Iniciàvem el Camí Brancal de la Murta i la Casella, ens tornàvem a juntar una colla de bons amics i amigues, persones estimades que ens trovàbem per descobrir el país.
Aquesta vegada seria Isra qui ens faria de guia i conduïria l'eixida. Ens aplegàvem gent de moltes comarques del País Valencià. Quasi podíem cantar la cançó d'Al Tall fent referència a la representació que hi havia: La Marina, La Ribera, L'Horta , La Safor, la Costera, el Maestrat, El Camp de Túria i la Plana.
Tot i que el dia va començar d'aquelles maneres per la meua banda, ja que vàrem arribar una miqueta tard i això a mi sempre m'angoixa, i si ho sumem a caos que vam tenir amb la logística dels cotxes, però bé, vàrem començar a caminar des de la piscina de Carcaixent i amb una molt bona companyia, un paisatge espectacular i un molt bon dia, eren els millors ingredients per a una bona caminada.
Primer caminant enntre pinars i camps de tarongers, en el moment d'esmorzar vàrem debatre i explicar una mica que era el Camí i que estàvem fent, per situar una mica a la gent. El paisatge ens regalava una vistes espectaculars amb una plana d'ametles i de fons una mar de muntanyes, on les ones s'havien petrificat i formaven grans crestes escarpades, que atemorien els caminants amb ferotges penya-segats. Poc després ens vàrem abocar al preciós barranc, on la natura brollava tranquil·lament, els cepells florien i el marfull el podíem veure en fruit i flor. També vàrem poder descobrir alguna mateta de pebrella, planteta molt desconeguda per a mi.
Allà al fons, molt avall i més enllà del barranc, entre els cingles podíem veure la Barraca de les Aigües Vives.
Vàrem aturar-nos als peus dels llavadors, debatírem sobre si era municipi o si pertanyia a Carcaixent i Alzira, el poble esta partit per la meitat, mig és de Carcaixent i l'altre mig d'Alzira. La Barraca és un poble menut, tranquil i acollidor. Vàrem seguir endavant, passant pel costat d'horts de tarongers fins arribar a un punt que s'acabava la pista. Ens vàrem endinsar en una vegetació que t'engolia i solcàvem la senda fressada, seguint les marques de la GR. La costera era forta fins arribar al cim de la cresta, la vessant nord era més humida i ombríbola i es notava en la vegetació on la humetat s'arrapava a la terra, i albocers i coscolls, però també marfulls omplien el paisatge, devallàvem la carena fins arribar a la part de la vall.
La font nova, amagada entre la vegetació formava part d' un raconet de conte de fades i donyets. Finalment vàrem arribar al bar una mica extenuats, sense alé, però amb aquella meravellosa vivència bategant encara en els nostres cors.
Al dinar vàrem calmar la fam amb gaspatxo manxego i paella, noves emocions gravarien aquells moments per sempre, entre rialles i grans converses. Molt solemnement vàrem iniciar el llibre del Camí a la Ribera que va iniciar Isra com a iniciador del brancal, al qual uns quants vàrem afegir les nostre vivències. Finalment comiats i besos i un fins la propera. La gent va marxar contenta per aquella bella caminada compartida amb gent tan agradable i amb ganes de tornar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada