Els colors de la terra: Caminada per la Ribera Baixa: de Mareny de Barraquetes al Palmar

Caminada per la Ribera Baixa: de Mareny de Barraquetes al Palmar.
Aquesta etapa d'el Camí tenia una data prioritària, condicionada pel cicle de l'arròs. Volia fer-la quan l'arròs estigués espigat, en el seu màxim esplendor, per això vaig triar la darrera setmana d'agost, tot i ser una zona sense ombres i on la calor encara ens podia ofegar.
Aquesta vegada la vaig fer amb Puri, sense organitzar-la amb el Grup de Caminants.
Vam iniciar el nostre camí a Mareny de Barraquetes, aquest era un nucli de població que depenia de Sueca. Sols començar a caminar, a l'entrada del poble hi havia un partidor on s'ajuntaven dues grans sèquies i continuava una gola d'aigua que s'endinsava cap al poble per acabar a la mar . Vàrem fer una volta per la població, vàrem passar per l'església del Roser. Era una capella menuda sense massa ornaments, tenia el campanar i dalt de la porta principal una figureta de la Mare de Déu.
Vàrem seguir la traça d'el Camí, que continuava la gola citada anteriorment i moria a la mar, vàrem creuar pel pont de fusta a l'altra banda del gran toll. El cel estava tapat i la platja estava deserta, era un goig caminar per vora mar per sobre la sorra. Al nostre darrera guaitava Cullera i la muntanya de les Raboses, que era l'etapa anterior. Ara les ones ens acompanyaven amb el seu cant somort i el seu joc tot escurant les petxines de la vora.
Al cap d'una estona vàrem deixar la sorra humida i vam seguir pel passeig marítim, un mural ceràmic ens mostrava una escena marinera de l'antigor, amb els carros arrossegant les barques dels pescadors, carregades de peix cap a la platja, i unes xiques amb una safa de peix esperant l'arribada de les barques.
Curiosament el nom del passeig anava canviant, em va sorprendre que primer tingués el nom de Passeig de l'Alguer. Citar l'Alguer no era una casualitat, era molt més que recordar una ciutat llunyana de l'illa de Sardenya, era fer-nos memòria el nostre àmbit lingüístic, era l'indret més allunyat on compartíem la mateixa llengua, era reivindicar la unitat de la llengua catalana i la gran riquesa de parlars que contenia. Mes endavant va passar a nomenar-se Passeig Mare Nostrum.
Entre la platja i el passeig hi havia una xicoteta llenca de dunes, on hi havia diverses plantes adaptades a viure a la sorra de la platja, hi havia rave de mar (Cakile maritima), però especialment destacaven les flors del lliri de mar (Pancratium maritimum), que escampaven les seues grans flors blanques sobre l'estreta franja dunar.
Vàrem passar pel poble de les Palmeres i vàrem arribar al Perelló, on un gran panell de trencadis ens donava la benvinguda, on hi havia dibuixat la silueta de la mar i un vaixell, que coincidien amb l'emblema de l'escut. Vàrem deixar la platja per endinsar-nos pels carrers de la població marinera, l'església tenia un aspecte modern que trencava amb les línies d'una teulada convencional, al mateix temps que recordava l'estructura de la barraca, amb dues vessants força pronunciades.
L'altra imatge encisadora era la gola del Perelló, una escena quotidiana per la gent d'ací però d'una bellesa extraordinària pels forasters. Una gran llenca d'aigua amb les dimensions d'un gran riu amb les embarcacions lligades a les parets del marge.
Ara deixàvem la població i ens enfilàvem per un caminet que anava vorejant la gola i es trobava atapeït per un dens canyar al marge, de tant en tant el canyar minvava i ens deixava veure algunes barques al marge i la immensitat de la gola i de l'estany de la Plana, on l'aigua es perdia a l'horitzó.
Poc després el caminet ens mostrava una zona d'hivernacles, era de destacar el tipus de terra, quasi bé sorra de la mar, aquesta terra tan sorrenca i amb un punt de salinitat li donava un gust exquisit a les hortalisses conreades en aquesta zona, malauradament no vaig trobar tomates del Perelló, que li havien donat fama a aquesta població. No hi havia massa conreus sota els plàstics, de fet la majoria d'hivernacles estaven buits, tal vegada preparant l'hivern.
En eixir de la zona d'hivernacles, com una bufada de vent fresc, ens vàrem abocar a la plana infinita d'arròs. En pocs metres el paisatge havia canviat totalment i deixàvem el camí encaixonat per eixir al camp obert.
L'arròs estava en el seu punt , tot i que abans d'endinsar-nos en la mar d'espigues vàrem aturar-nos a l'ombra d'una edificació per esmorzar.
El paisatge era únic, i els colors i les formes dibuixaven escenes que anaven variant tal com anàvem caminant. Fins l'olor havia canviat en entrar en contacte amb el cereal, i un flaire fort acompanyava les nostres passes per la plana inundada. Pel que fa a l'arròs, les diferents varietats pintaven els camps amb tonalitats diferents, algunes parcel·les més verdes amb l'espiga que començava a madurar, d'altres, de port més elevat amb l'espiga més daurada, tot això vora les sèquies, que eren llargues serps blavoses que retallaven el verd de l'arròs. Per donar-li un altre to de color els camins terrosos, que anaven lligant els camps i les casetes menudes que anaven apareixent a la vora.
A tot aquest mosaic de formes i colors venia a donar-li moviment l'aigua que entrava a glopades per les sèquies i pels reguers, en el seu anar i tornar continu pels arrossars.
Però a tot aquest escenari majestuós i encisador, es sumava tota la fauna associada a aquest tipus de medi, grans aus d'ales gegantines alçaven el vol davant nostre, alimentant-se dels animalets que vivien a l'aigua.
Vàrem poder veure culleretes a la boca del reguer amb el seu cap gros, i alguna granota ja adulta que saltironejava pel camí, i també crancs de riu que intentaven dissimular la seua rojor dintre del fang.
Les espigues d'arròs penjaven pesades en mig del verd estrident de les plantes aquàtiques, amb el gra ja quallat , vàrem poder veure en agafar algun granet i en trencar el pallús,(que és la corfa que el protegís ) algun gra allargat i d'altres més rodons.
Quantes paelles eixirien d'aquella immensitat?,o quantes cassoles d'arròs al forn? i per a quantes converses donarien amb la panxa plena?
L'arròs a part de crear un ecosistema propi com hem vist, i fer un paisatge únic amb una fauna associada, també influeix en la cultura dels pobles que el conreen, i per als valencians és un dels ingredients més important de la nostra gastronomia, cuinat de mil maneres i amb milers de receptes, amb marisc, carn, cargols, verdures, bullit, al forn, en paella.
També tota aquesta cultura de l'arròs ha derivat en moltíssimes dites que tenen com a protagonista l'arròs i els pobles on es cria. Al següent enllaç podeu veure algunes dites de l'arròs, que ens mostren la importància de l'arròs a la cultura popular. En destacaré algunes que m'han semblat rellevants.

"Val més un gra de pebre que una lliura d'arròs"
"Tot mariner de puny clos, creix a l'aigua com l'arròs"
"Sueca arròs i taleca"
"Si vols tindre el ventre gros menja't un bon plat d'arròs"
"S'arròs fa fer es cul gros i sa panxa llisa"
"Plat d'arròs cap al cos, got de vi cap a mi, feina fuig d'ací"
" Passar-se-li l'arròs a una dona"
"Mes "serio" que un plat d'arròs"
"Aboca l'arròs Tereseta que vinc enseguideta"

Vàrem seguir pels camins d'aquella plana coberta per arrossars, fins que una població es mostrava tímidament al nostre davant, era el Palmar, després de solcar els darrers arrossars vàrem arribar a la població. Una gran sèquia s'estenia a la vora de les cases, que acabaria dintre de l'Albufera, amb les xicotetes barques lligades a la vora. Per dintre del poble hi havia una multitud de restaurants que oferien una gran varietat d'arrossos cuinats de les més diverses maneres. Així com l'all i pebre, que són anguiles en una salsa molt bona, són com diu la cançó popular "les anguiles de l'Albufera"

SOM LES ANGUILES DE L'ALBUFERA

Som les anguiles de l’Albufera.

Pumba, pumba, pumba!

Xin pum!

Som les més fines de la peixera

I en el fan[g] de la sèquia vivim de nit

Tirorirorirori, tirorirorirora!

Xin pum!

I si t’agarren procura enmonyirte’n [...]

Tilín, tilindrón, Tilín, tilindrón!

Tururururururu, tururururururururu

Xin pum!

Com som tan fines mos fan xixines,

xines, xines, xines,

es tallen a traços per a menjar-nos

i les nostres espines se les menj[a] el gat

Tirorirorirori, tirorirorirora!

Xin pum!

( Podeu trobar aquesta cançó i moltes més a la web del cançoner popular valencià)

Amagades entre les edificacions vàrem trobar dues barraques, amb la teulada feta de palla d'arròs, i les dues vessants ben pronunciades.

Vàrem eixir del poble per arribar a l'oficina del Parc Natural de l'Albufera per segellar l'etapa que havíem fet al carnet d'el Camí. Vàrem descansar en un dels barets, tot i la seua poca varietat de beguda i no poder fer-nos una bona orxata fresqueta.
Vàrem iniciar la tornada, el sol ja calfava més i els passos es feien més feixucs, vàrem tornar pel mateix camí per on havíem vingut, pels camps d'arròs, amb l'alegria de poder gaudir una altra vegada d'aquella mar d'espigues clavades al fang.
En arribar al Perelló una altra vegada, ja amb el cansament als peus, vàrem trobar finalment una orxateria i ens vam poder refrescar, ens vam traure el cansament i ens va donar forces una orxata granitzada, com cantem en la nostra versió particular de la cançó "del dissabte" del grup Primer de Maig " i "pa" rematar-ho una orxata".
En la darrera fase de la tornada vàrem aprofitar per descalçar-nos i remullar-nos els peus per vora de la mar, i plegar algunes petxines de colors envernissades per l'escuma, això ens alleugeria les nafres i el cansament de la llarga jornada.
Per acabar el dia vàrem entrar a una pastisseria de Mareny de Barraquetes, que es deia Vicent Vivó, tenia una gran quantitat de llamineries i pastissos, ens vàrem decidir per un pastis de taronja amb xocolata i una coca tradicional d'ametla anomenada geperudeta.
Va ser molt gratificant mentre fèiem cua, tot esperant el torn a la pastisseria, veure que totes les etiquetes dels pastissos estaven en català, era llengua principal dintre de l'etiqueta i a sota més menut estava en castellà. Són detalls que haurien de ser la normalitat a tot arreu del nostre àmbit lingüístic, i no ens haurien de sorprendre. La llengua autòctona hauria de tenir més importància i les altres en un segon lloc. Però malauradament agraïm tant aquesta demostració de dignitat i respecte cap a la llengua dels valencians, per haver-nos trobat en tantes situacions de discriminació, i veure amargament com som desplaçats o directament anul·lats per actituds imperialistes i d'autoodi. També el dia va acompanyar-nos de veure una llengua viva i parlada, present i protagonista, tant pel que feia per la gent que escoltàvem i que ens anàvem relacionant, com a moltes de les indicacions que havíem llegit.
Amb tot açò donàvem per acabada la jornada i tornàvem cap a casa
A l'enllaç del wikiloc podeu veure l'itinerari de Mareny de Barraquetes al Palmar.