Fem Camí pel maestrat i els Ports
Una nova aventura ha solcat les nostres vides aquest cap de setmana, per l'Alt Maestrat i els Ports. Quan es fonen les pedres tallades amb les flors, i les rialles i el cel blau formen part del nostre decorat, és un luxe caminar pels vells senders i ser una petjada més de la seua història.
Catí- Ares del Maestrat
Vàrem quedar a Catí davant del restaurant el Prigó, vàrem creuar Catí, els seus edificis nobles ens emocionaven al nostres pas, vàrem fer una petita parada a l'antiga llotja, que ens mostrava una mica la riquesa i la importància que en un temps passat va tenir Catí.
Les primeres marques del Camí ens mostraven el Camí i una sorpresa de la seua llum i força, i és que estaven repassades feia poc de temps per unes mans anònimes.
Per algunes sendetes ens vàrem dirigir a la sénia monumental, tal vegada de les més grans que havíem vist mai, prompte creuàvem la carretera i entràvem al Pla Verd, la vista de les muntanyes del tossal de la Nevera, retallades a l'horitzó ens hipnotitzava. Ens vàrem endinsar dintre del bosquet de carrasques que ens apaivagava la calor que ja començàvem a notar, i el presagi que el dia seria calorós, vàrem esmorzar sota algunes carrasques. La pujada era constant i de tant en tant havíem de respirar, prompte vàrem agafar altura i això ens va donar una visió de les muntanyes més properes.
Vàrem arribar a l'Empriu i al coll de l'Empriu es veia la traça dels assegadors, un regal dels nostres avantpassats que es repetiria durant tot el cap de setmana, el paisatge estava cobert per mil colors i no ens deixava indiferents l'estora de flors que cobria l'assegador, com un jardí de moltes tonalitats i formes dibuixat sobre traces de pedra en sec. Sempre obrint i tancant porteres molt freqüents als Ports i el Maestrat per evitar l'eixida del ramat.
Vàrem arribar a la pista asfaltada que portava al Mas de la Belluga, on ens va contar Joan que hi havia una font. Més enllà el mas de la Belladona, topònims que per la seua dolçor havien de combinar necessàriament amb aquell paisatge.
Ens vàrem endinsar per un bosquet fins al barranc dels Prats, abans d'arribar al barranc dels Prats un roure de notables dimensions creixia vora el barranquet on nosaltres passàvem.
Arribàrem al clar del bosc i on a poc a poc el vell roure de les Berrugues es feia lloc amb la seua soca envellida i un any més treia les noves fulletes al sol. Segons el panell més de 700 primaveres renovant les noves fulles . Vàrem fer una parada i vàrem encetar l'àpat sota les seues branques, com cada caminada era parada obligada, parlarem de les seues berrugues i ens preguntàvem el possible origen, i ens vam preguntar si ja havia nascut quan Jaume I va passar per aquestes terres.
Com també moltes vegades passava, l'estelada va formar part del nostre escenari al costat del vell roure.
Després d'una mica de descans i refer les forces vàrem tornar a fer camí, per l'estora de flors, primer ens vam deixar el mas dels Pobres al nostre darrera i vàrem iniciar el costerut assagador fins arribar a l'assagador de la Masà. La vista d'Ares a l'horitzó sempre ens tranquil·litzava per visualitzar la nostra fita.
Un formigueig em recorria el cos en iniciar l'assegador de la Masà, ens trobaríem els bous a l'assegador?, més enllà a l'horitzó vàrem veure les seues siluetes negres, vigilant-nos tots els nostres moviments. Curiosament veiem que tot el ramat comença a córrer cap a nosaltres, automàticament nosaltres ens fem cap a la paret per precaució i la reacció dels bous llavors va ser fugir i anar-se'n.
Vàrem creuar l'assegador on hi havia la bassa d'aigua, obrint i tancant porteres, fins a poc a poc arribar a la font dels Regatxols, cansats, vàrem pujar a la nevera, on ens esperava Isabel, la guia d'Ares, ens va explicar moltes coses sobre Ares, i sobre el comerç i la fabricació del gel, i després a Ares ens va contar moltes coses més, vam entrar a l'església i a la presó, i finalment al museu de la Cova.
Després vàrem recuperar els cotxes i ens vàrem fer un bon sopar a l'hotel, i esperar que es tornés a fer de dia per tornar a caminar.
Ares Vilafranca.
El següent dia ens vam alçar prompte, i per fer boca vàrem fer una visita al castell d'Ares, d'on es veia una bona panoràmica del poble i del paisatge, la mola , el campanar, al castell vàrem veure la pica del castell, d'on tal com ens va contar Isabel eixien llegendes de mort de musulmans. Després d'esmorzar vàrem començar l'etapa, el camí ens donava una estampa d'Ares preciosa, amb els bancals retallats a les muntanyes i el poble amb el castell a sobre. Vàrem passar el coll d'Ares i Josep ens va parla de la verdor dels prats. Era un luxe, ara les flors s'havien fet tot un prat verd, vam davallar cap a la rambla de la Canà. Ara era tota una pista planera vora la rambla, algun pou i alguna pica tallada sobre pedra. Vàrem esmorzar després de passar la carretera i poc després un escurçó ens va fer aturar, li vam caçar la imatge amb la nostra càmera i vam seguir pel camí on els timonets i mil flors cobrien el paisatge, ens vàrem aturar al pou del Carro dintre del barranc del Carro. Poc després vàrem enfilar el camí vell de Vilafranca per l'ample assegador, amb una mica de gana vàrem entrar al restaurant i vàrem dinar. Guillem ens va parlar de Vilafranca, de l'església i els escurçons, de la història de de la riquesa del poble, del treball de la pedra en sec, que vàrem poder veure al museu de la Pedra en Sec, però que el veritable museu estava fora. Després d'un cap de setmana molt farcit de sensacions i aprenentatges, i de vivències saboroses tornàvem cap a casa, cansats però molt contents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada