Relleu- La Torre de les Maçanes
Es presentava un cap de setmana amb molt bones perspectives, la descoberta de l'Alacantí. Van ser dos dies de grates sorpreses, de bona convivència, i molt bon rotllet, d'enfortir vincles de gent de diferents pobles, i de descobrir una comarca que té molts tresors amagats. L'Alacantí.
El dissabte vàrem començar la nostra caminada a Relleu, un poble de la Marina Baixa, el darrer del recorregut d'el Camí abans de començar l'Alacantí, érem un grupet molt bonic de gent de moltes comarques i com no, no podien faltar la nostra guia Maria Àngels de Relleu, que ens va fer de guia a la part de Relleu.
Vàrem quedar a la plaça, on feien mercat aquell dia, la primera perla per visitar va ser el llavador, en especial molt bonica la pica de rentar, vàrem pujar al castell de Relleu, on encara quedaven alsuns llenços i teniem una bona panoràmica del poble i de les serres del voltant, així com l'itinerari de l'etapa anterior que venia de la Vila.
Hi ha algunes serres que per la seua posició i per la seua forma van marcar un punt de referència, per exemple el Figueret, amb la seua forma d'egipci gitat, i el Cabeçó, que dissabte véiem la seua forma per una banda i diumenge per l'altra, també es veien l'Aitana, amb les seues boles i antenes, i el Puigcampana, gegant inconfundible amb el tallat de la campana al seu cap. La primavera començava a apuntar i les flors més variades omplien el camí, així com algunes papallones que volaven per sobre les flors, i la processionària que omplia milers de nius grotescos que s'anaven despenjant dels pins. Les nostres botes xafaven fort sobre la pols blanca de la pista de terra. Després d'un mosset i recuperar forces vàrem seguir la marxa. Ara eren Joan i Pau en especial, els que varen agafar el guiatge ja en terme de la Torre per explicar les perles del seu poble.
El carro vell i rovellat embolicat per esbarzers ens recordava les petjades d'una altra època, mes avall el mas guardava l'esència del passat..
Ens vàrem desviar un moment per fer-nos la foto a l'escaleta, una gran paret de pedra en sec, de la qual en sortien grans pedres que feien d'escala, vàrem posar-nos un a cada escaleta per fer-nos la foto. Isabel Va traure l'estelada per arrodonir la imatge.
En baixar una gran carrasca romania vora el camí. Poc després de recorrer sendes i camins i veure encara el record de l'antiga tragèdia del 2012, de l'incendi que va devastar molta part d'aquella comarca, on segons ens contava Joan van morir dues persones i va ser un fet que va marcar la comarca, en la conversa ens contava com avançaven les llengües de foc.
Finalment vàrem arribar a la Torre de les Maçanes, vàrem visitar la Torre i els punts més rellevants com la torre que li donava nom.
Durant el dinar vàrem gaudir de la companyia de la gent fabulosa i les converses anaven corrent per la taula, en un moment solemne vàrem iniciar el llibre del Camí a l'Alacantí, Pau ens va fer un dibuix preciós del recorregut i cadascú que va voler va dir la seua. Al sopar Joan ens va contar una mica la polèmica del nom, l'origen i el sentit, que que Maçanes volia dir un punt de parada en un camí i no tenia res a veure amb les pomes, que era la castellanització que se li volia dona per alguns sense cap sentit. Per la nit vàrem repartir els llits i els llocs per dormir, jo em vaig quedar a casa Joan i Juli, moltes gràcies als dos per l'acollida.
La Torre de les Maçanes - Xixona.
Iniciaven el segon dia de caminada per aquesta preciosa comarca, hi havia gent nova aquest segon dia, com el grupet de Cocentaina de l'asssociació Sajolida i Joan i Enrique o Maite i Juan, altres repetiem i algunes altres persones que havíen vingut el dissabte no podien vindre. Però bé, amb tot això seguíem fent el Camí per l'Alacantí. Durant molt de tros seguiem el camí de Sant Jaume. Un dels punts que em va sorprender i agradar molt va ser el corral del Matets, aparentment un simple corral amb alguna paret, però dintre hi havia galeries i la roca estava amb túnels interiors, impressionant!
A poc a poc devallàvem per la senda , vàrem passar un trosset on l'amo havia posat molta terra apilonada per dificultar el pas però encara ho feia més agradable tenir tobogans que pujaven i baixaven..
Finalment vàrem arribar a un mas, un dels molts que trobaríem a l'etapa, " el mas del rancho Boyero" on Joan ens va explicar que al turonet de davant hi havia un jaciment arqueològic. Després de parlar una mica del mas i acomiadar a la gent de Cocentairna, que ens deixaven ací, vàrem seguir, allà dalt es veia la nevera del Surdo. Mes endavant vàrem esmorzar al mas de Casablanca on hi havia un lledoner impressionat, després de cantar algunes cançoneta i recuperar forces vàrem seguir desocobrint aquestes perles. Mentre esmorzavem es varen afegir al grup Jaume Baró i un amic del Campello.
Alguns masos més ens vàren sorprendere pel camí, uns més endreçats, d'altres ja en runes, així com el pi engalanat de terrassetes de pedra en sec. O més avall el mas dels Terrers amb el seu jardí de cactus, que era molt bonic. A poc a poc la roca del Mijorn ens marcava l'horitzó i als seus peus s'arracerava Xixona que començava a veures, com el final del nostre viatge. Davant del Juncaret una espècie de mas o d'ermita molt deteriorada ja, intentava aguantar-se dreta, en girar-me em va sorprendre el Cabeço, ja que la seua cara sud era molt escarpada i de forts penyasegats. Finalment vàrem arribar a l'ermita de Sant Antoni on jo tenia el cotxe ja que l'havia portat per la nit. Vàrem fer un mosset al jardinet de l'ermita i després vàrem fer camí cap a Xixona i ens vam fer un bon gelat de "terró" de Xixona, i per rematar el recorregut Pau ens va fer un guiatge per Xixona pels punts més rellevants, la plaça Major molt allargada relluïa els edificis més emblemàtics de la ciutat, el Casino i altres edificis que li donaven a la plaça una bellesa i una solemnitat especial. Vàrem seguir, i l'esguard de Tereseta, asseguda al banquet, ara eternitzada per voluntat del poble en forma d'estàtua, refermava el voler d'un poble a aquesta persona. Vàrem pujar els carrerons tortuosos del nucli antic i en un de tants vàrem veure un grupet de gent jugant a pilota valenciana, un espectacle poc comú. L'escència del torró ens la trobavem a cada cantó, un mural immens o la casa de la saboneria on després va ser fàbrica de torró.
Vam pujar "camunt" i en arribar dalt el castell era nostre, i una torre i alguns llenços coronaven el turó, una vista general del poble de Xixona i una panoràmica per l'est de la serra Grossa i Alacant i pel nord del Cabeçó ens cobria el paisatge. En baixar "cavall" vàrem visitar l'esglesia vella, on sols quedava la porta, vàrem passar per l'església Nova i ens vàrem acomiadar de Tereseta, que seguiria eternament el seu esguard al banquet. Vàrem tornar a la Torre i férem una visita final dels punts emblemàtics de la Torre per tancar el cap de setmana. Pau ens va explicar una mica la història de la torre i els seua antics usos, vàrem veure la casa fortificada i els grans oms de l'església, i ens va explicar també la curiosa i interessant festa de la processó dels pans , on les xiques passsegen pel poble un pa al cap durant les festes majors. Ací acaba aquesta bonica experiència d'aquest cap de setmana per terres de la Marina Baixa i l'Alacantí.
Moltes gracies a tots i a totes les que ho heu fet possible, en especial a tu Joan i al Rentonar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada