El Camí d'en Patufet de l'Alcora a Costur

En Patufet fa el Camí al Penyagolosa.  Caminem de l’Alcora a Costur
L'Alcora

Comencem aquesta etapa des del majestuos parc, just darrera de l’ajuntament de l’Alcora. La frondositat dels arbres colpien els nostres ulls, en mig del bosc de cases  i

l’entramat de carrers de l’Alcora.

Ràpidament  vàrem entrar per dintre la població. Vàrem  creuar el portal de Sant Marc  i l’esglèsia , vam passar per davant del museu de la ceràmica, el qual em queda pendent la seua visita per a un altre dia . L’Alcora era una població que li agradava distingir-se per la seua ceràmica, acestral terra cuita feta art.

Pels carrers, de tant en tant,  podíem admirar racons on relluïa  la ceràmica, donant-li una llum del tot característica. Història i terra, art i mestratge ens mostraven  les diferents formes als més bells racons de la ciutat.

Les antigues hortes

Vàrem eixir de la població, recorde diferents caminades,  una vegada amb  la Màrfega, sota el sol brusent de l’estiu i l’altra en la dolça primavera amb la gent de l’Alcora, Carme i la gent del centre excursionista. Un antic reguer d’aigua i una figuera donaven pas a uns descampats de terra morta, la tristor de les hortes que l’expansió urbànistica varen esclafar i que la crisi va deixar en descampats.

Algun arbret fruiter acorralat pels pilons de terra del descampat resorgia  per recordar-nos la seua història.

La Font Nova

Vàrem tornar a la part urbana un moment  per resseguir el passeig,  finalment eixírem de la població, ara el passeig ens conduia a la Font Nova, els antics llavadors del poble, ara ben arreglats. Lloc on antigament anaven a llavar les dones i  on les noticies locals corrien de boca en boca, on les dones podien contar-se les seues penes i alegries  sense ser escoltades pels marits.

Les pedres de les basses estan carregades d’històries, d’alegries i de tristors, però elles callen i amaguen dintre seu un munt d’històries locals.

Vàrem creuar el riu de l’Alcora i algunes plantes aquàtiques ens saludaven, amb aquesta verdor humida tan característica., bancalets treballats amb delicadesa honoraven el nostre pas.

Després en creuar la carretera unes fàbriques de rajoles  ens donaven record de l’activitat industrial  de la zona. Pels marges de l’asfalt floria amb mil colors la primavera.

L’ermita de Sant Salvador i el Castell de l’Alcalatén

Vàrem arribar a l’ermita de Sant Salvador,  construcció de reconquesta d’estil romànic  amb les arcades del gòtic.

  La pujada forta, la fresqueta romànica, i els seients acollidors de pedra donaven benvingut un  bon descans. La bona sintonia  de la gent que ens acompanyava ens  arreplegàvem per respirar. Sota els arcs gòtics, dos pintors  intentaven amb  les mans , el pinzell  i una bona vista recaptar trossets de l’horitzó del castell i de le l’ermita.  L’Alcora es veía allà lluny a l’horitzó.
 Entre les pedres del terra de l’ermita un arbust és feia lloc, algunes inscripcions ens mostraven la història de l'indret. Vàrem caminar una mica més per les escales fins pujar  a les restes del castell del’Alcalatén, pedra sobre pedra encara dibuixava sobre el terra la seua siluteta de fortalesa .

Esència musulmana la del castell de l’Alcalaten, l’antiga vil·la de l’Alcalatén desapareguda als peus del castell s’ha convertit en pols del camí i ens és mostrada pels llibres i les lectures a la camipèdia del Camí.

Des dels merlets miràvem  la nova vil·la de l’Alcora. La carta pobla va fer possible aquell trasllat i l'expansió d’aquell petit poblat.

Tal vegada des d’aquell turò protegit per la fortalesa del castell  Ximénes d’Urrea, senyor de l’Alcalatén  s’enorgullia del seu senyoriu.

L’Alcalatén que segons històries dels  llibres antics  volia dir en àrab, els dos castells, referint-se al  de l’Alcora per una banda i al de les Torrocelles en terme de Llucena per l’altra.

Vam devallar el turonet del Castell per pujar la forta costera de Montmirà, per la senda pedregosa en aquella primavera que omplia cada racó del camí amb flors de molts colors.

Quan ens giràvem cap a enrera l’horitzó acollia  el castell i l’Alcora amb un mateix pla.
Poc després la pujada es feia forta i la Màrfega s’agafava al  bastó  per no relliscar sota el sol de l’estiu.  
Poc després una pinada altiva que cobria el camí feia agradable la passejada ara costera avall, protegits de la calor de l’estiu na Màfega i en Patufet gaudien d’aquell moment en les entranyes de l’Alcalatén.

 Vàrem fer un tros del camí  dels pelegrins de les ermites i vàrem  poder  veure el monument amb la imatge dels pelegrins i els noms.

Camí de pelegrinatge , veiem la creu i el nom dels  pelegrins, per on passen els pelegrins de les ermites, deixem el cami de romiatge i seguim la pista ara ja sense ombres cap a Costur.

 Iniciem el camí de Soterranya, ara deixem la pista i seguim una senda , passem pel costat d’un trosset cremat, diuen que l’home de la casa s’havia deixat el foc encés i s’havia dormit, i quan es va adonar estaba tot en flames, sort que ho van poder apagar.
Una matissa començava a verdejar,  obrint-se espai entre les restes socarrimades passades per les flames de matisses i argelagues.Encara que el regust a socarrim encara era ben fresc i el seu  flaire encara restava a l’ambient .El record em ve de quan en aquell matí amb  na Màrfega en passar per aquell lloc un pare i un fill feinejaven en un bancal d’oliveres, el pare  esporgava  i el fill plegava remulla  prop de la senda socarrimada.

El terme de Costur

A l’arribar al terme de Costur m’arriba a la ment  un nou record, i és la caminada amb Victor i Toni, tot marcant les cruïlles , camí entre oliveres i ametllers, bancals frescos de terra treballada, per aquell camí de terra.

La pista es va fer formigonada  i la devallada pujada, la vista s’em clavava ja en Costur que el teníem a un tir de pedra.  També a la dreta ens esquitxava els ulls aquella urbanització feta on era l’antic abocador.

La pujada em fatigava els pulmons, però l’alegria de l’arribada i la felicitat de les vivències passades m’engrandien  el cor, en creuar  la carretera ja erem dintre del poble.

Recode l’alegria amb la caminada amb Toni i Victor quan una cara coneguda en aquella tendra hora del matí s’em creuava per davant,  són casualitats trobar-nos tantes vegades en aquest poble?. Dori eixia tranquil·la a passejar la seua gosseta  i nosaltres iniciàvem la marxa direcció el mas d’Avall.

Varem passar pel carrer l’Alcora  i  finalment vam arribar a la plaça de l’església, d’on ara acaba l’etapa

però amb l’eixida amb Victor i Toni tot just acabava de començar la gesta..

L’església havia segut lloc d’espera en altres moments amb Victor o Toni per començar l’etapa següent . De l’església  em colpia molt l’enrajolat amb el sant amb el cap obert per un coltell.

També recorde, com  acalorats, quan  na  Màrfega i en Patufet  compartien la felicitat de l’arribada, i bevien una fresca glopada d’aigua  o  de liquat de soja per refrescar-se de l’estiu calorós,  i un  descans al banquet  ja que a ells encara els quedava la tornada on les gracioses baixades ara es tornarien  fortes  pujades.