Caminada de Castelló de la Plana a Benicàssim. La Plana Alta

 Caminada de Castelló de la Plana a Benicàssim. Plana Alta.
 El dissabte 26 de novembre vàrem fer una caminada , tot i que la força de la tempesta ens va fer  plegar abans d'arribar a Benicàssim.
 Ja estàvem sobre avisats que el temps era de pluja. To i això  els sis que ens vam aplegar a la plaça Maria Agustina  vàrem decidir iniciar el Camí. Aquell era un tram nou que mai havíem caminat al grup de Caminants, era el tram del Dert Irta i el Pla de l'Arc, un tram que recorria 17 pobles i 150 km. Avui iniciàvem la seua primera etapa  de Castelló de la Plana a Benicàssim.
 Era una etapa farcida de meravelles i de sorpreses, farcida d'història i  de llegendes que a mi sempre m'havia deixat molt bocabadat.

 Hui havia vingut Blai i Sentet, Sentet era un ruc que volia fer el Camí i s'apuntava quan feiem alguna caminada prop del seu cau.
Vàrem passar pels peus de Tombatossals, gegant protagonista de la mitologia de Castelló, tot i que l'aigua fina feia que de moment no ferem massa explicacions, vàrem enfilar el camí Lledó i en passar per l'esàtua de Perot de Grenyana, Tica ens va recordar que la gent antiga de Castelló en passar a prop, i tocant els llavis  dels bous de pedra deien "morrots morrots", vàrem passar per la basílica de Lledó , ja que com diu la tradició , si vens de la Magdalena i no passes per Lledó no tingues la boca plena que eres fill de Castelló.
 Lledó era un altre dels elements estimats, més enllà del fet religiós per la troballa de la figureta deesa de la fecunditat i punt misterios on segur que hi ha soterrada molta més història de la que sabem.
 Pels mig dels camins d'horta vàrem creuar el riu Sec i vàrem arriba al pont de l'autopista davant de l'ermita de Sant Roc.
 Era un punt de mira molt bo que ens donava una visió molt bona del Tossal Gros i Penyeta roja, la Torreta d'Alonso, el Castell de Montornés, la Magdalena i el castell Vell, Benicàssim, Castelló de la Plana i l'ermita de Sant Roc de Canet davant de nosaltres.
Vàrem parar a l'ermita de Sant Roc de Canet que hui sense gent  es podia contemplar millor que el dia de la romeria, tot i que vàrem parlar també de la història de la romeria de les Canyes.
Vàrem creuar la carretera i prop de l'ermita de la Magdalena ens vam parar  per explicar la història del turonet i del Castell. Moltes civilitzacions havíem vist en aquell turonet un lloc ideal per establir-se i per aixó la seua importància, i tot el que suposa el castell Vell i el seu turonet, lloc on hi havia l'antic poble de Castelló. Punt d'estima i de referència pels castellonencs i castellonenques, on cada any anaem per recordar el nostre passat com a poble.  Estan excavant i això  està posant al descobert a poc a poc la història soterrada  del nostre poble.
 Seguim endavant deixem l'asfalt i comencem un caminet entre pins molt acollidor, Sentet anava menjant garrofetes, que eren per ell com bombonets penjats dels arbres. Arribem a l'ermita de la Mare de Déu de la Salut, ací Blai i Sentet se'n tornen cap a casa i nosaltres seguim per senda ja una mica més complicada, passem la font de l'Algepsar i  arribem al mas de Xiva.
 Però ací comencem a sentir de lluny com s'apropava la tormenta amb els sons dels trons i els llamps cada vegada més prop,  poc després començava a ploure i arribàvem a la urbanització el refugi on concloia la nosta caminada, fins ací havíem arrribat. Blai ens va vindre a buscar i vàrem tornarcap  a casa.

Caminada plujosa sota Tombatossals

El Camí de Lledó

 Sentet el ruc ens acompanya

Parem a l'ermita de Sant Roc de Canet

l'espadanya de l'ermita de Sant Roc de Canet

 Tres en un burro

 Ermita de la Mare de Déu de la Salut

 Esmorzem a la Mare de Déu de la font de la Salut

La font de la Salut

 Castelló de la Plana allà al fons i la tempesta que venia

Caminem per la senda vora el barranc

La font de l'Algepsar

Caminada del Genovés a Xàtiva i el castell de Xàtiva. La Costera

Caminada del Genovés a Xàtiva i el castell de Xàtiva. La Costera.
 El cap de setmana 1 i 2 d'octubre vàrem fer  l'aplec del Camí a Xàtiva, la Costera, on ens trobàvem gent de diferents comarques per gaudir , parlar , conèixer un trosset més de Camí i gaudir de la companyia de  les persones estimades.
 Ens trobàvem  el dissabte a la plaça de l'ajuntament del Genovés,  on després de presentar-nos i explicar que era el Camí, i quina etapa estàvem fent vam iniciar la marxa, vam eixir del Genovès i després de caminar una estoneta vam aturar-nos al pont del tren d'Alcoi, on Vicent que ens va guiar i ens va parlar del tren que encara funcionava i del poble d'Alboi,  com  solien dir  el tren d'Alcoi que passa per  Alboi on anem de convoi.
 En passar pel poble d'Alboi creuàrem  per davant  de l'anomenat palau, tot i que tenia un portal que feia molt de goig, no era en realitat un palau, eixírem del poble d'Alboi i durant molta part del viatge el riu Albaida seria un company de camí que ens alegraria la vista. Un altre element que seria una fita en la nostra caminada seria la cova Negra , primer vista de més lluny i després de més a prop quan passàrem per davant, era un punt històric de molta importància on  segons sembla varen conviure el Neardenthal i el Cromanyó.
 Però abans vull recordar un moment  molt bonic, el moment de travessar el riu Albaida, i un altre moment , la parada al molí Guarner, també anomenada casa de la llum, en una època utilitzada per fer llum, i després es va intentar fer un alberg però  no es va poder fer, per  la problemàtica de no tenir llum, curiosa contradicció .
 Vam arribar als berenadors, unes taules de fusta  van fer bon paper a la gent per escampar les viandes que portàvem dintre de la motxilla, i xarrar una mica, per la meua banda vaig partir el temps una mica a cada taula per xerrar una mica amb tothom.
 Després d'omplir el pap i de beure i descansar vàrem seguir, però ens vàrem desviar del recorregut inicial cap a l'estret de les aigües tot i que no arribaríem a Bellús i sols faríem cap a l'assut, vàrem gaudir de racons preciosos, on l'aigua omplia de vegetació tots els indrets per on passava, Vicent Tudela ens va contar una història una mica trista, però  una lliçó tal vegada per molts, intentaré contar-la el més pròxima al que  Vicent va dir:
  Això era un rei moro que tenia tres fills i una filla, i havia de fer en un temps determinat la canalització de l'aigua dels estrets, ho intentà el primer fill, i la filla els va dir, això no funcionarà, quan entra l'aigua la canalització va rebentar, ho intenta el segon fill, i la filla els va dir  el mateix, això no funcionarà, en efecte torna a rebentar, ho intentà el tercer fill i passa el mateix, la filla els va dir, això no funcionarà  i va tornar a rebentar, el pare li va dir a la filla després de fracassar els tres fills, tu sap com fer-ho?,  i ho prova la filla però al canal li va posar  els respiradors  per eliminar la pressió de l'aigua i va funcionar. Els fills i el pare sentint-se humiliats perquè una dona havia sabut més que ells van agafar a la germana i li van traure els ulls.

 Després de l'assut vam passar per davant de la Cova Negra, on la humanitat naixia en aquells primers temps de la nostra espècie, on estava tot per fer i tot era possible.
 Ens quedava per davant un camí d'una bellesa molt gran,  on des de l'altura veiem com el riu Albaida llaurava aquella vall, sembrant-la de verdor. Després de caminar per la senda vàrem arribar a les arcades, un aqüeducte de vells arcs, darera  una pintada aprofitava amb molt bon gust el doble sentit on deia, "per arcades les que em dóna el patriarcat". Vàrem seguir  i unes runes ja quasi bé sense sostre mostraven el que havia segut una antiga ermita ja molt a prop de Xàtiva. Finalment havíem arribat a Xàtiva, el cor de la Costera, el país dels socarrats.
 Isabel ens a mostrar alguns dels elements de Xàtiva,  primer el jardí del Bes i la font dels 25 brolls, ens va explicar moltes coses d'aquella ciutat nascuda entre les cendres, jo en diré alguna que recorde, em va semblar curiós l'origen dels dos mercats un d'origen àrab i l'altre d'origen cristià.
 Va vindre el moment d'anar a l'alberg el Cigroner i dinar, i per la vesprada  el moment de la trobada. Graeme ens va portar  algunes fotos de diferents caminades que li van donar caliu a l'estança, vàrem parlar de moltes coses, del que hem fet, i del que farem, de la situació de cada comarca i de les caminades previstes. També  de la samarreta que ja quasi està al forn, o  de si allarguem massa algunes vegades les visites, i de tot el que la gent va voler dir, del que volem que siga el Camí i del que ens manca i del que ens sobra. Vam poder expressar les nostres idees fins a l'hora de sopar.
 Per la nit després de sopar vàrem eixir i vàrem veure unes festes de carrer molt autèntiques on la gent dansava  mentre  avançava  pel carrer avall, amb la música del tabal i la dolçaina de guia.
 Després  també, com no, vàrem passar pel número dos del carrer Blanc, on va viure Raimon. No vam poder evitar cantar alguna cançoneta adequada per al moment.

 A l'endemà teníem una grata sorpresa i molt per descobrir i escoltar, a les 9 del matí estàvem a la plaça de la Seu esperant el grupet de gent que venia, una vegada érem ja tota la colla vàrem iniciar el camí.  Teníem amb nosaltres el guiatge de Toni Cucarella, escriptor de Xàtiva, que ens acompanyaria i ens explicaria moltes coses, primer vàrem pujar cap al castell, tots els sentits els teníem posats al lloc, escoltant tot el que explicava Toni i intentant  amb la vista xuclar tots els paisatges per  retenir-los per sempre més a la ment.
 En el nostre camí cap al castell anaven sorgint restes de totes les civilitzacions que havien viscut i tingut aquell indret com a casa, els ibers , romans o els  àrabs. Vàrem veure Xàtiva des de l'altura, Toni ens va mostrar la ratlla de l'albereda com a antiga línia de la muralla medieval.
 També ens va parlar de les penúries que ha passat Xàtiva, incendis guerres i terratrèmols, que poc va quedar després de la crema  que van fer els botiflers,  quan van entrar després del 1707, i el record amarg que guardem d'aquella pèrdua.
 Vàrem arribar al castell, el castell Menor a l'esquerra i després el castell Major, vàrem  recórrer sales i torres, al castell Menor la serra de Vernissa  és desdibuixava a l'horitzó, per altra banda al camí cap al castell Major ens va aparèixer una altra fase de la nostra història, també trista,  on ho perdérem tot,
la presó on va estar Jaume d'Urgell, diuen que de tanta foscor quan el van traure i veure la llum es va morir,  ací  perdem l'oportunitat i l'esperança, i  Ferran d'Antequera guanya el Compromís de Casp i la maledicció  va caure  sobre del nostre poble.
Toni, també dalt del castell ens va contar la llegenda del pam de Déu, que separa Santa Anna del Puig, vàrem davallar cap a Xàtiva on vàrem recórrer la ciutat  i Toni ens explicava el perquè de moltes coses. Un dels punts que vàrem deixar constància va ser el monument als maulets o cada 25 d'abril es fa l'homenatge  Per dinar vàrem tornar  al Cigroner on Toni va seguir contant-nos llegendes,  com la del Formigo o la de Camot, roder xativí, d'on recordem la dita acabar com Camot.
 Després de tot, cansats però contens vàrem anar cap a casa

La Cova Negra

Molí Guarner (la casa de la llum)

 El Grup de Caminants, fent Camí

L'assut

Les Arcades

Caminada de Relleu a la Torre de les Maçanes i Xixona.

Caminada de Relleu a la Torre de la Maçanes i Xixona.
Relleu- La Torre de les Maçanes
 Es presentava un cap de setmana amb molt bones perspectives, la descoberta de l'Alacantí. Van ser dos dies de grates sorpreses, de bona convivència, i molt bon rotllet, d'enfortir vincles de gent de diferents pobles, i de descobrir una comarca que té molts tresors amagats. L'Alacantí.
El dissabte vàrem començar la nostra caminada a Relleu, un poble de la Marina Baixa, el darrer del recorregut d'el Camí abans de començar l'Alacantí, érem un grupet molt bonic de gent de moltes comarques i com no, no podien faltar la nostra guia Maria Àngels de Relleu, que ens va fer de guia a la part de Relleu.
 Vàrem quedar a la plaça, on feien mercat aquell dia,  la primera perla per visitar va ser el llavador,  en especial molt bonica la pica de rentar, vàrem pujar al castell de Relleu, on encara quedaven alsuns llenços i  teniem una bona panoràmica del poble i de les serres del voltant, així com  l'itinerari de l'etapa anterior que venia de la Vila.
Hi ha algunes serres que per la seua posició i per la seua forma van marcar  un punt de referència, per exemple el Figueret, amb la seua forma d'egipci gitat, i el Cabeçó, que dissabte véiem la seua forma per una banda i diumenge per l'altra, també es veien l'Aitana, amb les seues boles i antenes, i el Puigcampana, gegant inconfundible amb el tallat de la campana al seu cap. La primavera començava a apuntar i les flors més variades omplien el camí, així com algunes papallones que volaven  per sobre les flors, i la processionària que omplia milers de nius grotescos que s'anaven despenjant dels pins. Les nostres botes xafaven fort sobre la pols blanca de la pista de terra. Després d'un mosset  i recuperar forces vàrem seguir la marxa. Ara eren Joan i Pau en especial, els que varen agafar el guiatge ja en terme de la Torre per explicar les perles del seu poble.
 El carro vell i rovellat embolicat per esbarzers ens recordava les petjades d'una altra època, mes avall el mas guardava l'esència del passat..
 Ens vàrem desviar un moment per fer-nos la foto a l'escaleta, una gran paret de pedra en sec, de la qual en sortien  grans pedres  que feien d'escala, vàrem posar-nos un a cada escaleta per fer-nos la foto. Isabel Va traure l'estelada per arrodonir la imatge.
 En baixar una gran carrasca romania vora el camí. Poc després de recorrer sendes i camins i veure encara el record de l'antiga tragèdia del 2012, de l'incendi que va devastar molta part d'aquella comarca, on segons ens contava Joan van morir dues persones i va ser un fet que va marcar la comarca,  en la conversa ens contava com avançaven les llengües de foc.
Finalment vàrem arribar a la Torre de les Maçanes,  vàrem visitar la Torre i  els punts més rellevants com la torre que li donava nom.
 Durant el dinar vàrem gaudir de la companyia de la gent fabulosa i les converses anaven corrent per la taula,  en un moment solemne vàrem iniciar el llibre del Camí a l'Alacantí, Pau ens va fer un dibuix preciós del recorregut i cadascú que va voler va dir la seua. Al sopar Joan ens va contar una mica la polèmica del nom, l'origen i el sentit,  que que  Maçanes volia dir un punt de parada en un camí  i no tenia res a veure amb les pomes, que era la castellanització que se li volia dona per alguns sense cap sentit. Per la nit vàrem repartir els llits i els llocs per dormir, jo em vaig quedar a casa Joan i Juli, moltes gràcies als dos per l'acollida.
 La Torre de les Maçanes - Xixona.
 Iniciaven el segon dia de caminada per aquesta preciosa comarca,  hi havia gent nova aquest segon dia, com el grupet de Cocentaina de l'asssociació Sajolida i Joan i Enrique o Maite i Juan, altres repetiem i algunes altres persones que havíen vingut el dissabte no podien vindre. Però bé, amb tot això seguíem fent el Camí per l'Alacantí.  Durant molt de tros seguiem el camí de Sant Jaume. Un dels punts que em va sorprender i agradar molt va ser el corral del Matets, aparentment un simple corral amb alguna paret, però dintre hi havia galeries i la roca estava amb túnels interiors, impressionant!
 A poc a poc devallàvem per la senda , vàrem passar un trosset on l'amo havia posat molta terra apilonada per dificultar el pas però encara ho feia més agradable tenir tobogans  que pujaven i baixaven..
 Finalment vàrem arribar a un  mas, un dels molts que trobaríem a l'etapa, " el mas del rancho Boyero" on Joan ens va explicar que al turonet de davant hi havia un jaciment arqueològic. Després de parlar una mica del mas i acomiadar a la gent de Cocentairna, que ens deixaven ací, vàrem seguir, allà dalt es veia la nevera del Surdo. Mes endavant vàrem esmorzar al mas de Casablanca on hi havia  un lledoner impressionat, després de cantar algunes cançoneta i recuperar forces vàrem seguir desocobrint aquestes perles. Mentre esmorzavem es varen afegir al grup Jaume Baró i un amic del Campello.
  Alguns masos més ens vàren sorprendere pel camí, uns més endreçats, d'altres ja en runes, així com el pi  engalanat de terrassetes de pedra en sec. O més avall el mas dels Terrers amb el seu jardí de cactus, que era  molt bonic. A poc a poc la roca del Mijorn ens marcava l'horitzó i als seus peus s'arracerava Xixona que començava a veures, com el final del nostre viatge. Davant del Juncaret una espècie de mas o d'ermita  molt  deteriorada ja, intentava aguantar-se dreta, en girar-me em va sorprendre el Cabeço, ja que la seua cara sud era molt escarpada i de forts penyasegats. Finalment vàrem arribar a l'ermita de Sant Antoni on jo tenia el cotxe ja que l'havia portat per la nit. Vàrem fer un mosset al jardinet de l'ermita i després vàrem fer camí cap a  Xixona i  ens vam fer un bon gelat  de "terró" de Xixona, i per rematar el recorregut Pau  ens va fer un guiatge per Xixona pels punts més rellevants, la plaça  Major molt allargada relluïa els edificis més emblemàtics de la ciutat, el Casino i altres edificis que li donaven a la plaça una bellesa i una solemnitat especial. Vàrem seguir, i l'esguard de Tereseta, asseguda al banquet, ara eternitzada per voluntat del poble en forma d'estàtua,  refermava el voler d'un poble a aquesta persona.   Vàrem pujar els carrerons tortuosos del nucli antic i  en un de tants vàrem veure un grupet de gent  jugant a pilota valenciana, un espectacle poc comú.  L'escència del torró ens la trobavem a cada cantó, un mural immens  o la casa de la saboneria on després va ser fàbrica de torró.
  Vam pujar "camunt"  i en arribar dalt  el castell era nostre, i una torre i alguns llenços coronaven el turó, una vista general del poble de Xixona i una panoràmica per l'est de la serra Grossa i Alacant i  pel nord del Cabeçó ens cobria el paisatge. En baixar "cavall" vàrem visitar l'esglesia vella, on sols quedava la porta, vàrem passar per l'església Nova i ens vàrem acomiadar de Tereseta,  que seguiria eternament el seu esguard al banquet. Vàrem  tornar a la Torre i  férem una visita final dels punts emblemàtics de la Torre per tancar el cap de setmana.  Pau ens va explicar una mica la història de la torre i els seua antics usos, vàrem veure la casa fortificada i els  grans oms de l'església, i ens va explicar també la curiosa i interessant festa  de la processó dels pans , on les xiques passsegen pel poble  un pa al cap durant les festes majors. Ací acaba aquesta bonica experiència d'aquest cap de setmana per terres de la Marina Baixa i l'Alacantí.
 Moltes gracies a tots i a totes les que ho heu fet possible, en especial a tu Joan i al Rentonar.

Caminada d'El Camí per les caletes de Calp. Marina Alta

 Caminada per les caletes de Calp. La Marina Alta.(7-2-16)
 En aquesta ocasió vàrem fer un trosset del Camí brancal de la Marina per la Costa.  Dintre del recorregut del brancal que comença a Xàbia i segueix per la Granadella fins a Calp, i de Calp torna a pujar cap al nord  fins passar per Teulada, Benitatxell i Xàbia, hui feiem un trosset d'el Camí que anava del Penyal  en direcció Moraira. Un camí d'anada i tornada pel costat de la mar i travessant les caletes de la costa.
 Ens vàrem trobar una bona colla de gent al passeig marítim de Calp, als peus del Penyal d'Ifac, que vigilava  com un gran gegant vora mar que els edificis no pujaren més alts del que ell podia veure, tot i que alguns  l'intentava tapar-lo.
 Després d'una mica d'explicació  d'El Camí, vàrem inicir el camí,  una passejadeta per vora mar,  molt bonica i amb un grupet  de gent molt polit. Alguns repetíem respecte la caminada del dia anterior Altea Benidorm, i d'altra  gent que no havia vingut.
 El vent de vegades ens marejava i  molestava una mica al caminar, però res massa escandalós com per trencar les bones vibracions i el bon rotllo. Vàrem esmorzar en una replaça vora mar i  després vàrem tornar cap a casa. Maite era qui ens guiava el Camí.
 Després d'una caminada plaerosa, on la mar i la terra s'ajuntaven, i compartir la vivència amb la gent, vàrem descansar en un bar de vora mar i vàrem seguir escrivint  al  llibre d'El Camí a la Marina amb aquesta nova vivència. Gràcies a totes i a tos i en especial a Maite i a Juan pel vostre guiatge i la vostra acollida en casa, la vostra generòsitat i la vostra implicació en el Camí.
 Després cadascú ja vàrem anar cap a casa, de refiló vaig parar un moment  a les  salines del Saladar de Calp, on allà en mig del llac una taca rosa ressaltava sobre la blavor del llac, eren flamencs.
 Una caminada més pel record, una vivència més pel meu cor.

Caminada del Grup de Caminants; De Carxaixent a la Casella

Caminada del Grup de Caminats: De Carcaixent a la Casella.
 Iniciàvem el Camí Brancal de la Murta i la Casella, ens tornàvem a juntar una colla de bons amics i amigues, persones estimades que ens trovàbem per descobrir el país.
 Aquesta vegada seria Isra qui ens faria de guia i conduïria l'eixida. Ens aplegàvem gent de moltes comarques del País Valencià. Quasi podíem cantar la cançó d'Al Tall fent referència a  la representació que  hi havia: La Marina, La Ribera, L'Horta , La Safor, la Costera, el Maestrat, El Camp de Túria i la Plana.
 Tot i que el dia va començar d'aquelles maneres per la meua banda, ja que vàrem arribar una miqueta tard i això a mi sempre m'angoixa, i si ho sumem a caos que vam tenir amb la logística dels cotxes, però bé, vàrem començar a caminar des de la piscina de Carcaixent i amb una molt bona companyia, un paisatge espectacular i un molt bon dia, eren els millors ingredients per a una bona caminada.
 Primer caminant enntre pinars i camps de tarongers, en el moment d'esmorzar vàrem debatre i explicar una mica que era el Camí i que estàvem fent, per situar una mica a la gent. El paisatge ens regalava una vistes espectaculars amb una plana d'ametles i de fons una mar de muntanyes, on les ones s'havien petrificat i formaven grans crestes escarpades, que atemorien els caminants amb ferotges penya-segats. Poc  després  ens vàrem abocar al preciós barranc,  on la natura brollava tranquil·lament,  els cepells florien  i el marfull el podíem veure en fruit i flor.  També vàrem poder descobrir alguna mateta de pebrella, planteta molt desconeguda per a mi.
 Allà al fons, molt avall i més enllà del barranc, entre els cingles  podíem veure  la Barraca de les Aigües Vives.
 Vàrem aturar-nos als peus dels llavadors, debatírem sobre si era municipi o si pertanyia a Carcaixent i Alzira, el poble esta partit per la meitat, mig és de Carcaixent i l'altre mig d'Alzira. La Barraca és un poble menut, tranquil i  acollidor. Vàrem seguir endavant, passant pel costat d'horts de tarongers fins arribar a un punt que s'acabava la pista. Ens vàrem endinsar en una vegetació que t'engolia i solcàvem la senda fressada, seguint les marques de la GR.  La costera era forta fins arribar al cim de la cresta, la vessant nord era més humida i ombríbola i es notava en la vegetació on la humetat  s'arrapava a la terra, i albocers i coscolls, però també marfulls omplien el paisatge, devallàvem la carena  fins arribar a la part de la vall.
 La font nova, amagada entre la vegetació formava part d' un raconet  de conte de fades i donyets. Finalment vàrem arribar al bar una mica extenuats, sense alé, però amb aquella meravellosa vivència  bategant encara en els nostres cors.
 Al dinar vàrem calmar la fam amb gaspatxo manxego i paella, noves emocions gravarien aquells moments  per sempre, entre rialles i grans converses. Molt solemnement vàrem iniciar el llibre del Camí a la Ribera que va iniciar Isra  com a iniciador del brancal, al qual uns quants vàrem afegir les nostre vivències. Finalment comiats i besos i un fins la propera. La gent va marxar contenta per aquella bella caminada compartida amb gent tan agradable i amb ganes de tornar.

Caminada del Grup de Caminants per l'Alcalatén

 Caminada del Grup de Caminats per l'Alcalatén. De l'Alcora a les Useres.
 El darrer dissabte 31 vàrem fer una espectacular caminada  per uns indrets entranyables per a nosaltres, guiats per Tere, que ens ananva explicant una mica els diferents punts.  Primer vàrem iniciar  la marxa als jardins de la Vila, vàrem   recorrer una part del casc antic de l'Alcora, amb la visió d'alguns panells ceràmics i els portals medievals,la seua església  de la Sang. Vàrem passar per la font Nova reconstruïda fa poca  i el riu de l'Alcora . Vàrem seguir el camí pel camí dels pelegrins de les ermites  i vàrem arribar al punt més emblemàtic pe a la comarca l'ermita i castell de l'Alcalatén o és situa el primer poblat i origen de tots el pobles de la comarca. Dalt del castell Tere ens anava explicant el que allí hi havia,  vaig aprendre molt sobre l'indret, va ser una passada. vàrem veure l'antic aljub que es troba darrera del castell i vàrem seguir cap a Costur, vam pujar la costereta més forta i  arribarem a la llometa, Despre´s de passar algunes sendes i camins arribàvem a Costur. Vàrem esmorzar a la piscina i  vàrem continuar el camí  tot seguit visitarem la pedra amb la inscripció romana i l'església de Costur amb el sant amb el cap obert, casualment estava l'església oberta i vàrem poder entrar. Toni ens explica la història de la gran perdra baptismal que fou portada allí a mans.
 Vàrem seguir cap al Mas d'Avall,  pel cmainet, paràrem una  mica a la font de la Fontanella que  li dóna nom a l'associació de Costur, i després arribàvem al Mas d'Avall, creuàrem els carrers i  poguerem eure la bassa els llavadors i la pica feta de pedra.
 Vàrem deixar el mas d'Avall i pujarem pel preciós camí empedrat  que ens elevava i ens donava una mica de visió de l'entorn.
 Per la sendeta vàrem fer cap al barranc de les Olles i una mica més enllà Les Useres, on vàrem fer un dinarot i vàrem acabar el dia.