Aquesta vegada ens vam quedar a la mitad de les previsions que teníem, però vam haver d'acurtar.
Sempre ens retrassem a l'hora de començar, el ritme de les xiquetes i el meu amb Aitana al coll és lend i volen acabar prompte, a més aquesta vegada Balma no es trobava molt bé i va fer el que va poder.
Vàrem iniciar el camí on el vam acabar l'altra vegada, ara quasi bé feia dos mesos a Atzeneta del Maestrat. Després de fer una volta pel calvari vam redreçar el nostre camí per l'ermita del Loreto i el camí cap al castell.
El bon dia on la caloreta començava a apuntar la primavera i els ametlers florits feien del paisatge un espectacle meravellós, on els colors del verd del cereal i la terra roja es fonien amb els pètals rosa dels ametlers.
Mentre les caminats avançaven pel camí entre parets de pedra seca i algunes sénies i hortes.
Ens vam parar a una sénia i la iaia explicava a les netes com funcionava aquell antic invent i com l'animal rodava la sénia per traure aigua del pou.
Algus pins es veien secs i Tica ens mostrava la seua pena pels pobres pins. Vàrem avançar pel camí de terra fins que arribàvem a la pista asfaltada que puja al castell. El camí estava molt ben marcat i era dificil perdres. Ací vàrem fer una parada per esmorzar i recuperar forces.
Vàrem creuar la carretera i anàvem seguint el barranquet, algunes vegada feia tolls d'aigua que li donaven molta llum al paisatge.
La senda per aquesta part era molt bonica, el camí vora el barranquet, Balma es trobava malament de la panxa i vàrem fer algunes parades i ens vam replantejar on acabàvem.
Finalment vàrem arribar a la pista formigonada prop de la carretera del castell, vàrem fer una altra parada per descansar i començavem el tros més bonic on el barranquet prenia forma de riu amb l'aigua clara, en zones on els tolls li donaven fondària.
A més l'espés canyar que tapava la senda per dalt ens feia sentir coberts de vegetació. Allà dalt el castell i l'ermita semblava posar-nos el repte de pujar-hi.
Va arribar el moment de creuar el barranquet i fer-ho el millor possible per no fer peixet, sols va ser la meua gorra la que volia tastar l'aigua, ara millor la gorra que no la xiqueta.
Ací vàrem tenir una grata sorpresa, hi havia baranes i cadenes per pujar alguns trossos més complicats, quina alegria. Un espectacle s'estenia a la nostra vista en agafar una mica d'altura, els tolls d'aigua clara amb la verdor del paisatge ens soprenia i ens meravellava, ara el castell havia desaparegtut de l'horitzó.
Havia arribat el moment dels darrers metres més complicats al castell , on la senda s'escarpava i es feia una mica més complicada, per una altra banda és on les xiques millor s'ho van passar.
Finalment arribàvem al castell d'Altzenenta. Dalt vam trobar una colleta de gent que plantaven carrasques, les xiquetes es van afegir i també en van plantar algunes.
Mentre jo vaig fer una visita al castell, que un home me'l va ensenayar amb molta amabilitat, Balma i Aitana van tocar la campana de l'ermita i ens van ensenyar una exposició que hi havia de pintura.
Una vegada decidit que acabàvem la nostra caminada al castell d'Atzeneta , jo per la pista asfaltada vaig tornar fins Atzeneta per recuperar el cotxe, tot i que la pista és una mica més sosa que la senda té alguns alicients, com algunes oliveres mil·lenàries i un molí.
Una altra vivència d'El Camí amb les meues estimades xiques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada