Els colors de la terra: Caminada pel Moianès: de Monistrol de Calders a Calders

Caminada pel Moianès: de Monistrol de Calders a Calders.(etapa 6.1)

Era dilluns 6 d'agost, un dia qualsevol de les vacances, però important per a mi, per gaudir del plaer de fer el Camí. Aquesta etapa; Monistrol de Calders- Artés, la partiria en dues jornades, per gaudir millor dels indrets i no fatigar-me tant. Igualment volia matinar per evitar al màxim la calor asfixiant del ple del migdia.
Com a l'etapa anterior, estava insta.lat a Avinyó, i cada matí em desplaçava al poble on havia de fer l'etapa d'el Camí, cada etapa era singular, per moltes raons, el paisatge, el patrimoni i les persones que es creuaven amb mi. Per una altra banda la consciència de fer el Camí ens feia superar tots els entrebancs.
Era entre dos clarors i ja estava a Monistrol de Calders, hui però no hi havia la colla de joves ballant i bevent, iniciava el Camí del mateix poble que ahir però hui en sentit contrari, cap a Calders.
A l'eixida del poble una bona notícia marcaria el meu ànim en tota la jornada, vaig passar per davant de la parada d'autobusos, i hi havia prou bona combinació fins a Calders, era un factor que em faria anar més tranquil, i podria aprofundir en les visites dels elements propers a la ruta.
Vaig iniciar aquella costera que corria per una pista tapada per la boscúria, que de bon matí, i sense calor anava devorant com la canalla una llamineria.
La senda havia deixat de pujar i ara serpentejava suau per la carena, una capelleta de diminutes dimensions s'obria a la meua esquerra amb la primera claror del dia, i un tros de llibertat esgarrada penjava de la petita espadanya.
També ara tenia una bona visió del poble de Monistrol de Calders que s'estenia com una maqueta damunt la vall.
La pista planera prompte es va fer una senda que davallava amb una forta pendent, on en algun punt hi havia algun tobogan de pedra que havia de baixar amb cura per no fer-lo a rodolons.
Anava rodant la falda de les muntanyes i així creuava un barranquet afluent del riu Calders.
Poc després la pista arribava al riu Calders, l'aigua era neta i la vegetació de ribera, la boscúria, llépola d'aigua clara, llepava amb les arrels la llengua que s'esmunyia buscant el desnivell de la terra. Pollancres i àlbers miraven estàtics la processó humida, i acompanyaven amb el dringar del seu fullam el cant melodiós del riu.

La senda continuava a l'altra banda de llera, i no hi havia; ni pedres, ni pont que evités mullar-me els peus. Sense més em vaig descalçar i amb compte de no esvarar amb els llims que cobrien el llit del riu vaig creuar, l'aigua freda que fugia per sobre dels meus dits va ser un altre petit plaer del matí.
El mot riu Calders es bellugava en els meus pensaments, com a protagonista del moment, i no vaig trigar a recordar-me'n que era un nom ben conegut i trepitjat a la meua vida. Era al poble de Forcall, a la comarca dels Ports, on tres rius es fonien per fer la forca que li donaven nom al poble, el Cantavella, el Bergantes i el Calders.
Vaig seguir a l'altra banda de riu, ara el bosc deixava pas a alguns camps de conreu, on ja sols quedava el rostoll, i la collita ja era al rebost..
Una nova fita va aparèixer davant meu, un pal indicador esmentava "poua de glaç del castell de Calders 600 metres" em va semblar curiós el mot "poua" en femení, normalment sempre l'havia anomenat nevera o pou de gel. Vaig deixar el camí principal per cercar el pou de glaç, la senda s'endinsava per la boscúria, vaig veure algunes baranes de fusta corcades i engolides per la vegetació, però vaig seguir la senda, en veure que m'allunyava i no hi havia més indicis de la construcció vaig recular, i vaig davallar com vaig poder fins on hi havia la barana. Definitivament era el pou de glaç, però estava tot tan submergit sota la vegetació que des de la senda no es veia res, un panell una mica malmès i amagat ens parlava de la seua història, construcció i us, i una reixa arran de terra era l'obertura a la cavitat, on un raig de sol il·luminava l'estança gran i rodona del pou de glaç, era més gran i profund del que pensava.
Ja que des de fora la vegetació engolia tota possible identificació i suggerència respecte la forma i la grandària
Del panell ens diu el següent:

"Fa quatre mil anys que el glaç es utilitzat com a element de refresc i conservació d'aliments. A treves de la mediterrània arribaven els coneixements a la Península; fou un producte de luxe durant segles.
L'usaven les classes més benestants per conservar aliments( peix, fruita), per poder preparar begudes i refrescs i per usos medicinals.
El consum generalitzat i la popularització s'inicia a la segona meitat dels segle XVI. La producció es manté fins a finals del XIX quan arriba el gel artificial. El gel es considera un bé propi molt important. Davant del creixent començ es reglamenta (1610) la producció, la comercialització i el consum. Molts masos creen els seus propis pous per millorar la seva economia agrària.
A finals dels segles XVI s'exporta neu del Montseny a Itàlia. Més tard el comerç arribava a Mallorca i a Cadis. Norueccs i nord-americans preveien de neu a Europa.
El negoci de la neu i gel té els seus problemes. Clima, ma d'obra, pèrdues en el magatzematge i en el transport.
Els tres sistemes bàsics eren els pous o poues de neu, els pous de glaç , i la recollida directa a les rieres. l'orografia feia més factibles els dos primers.
Pous o poues de neu. Sistema arcaic, bàsic, senzill; usat abans del segle XVI. Excavació de no més de cinc metres de fondària per guardar neu que es cobria amb vegetació. La neu es recollia, es compactava en blocs i es guardava. Les pèrdues amb la neu són majors que amb el gel.
Pous de glaç. És una excavació feta sota terra, revestida de murs de pedra seca o ceràmica, normalment de secció circular.Profunditat de 9 a 11 metres. Diàmetre entre 6 i 9 metres. En ell s'emmagatzemava glaç produït en glaceres properes. El pou es tapava amb una volta semiesfèrica, amb dos o tres accessos rectangulars per posar i traure el gel. L'aïllament en aquestes edificacions era molt millor. En alguns casos l'edificació era més complexa i podien disposar de passadissos enterrats, accessos a dos nivells. etc.
Els pous de glaç es podien construir a cotes molt més baixes que els pous de neu, però requerien un lloc proper on produir el glaç.
La producció de glaç es feia en llocs propers, aprofitant basses, o en trams de riera on es pogués acumular certa quantitat d'aigua o glacés molt. Quan es disposava d'un gruix adequat aproximadament de 20 cm es recollia el gel en blocs que podien pesar entre 60 i 100 kg. Es transportava al pou i es col·locava a l'interior, intercalant i recobrint-lo amb boll, palla o branques: Aïllava i evitava que es tornessin a soldar. Entra una activitat que requeria molta mà d'obra en el pic de l'hivern."

Pel que fa a tot el que es refereix a la fabricació del gel durant l'època medieval, i pel que respecta al que els meus peus ha xafat i els meus ulls han vist, especialment per l'obra de restauració que es va fer de l'antiga nevera, sempre tinc com a referent la Nevera d'Ares del Maestrat, i el seu museu del Gel, a l'Alt Maestrat. El que m'ha sobtar en aquest cas és que el gel es buscava en rius i glaceres, en canvi a la d'Ares es treballava la neu dintre de la nevera i per pressió es transformava en gel.
Després de veure l'indret vaig recular pel camí fins arribar a la traça troncal. El camí passava vora un mas on un gos defensava sa casa amb uns lladrucs esfereïdors. Vaig segur i, curiosament vora el mas vaig veure un bancal de pebrots i albergínies carregats de fruit..
La meua nova fita es veia dalt del turó; el castell de Calders, ara la pista anava vorejant camps de conreus de secà, segurament colza. Vaig arribar a la cruïlla on una pista deixava el camí principal per enfilar-se dalt del turó on hi havia el castell, vaig dubtar si pujava o no, vaig llegir el panell informatiu de sota i finalment em vaig decidir per la pista que zigzaguejava cap amunt.
Una vegada em trobava dalt vaig veure que del castell quedava les restes d'una torre, també hi havia les despulles d'una ermita romànica, i una llarga muralla.
Però l'escenari que més em va hipnotitzar era l'impressionant vista de la vall del riu Calders, que es veia des del castell, al fons de la vall un riu de vegetació pintava d'arbreda sobre el paisatge, fonent-se amb tots els colors del verd de les muntanyes del voltant.
A l'altra banda del turó es veia dalt d'una muntanya algunes cases i l'església del poble de Calders, la meva darrera fita.
Us en faig una còpia del que diu el panell sobre el castell de Calders:

" El castell de Calders es troba situat al cim d'un turó de forma cònica que s'aixeca en una clotada al voltant del riu Calders.El conjunt es format per la torre mestre, una muralla perimetral, una construcció dels segles XVII i XVIII i restes de l'antiga església romànica de Santa Maria. La torre mestre o de l'homenatge és de planta circular. Es tracta d'una construcció senzilla amb un aparell matusser. Aproximadament la mitat de la torre s'ha esfondrat juntament amb el bancal de roca on es sustentava. La muralla, que es conserva parcialment ressegueix el perímetre de l'explanada al cim del turó. Té un baluard quadrat. Adossat a les muralles s'aixequen les restes d'una construcció posterior al castell (segles XVII - XVIII) amb un soterrani que devia servir com a cisterna. Possiblement es tracta d'una masoveria.

Aquest castell tenia la funció de defensar el terme de Calders. És documentat des de l'any 965 tot i que la construcció actual podria datar del segle XI. El domini del castell pertanyia a una branca lateral dels vescomtes d'Osona que prengué el nom del castell; els Calders. Aquests però no devien tenir el domini eminent del castell que pertanyia als comtes de Barcelona. Els Calders van posseir el castell fins al segle XIV. Els castlans eren la família Viladecavalls, que prengueren el nom de la parròquia pròxima. Al segle XIII la família Calders entra en crisi i l'any 1336 es vengué el castell a la família Talamanca. Va ser possiblement al final del segle XIV quan Pere III ordenà el reforçament de les fortificacions, que el castell inicia una ampliació que no és va acabar. A partir del segle XV el castell va sofrir una decadència progressiva."

En saber-ne una mica més de la història del castell i haver gaudit de les vistes de la vall del Calders vaig girar cua i vaig refer el camí . Ara el desnivell era pronunciat ja que havia de baixar de nou a la vall i pujar cap al poble. En pujar la senda s'enfilava a l'ombra d'algunes carrasques fins que en arribar vora la carretera hi havia una alzina monumental, era l'Alzina d'Arola, després de tot ja sols em quedava arribar a la carretera i per una senda entre bancals endinsar-me dintre de les edificacions de la població de Calders.
Vaig fer una parada a una pastisseria del poble per comprar alguna cosa per esmorzar, em vaig quedar a quadres davant la resposta del pastisser.Jo li vaig preguntar si em recomanava alguna pasta tradicional, em va respondre-això val molts diners, pressuposant pel meu esguard, amb motxilla, barba, cansat i suat, per l'esguard, assumia que els quatre euros dels carquinyolis, seria una despesa inassequible per la meua economia.
Finalment em vaig agafar una coca de sucre i vaig anar cap a autobús, la tornada amb l'autobús cap a Monistrol, assegut i podent descansar va ser un gran regal , i així estalviar-me haver de tornar a peu.
Podeu veure la traça de l'itinerari a l'enllaç del wikiloc