge amb imatges ens anava recordant tot allò que els llauradors fan al camp i com les olives són portades a l'almàssera, i com traiem el suc preuat. Tot aquell àpat tan suculent untat amb la cançó del País de l'Olivera de Xavi Sarrià, era un beuratge massa fort per no fer saltar les emocions. Ens recordava la història, i els regust agradable de l'oli natural on encara bullia la suor del llaurador i la saviesa dels anys per acompanyar els cicles de la terra.
Me'n vaig amb un munt de sensacions bones, de conèixer molt bona gent, i de notar els olors i els sabors de casa, de l'oli fet amb saviesa i treball. Deixem la vall amb l'esperança de compartir novament alguna llamineria més, com aquesta caminada tan bonica.