Iniciàvem el Camí al pont de Santa Quitèria d'Almassora. Tot un autobús de gent d'Almassora es va reunir amb nosaltres a l'ermita.
Ens agrupàvem unes setanta persones. Vàrem fer unes paraules per explicar que era el Camí, el tram en el qual ens trobàvem i l'etapa que faríem.
De seguida vàrem iniciar el Camí per vora riu. El primer element interessant que ens vam trobar va ser l'Assut d'Almassora. Velles comportes i la llarga llengua blava del riu ens mantenien observant.
Vàrem recular per seguir el camí troncal cap a Almassora.
Ens vam endinsar per una pista de terra amb canyars a la vora per dintre del riu Millars, vam passar per sota els ponts. A part del paisatge natural, era molt bonic veure el riu de gent multicolor recorrent els camins.
Ens vam esperar a l'antic castell d'Almassora, del qual sols quedaven algunes pedres, que el Millars ha anat menjant-se. Després vam seguir cap la caseta dels Moros, un primer assut molt antic, que com tot allò que es tenia en la ment de tenir molts anys li posaven el cognom "dels moros". Després vam passar per les Revalladores i l'altre partidor que era la casa de les Reixes, que es va fer per tapar la séquia que portava l'aigua a Castelló, ja que es queixaven de tenir l'aigua bruta.
Poc després per la voreta d'una séquia ja en un camí fora del riu vàrem arribar a Almassora. Dintre del poble els guies ens anaven explicant detalls de la població. Vàrem passar per un carrer que feia una mica de revolta, era el carrer de la vieta on la Panderola solia passar . En arribar a l'ajuntament ens tenien preparat una mica d'esmorzar; coca i galetes i una mica de beure. Quin detall per part de les associacions organitzadores; el Torrelló i la Panderola. Vàrem descansar una mica i vàrem recordar que el Camí també és trobar-nos gent de pobles i comarques diferents.
Poc després vàrem passar per l'església fins eixir d'Almassora per endinsar-nos una altra vegada dintre del riu Millars.
El patrimoni fluvial s'anava alternant amb els paisatges de canyes i aigua. Després vam arribar a unes llacunes artificials però que en un paratge com aquell feien una bona funció de refugi de certa fauna del riu. Vàrem seguir, ara ja per vora riu fins arribar al Caminàs, si seguírem recte arribaríem a la Gola del Millars, nosaltres deixaríem ja el riu i pujaríem cap al nord, primer vam passar per l'ermita de Sant Antoni i després ja arribàvem a la fita terme on començava Castelló. En aquest cas a la ratlla dels dos termes trobàvem la séquia mitgera i al fons el molí de Catxo i més cap a l'interior hi havia el molí de Breva, ara desaparegut.
A la dreta del Caminàs la séquia d'Almalafa repartia l'aigua als horts de tarongers i també al molí del salt de la Novia, on entre les piteres es veia el precipici del reguer.
Vam seguir pel Caminàs fins arribar a l'ermita de Sant Jaume. A l'ermita de Fadrell vam llegir un poema de Vicent Serra i Fortuño, fill d'Almassora, anomenat: el cementeri de Fadrell . En acabar vam acomiadar a la gent d'Almassora. Ens vam relaxar una mica i vam dinar, vam fer algunes fotos de grup i vam escriure al llibre del Camí de la Plana, i vam esperar a les dues per entrar a veure l'ermita.
L'indret tenia una importància histórica capdal. Pel que fa al Caminàs moltes veus asseguren que és una via romana o preromana que anava vora la costa paral·lela a la Via Augusta.
Al voltant del Caminàs anàvem trobant punts de gran valor patrimonial. Pel que fa a Sant Jaume, abans de la conquesta cristiana era una alqueria musulmana fortificada. Després de la conquesta Jaume I la va donar a l'orde de Calatrava i després a l'orde de Sant Jaume, que són els que van alçar la primera ermita de Sant Jaume, el seu patró.
Tenim notícia des de 1178 de tot el que li ha anat passant a Fadrell fins l'actualitat. En la nostra visita a l'ermita hi havia en especial alguns trets més importants; tot el que feia relació a la sala gòtica que era l'origen de l'antiga ermita inicial del segle XIV, i el retaule que contenia de l'any 1500. Per altra banda allò també remarcable era que va ser la darrera alqueria en despoblar-se; una vegada es va donar carta pobla per fundar el nou Castelló el 1251, a poc a poc les altres alqueries van anar despoblant-se, i aquesta va ser la darrera que va quedar habitada.
Seguíem pel Caminàs cap a Castelló i en passar el barranc ens vam desviar a la dreta per veure la vil·la romana de Vinamargo, hi havia un panell explicatiu i estaven molt bé les instal·lacions.
Vam fer el darrer trosset pel Caminàs, on Lola ens fa unes pinzellades de l'ermita de Sant Josep. Iniciàvem la fase urbana pel museu de la Festa i els carrers que adreçaven cap a la plaça Fadrell, on vam descansar i ens vam fer un cafè, tallat o cadascú el que va voler, vam segellar l'etapa amb el segell del Centre excursionista de Castelló.
Després Toni Royo i Manolo Carceller ens fan la visita guiada per Castelló, de la qual faré un resum:
Iniciàvem el nostre recorregut a la plaça Fadrell, Toni ens explicava que al carrer Assensi hi havia els cinemes, el Rex, Capitolio, i el Rialto, eren de principis de segle XX, algun dels edificis ha desaparegut i algun encara quedava, però es mostrava com una vella vivenda. La gent passejava pel carrer, mirava les pel·lícules i entrava a la que més li anava.
Arribàvem al Teatre Principal, Toni ens va explicar una època de principis de segle XX, on a Castelló volien figurar i mostrar un estatus de cap de província.
La filosofia de la gent de Castelló cap als 70 tendia a voler ser ciutat , per contra de poble, edificis alts per contra de cases antigues, i parlar castellà en compte de català. Eren símbols de progrés, i volien renegar del passat de poble.
Recordàvem l'estructura medieval en quadricula; tres carrers paral·lels i un que els travessa, el carrer Damunt, el carrer del Mig i el carrer Major , i el carrer Sabaters que els creua.
Arribàvem a la plaça de la Pau, recordàvem el pas de la Panderola per la plaça mirant la ceràmica on també es veien els edificis modernistes de l'època, substituïts per monstres de formigó sense gràcia. Just al davant també trobàvem la casa natal de Miquel Peris i Segarra, il·lustre poeta de Castelló.
Des de la plaça de la Pau vam observar els diferents edificis que envoltaven la plaça, Toni ens n'explicava alguns. On hi havia l'antiga muralla i el portal de l'Om hi havia un edifici interessant, en aquest cas era reproducció idèntica de l'anterior ja que al intentar restaurar-lo se'ls queia a trossos, a la plaça trobàvem tres edificis que tenen el seu encant, sols un es original i era més baixet, els altres es van fer imitant l'antic. Veiem també el quiosc imitació del que hi havia.
Ens comentava Toni que la situació de Castelló es complicada, es van tombar moltes cases i es van fer grans edificis de pisos, ara ens trobem que hi ha un contrast que no es poden acabar de tirar les antigues ni tirar els grans edificis, llavors s'ha intentat reconduir una mica pintant amb murals certes parets immenses que queden al descobert.
Ens vam aturar a la plaça Santa Cara, ens va comentar el monòlit on representa diferents personatges, també ens va dir que hi havia hagut un primer institut i era on hi havia el convent de les monges Clarisses. Amb el temps s'ha intentar donar-li a la plaça un aire que recordés el claustre del convent.
Arribàvem al carrer del pes de la farina, o de l'ecce homo, un carrer molt estret, per la gent del poble de "l'Aixamo," ens va explicar l'anècdota que hi hagué l'assassinat d'un capella i això va tenir molta nomenada. Ara el carrer es trobava tancat en cap de setmana, però l'obrien entre setmana..
Arribàvem a la plaça Cardona Vives i ens explicava Toni que allà van fer un esponjament, van extraure totes les cases que hi havia per fer la gran plaça i ho van cobrir de grans edificis. Allà va caure una de les cases modernistes més interessants de Castelló, la casa dels lleons. Ens apropàvem a la casa de la Marquesa , que és un antic palauet que encara conservava una preciosa entrada .
En passar per on hi ha les tasques Toni ens va parlar que allà hi havia l'antiga alqueria de Benarabe, l'alqueria musulmana a partir de la qual naix Castelló.
Vam passar per un carrer i ens vam apropar a la placa, Toni ens va parlar de Domenech Briau, era el metge de Carles d'Austria que va haver d'exiliar-se en perdre la Guerra de Successió, per tant era del bàndol Maulet, exiliat i de Castelló.
Ara ens vam aturar a l'església de Sant Agustí. Arribàrem a la casa dels Caragols, també vam recordar que van estar a punt de tombar-la i havien ja llevat tots els adorns, i que els actuals són una rèplica però no són originals.
Arribàvem finalment a la plaça Maria Agustina, recordàrem que la séquia Major travessava Castelló i arribava a la plaça, també vam parlar de l'enigma de la figura de Maria Agustina. Que era una serventa que vivia a la casa dels Sindicats. També Toni ens va parlar de l'anècdota de l'estàtua de Franco que no es va posar, però va portar certa polèmica, i es va posar la de la Pau que és la que està actualment. Continuàvem la visita pel carrer Sant Lluís fins arribar a la torre de l'homenatge. Seguíem pel carrer cavallers on era un carrer de persones benestants i llauradors rics. En passar per davant de la casa de les Normes de Castelló vam explicar una mica la importància dintre la nostra ruta d'aquell indret.
L'any 1932 es van trobar alguns intel·lectuals i saberuts del País Valencià per donar suport a una normativa d'escriptura, d'acord amb les normes de Pompeu Fabra i tot l'àmbit de la llengua catalana.
Per això és un punt molt important per al nostre valencià, el català de tots i per al conjunt de la llengua catalana. Vam arribar a la llotja del Cànem. És un punt emblemàtic per recordar la importància econòmica que va tenir el cànem a la Plana abans que la taronja prengués importància.
Vam passar per la plaça Major, punt neuràlgic de la ciutat, en arribar Toni ens va parlar dels edificis.
En la cultura cristiana, a diferència de la musulmana la població necessitava una plaça, que de vegades equivalia al mercat, i un lloc per orar, ja que no es podia resar al carrer.
La catedral de Santa Maria va quedar molt enderrocada després de la guerra i va ser restaurada però de manual. El Fadrí és el símbol de Castelló, l'element que ens identifica, es va fer molt gran en relació a la població del segle XIV. Recordem el nom de Fadrí que té dos significats, com a gran i com a persona que no està casada, doncs el Fadrí també tindria aquest segon significat ja que està separat de l'església, físicament no està unit i depèn de l'ajuntament.
El primer cementeri es troba entre els dos ajuntaments, el vell és un antic palau del XVIII. Vam seguir per la plaça de les despullades, ara amb el moviment LGTB, hi havia els bancs pintadets de colors. Vam seguir cap als Quatre Cantons on ens vam aturar, i vam veure l'estàtua de Mercuri, molt ben plantat a una façana, continuàrem pel carrer Sabaters i l'edifici de Correus. Ala plaça Tetuan hi havia la trapa d'un antic refugi de la Guerra Civil que segons semblava no tardaran a inaugurar, i així fer possible les visites per l'interior. Finalment i per acabar vam arribar a la Farola on acabava la visita i Toni ens va parlar de la casa de les Cigonyes i les cases d'eixe pany, que són una mostra encara del modernisme a Castelló.
A l'enllaç podeu veure la traça del wikiloc.
