Els colors de la terra: Caminada del grup de Caminants per l'Alt Maestrat: de Benafigos a Culla

Caminada del grup de Caminants per l'Alt Maestrat: de

Benafigos a Culla.

Ens vam trobar a Benafigos, a la plaça de l'església. Una parella passejaven per la la plaça, i els vam explicar que anàvem a Culla caminant, ens van parlar de la ruta de les fonts, que recorria les fonts del terme, i tornava al poble. A poc a poc van anar aplegant-nos a la plaça, aquesta vegada hi havia molta gent del Centre Excursionista de Castelló, ja que eren els organitzadors de la caminada. Per diferents carrers anaven acudint els i les caminants, majoritàriament de Castelló de la Plana, però també del Comtat, de l'Alt Maestrat, de l'Horta i del Baix Maestrat.

Com sempre, eren antics companys i companyes d'aventures, però també noves persones, que encetaven en aquesta entranyable etapa el seu Camí, i tal vegada podia nàixer de la vivència una llarga amistat. Tots i totes fèiem rogle al voltant de la plaça. Benafigos era un poble menut que copava un turonet, que per la seua altura es veia des de molts indrets, el municipi creixia humil, entre Penyagolosa i el riu Montlleó. L'església tenia un campanar menut que era al capçal de la plaça. Vam fer el rogle per presentar el Camí, i explicar el full de ruta del dia, així com presentar-nos, i dir del poble i de la comarca d'on veníem. El rellotge sonava escandalós en el moment que estàvem parlant. Vicent Aparici ens va parlar també de la caminada, com una activitat que feia el centre excursionista recordant a Pompeu Fabra, com al lingüista més important que va cohesionar la nostra llengua.

En acabar les explicacions ens vàrem posar en camí pels carrerons de Benafigos fins eixir del poble.

Vàrem passar per la vora de l'ermita del Calvari, però en davallar per la senda de la vora de la carretera vàrem arribar al pou, on hi havia encara la pica, on la pedra, l’aigua i l’herba és fonien en un sol conjunt. Trencava la monotonia del mur, el color de la roba de la gent del grup, que baixava per la senda, al raser del marge de pedra seca.

Seguíem per una pista estreta, que de seguida vam deixar per esmunyir-nos per una senda que muntava entre argelagues i romers, fins arribar a la zona d'acampada de Benafigos. Havia plogut aquests dies, i les sendes estaven encara fangoses. Ja havia passat la xafogor de l'estiu, i la verdor retornava a les plantes, recuperades de la secor dels mesos estivals. Alguns trosses de la senda estaven ja ferits per les argelagues punxoses que hi creixien, i s’hi endinsaven, i ens esgarrinxaven les cames.

A la llunyania l'horitzó ens preparava un espectacle per fer vibrar els nostres sentits, i la Penya Calva guaitava al fons amb els seus penya-segats salvatges i brodats d'un verd brillant. Dalt d'una lloma trencava la natura el mas d'Escrig, com un accent en el paisatge, i sota els cingles el riu Montlleó regava molt de tant en tant els peus dels gegants petrificats. A nosaltres aquell horitzó ens marcava el nord dels nostres passos.

Finalment vàrem arribar a la font de l'Ortissella, la Frida va voler tastar l'aigua per descobrir si la fredor era la imaginada. Les piques de pedra picada li donaven caliu a l'aigua freda, com si volgueren passar desapercebudes envoltades de tanta natura. Per dalt del camí sobreeixia l'espadanya de l'ermita, i s’albirava un escenari de marges de pedra amb els ametlers encara verds. En un tomb vam ser a l'ermita de l'Ortissella, aquesta costava de veure des del camí, ofegada en la foia. En davallar les escales de seguida van aparèixer; les cavalleries, l'ermita, i la soca gegantina del vell om mort, eternitzat per sempre més amb vernís. No ens deixava de sorprendre la seua soca immensa i descomunal, com una balma de fusta que et convidava a entrar-hi, que semblava que t'anava a engolir. Mentre, les abelles gegants rondinaven per la soca, buscant l'abeller perdut en algun forat. Ens va fer respecte apropar-nos al tronc, i vam preferir fer la foto de grup a l'ermita. Vam esmorzar en aquell indret màgic, amb la solitud de l'ermita, i la pau de la vegetació que ens envoltava, gaudint de la bona companyia.

En acabar l'àpat vam engegar la marxa un altre cop, per la pista que davallava per la boscúria atapeïda d'aritjols i lianes, que s'espenjollaven dels arbres tapant el seu fullam, i dibuixant formes fantasmagòriques, com si volgueren atemorir els caminants.

Feia molts anys vàrem fer aquella etapa en un dia de pluja i d'incertesa, entre mapes mullats, esgotament, i desconeixença per part meua del camí. Aquell dia ara era tan sols un record, però que es va marcar en la meua memòria. Ara però, era un camí conegut, quasi bé pam a pam, marcat i trepitjat moltes vegades pels meus peus.

Ara deixàvem la pista, i iniciàvem una senda que anava partel·la al riu, sense creuar-lo, la senda tornava a escapolir-se entre l'ombra dels pinars, deixant de tant en tant veure la pedra de la rambla.

També albiràvem els penya-segats vertiginosos de roques grises i roges, brodats de llargues franges verdes que betejaven el cingle.

Finalment vam arribar a la llera pedregosa i resseca del riu Montlleó, on s'amuntegaven cudols de riu de totes les grandàries, com si els hagueren sembrat. La rambla era la ratlla del terme entre Benafigos i Culla, però un sentiment de germanor, d’història compartida, i de comarca unien els dos pobles, encara que modernament els volgueren posar en comarques diferents.

Vàrem iniciar la pujada que anava seguint per sendes empedrades i corriols estrets.

A poc a poc i quasi bé sense adonar-nos anàvem agafant alçada, i la nostra vista anava eixamplant el seu ventall, roques i penyals de formes molt diverses anàvem deixant-les al nostre pas.

A les profunditats de l’abisme, una serp blanca feta de cudols de riu, serpentejava entre la verdor dels pinars i els cingles que s'alçaven a la seua vora. Els companys i companyes notaven el cansament de la pujada i esbufegaven a les costeres, però érem un grup solidari i calia esperar als amics.

El vertigen fuetejava el gran tallat de roca grisa als nostres caps, i les esllavissades de pedra que s'endinsaven cap al buit, la senda estreta serpentejava buscant el darrer coll.

Hi havia un indret en el que Jesús es va plantar sobre una roca, falcat amb el basto de fusta, com un vell guerrer indígena coronat pel mocador quatribarrat, mostrant el tòtem tal vegada d'un vell guerrer.

En girar el cap, la roca grisa s'esmunyia cap al buit, i a la llunyania la fondària de la serp pedregosa ens impactava.

Era un dels espectacles més esfereïdors que podíem contemplar, ara sols quedava pujar el darrer collet que ens anaven marcant les roques. Però els núvols anaven tapant el cel, i el vent més fresc ens anaven dient que una bona tronada s'anava apropant. Això ens va fer accelerar els passos per por a tenir una tempesta en aquell laberint.

Anàvem eixint del congost, però al mateix temps la pujada continuava. En deixar la senda i arribar a la pista un nou element cobria el paisatge, i una boira tapava tots els racons deixant els masos, les muntanyes i els prats coberts per una bruma que els desdibuixava, donant-li al dia una espurna de misteri.

Vàrem passar els masos i Frida, la gosseta de Reis nedava a una gran bassa coberta per la boira, que encara li donava a la imatge més transcendència. A poc a poc el cel va començar a descarregar, i una lleu pluja va començar a caure sobre nosaltres. Una part del grup s'havia avançat i anava per davant.

Nosaltres però havíem de seguir, fins que vam arribar a la capital de la Setena. I sense més espera vàrem entrar al restaurant de la Solaneta , on teníem reservat el dinar.

Feia molts anys vam arribar al mateix restaurant tots mullats, una mica frustrats per l'etapa, hui havia estat diferent, sobre un camí cert i un dia magnific, on l'oratge encara ens havia deixat gaudir de l'espectacular congost.

Un ventall impressionant de plats s'obrien a la carta del restaurant, que ens feien dubtar entre totes les suculències per tastar, ens vam endinsar en un bon dinar; olles, creps farcits, carn, i peix, i per postre una bona collà casolana.

Vàrem escriure al llibre del Camí de l’Alt Maestrat i en acabar i esperar que vingueren els conductors vam iniciar la visita per Culla.

El temps estava tapat i plovisquejava, ens feia por si poguera perillar la visita , així que vam començar, Lorena ens va portar pels indrets més emblemàtics de Culla, primer vam entrar a l'oficina de turisme per segellar l'etapa amb l'encuny de Culla.

Ací hi ha un resum del que Lorena ens va contar:

La visita de Culla

A tot el terme de Culla hi viuen uns 500 habitants, més o menys la meitat viuen als masos i 130 persones viuen al nucli vell, a l'estiu sempre hi ha més gent. Culla té un terme molt gran i acumula desnivells molt forts, el mas de la torre Matella és la zona més baixa, a 400 metres d’altitud, i la zona més alta és el castell a 1121 metres s.n.m. Hi havia tres portals, el portal de la Font, el portal dels Perxes, i la tercera la porta Nova.

Hi ha vestigis d'època prehistòrica, ibera, i musulmana. El castell va ser musulmà, fins la conquesta cristiana per Balasc d'Alagó el 1244. Hi ha la Carta Pobla donada per Guillem d'Anglesola, el fill també anomenat Guillem va vendre la vila als templers cap a l'any 1303, aquests eren monjos i guerrers, i van pagar 500.000 sous per Culla. Podem imaginar la importància de Culla perquè els templers pagaren un tribut tan alt. Aquests van estar fins a l’any 1317, després va vindre l'Orde de Montesa, i Culla va passar a pertànyer a aquesta orde. En aquest moment, cap al segle XIV, va sorgir la Setena de Culla. Culla era la capital, el nom de setena volia dir set pobles; Atzeneta del Maestrat, Culla, Vilar de Canes, Benassal, Vistabella del Maestrat, la Torre d’En Besora i Benafigos.

Vam pujar la costera i vam entrar a l'antiga presó, era del segle XIII i XIV, també va ser aljub i sitja de gra. A les guerres Carlines, en destruir el casell la van utilitzar de presó, i també durant la Guerra Civil. Dintre de la presó hi havia diferents sales, vam veure les cadenes encara ancorades a la paret i alguns gravats, com un vaixell símbol de la llibertat.

A la sala del fons, hi havia a la paret un forat que recordava un forn, segons ens va contar Lorena era per deixar uns dies emparedats els presos a dintre, després els treien al cap d'uns dies mig marejats, o els deixaven fins que es morien.

A l'entrada hi havia una sala més gran on estaven fent una conferència, havia estat utilitzada modernament com a sala de festes, i era utilitzada antigament com a sala de judicis.

Vam eixir de la presó i vam fer cap a l'església. Vam pujar al mirador del Terrat, el perfil de l'església vam veure que sobreeixia de la muralla, per això ens indicava que era posterior a les muralles. Des d'aquell mirador Lorena ens va anar indicant els diferents elements importants del paisatge; més cap a ponent Cantavella i Aragó, més cap a l'est Vilafranca, i al nord Ares i el coll d'Ares. Segons sembla, antigament Culla i Benassal compartien l’ermita. Diu la llegenda que un dia de la festa de l'ermita van decidir que el primer que arribara a aquesta se la quedaria, i van matinar més els de Benassal.

Entre molts dels veïns del poble van comprar la muntanya anomenada el Bovalar, ho van partir segons el nombre de veïns, en parts iguals, i ho van sortejar, de manera que cada part no es deia una parcel·la o un tros, sinó que com és va fer a sorts, va passar a dir-se una sort del Bovalar.

Arribàvem a un edifici amb una porxada preciosa amb arcades, era l'antiga casa de la Vila. Vam seguim cap a la plaça del Pardal, hi havia diferents versions sobre l’origen del nom; podria ser un lloc on anaven les persones majors i s'escoltaven els pardalets, un altre origen pot ser pel fet que era un lloc de trobada dels novençans per festejar. També era utilitzada per fer «bureos».

Una de les cases que donava a la plaça era la casa del Delme, era on hi pagaven l'impost per les collites.

Culla havia estat sempre una població dedicada a l'agricultura, especialment de secà; avellaners, ametlers,oliveres, vinya i cereals, i també a la ramaderia; boví, oví, porcí, i avícola, i en aquesta darrera època la dedicació al turisme rural.

A la teulada de la casa esmentada trobàvem sota de les teules, al ràfel, unes rajoles amb uns dibuixos, eren uns socarrats àrabs que tenien uns 800 anys.

Seguíem pels carrers estrets, ara estàvem a la vora de l'església, teníem una visió més en alçada d'aquesta. A prop hi havia el pelleric o picota, hi havia un piló a la vora del carrer, era un lloc d'escarment públic, per delictes menors, per robar o trencar alguna cosa, els lligaven al piló amb l'objecte furtat o trencat, especialment ho feien els dies de mercat que hi havia molta gent al poble, per major vergonya dels condemnats.

L'església era de l’any 1712, tenia 300 anys, l'església gòtica més antiga estava més amunt. La campana si que era de les més antigues del País Valencià, de l’any 1404 i pesava 436 kg.

Vam seguir pels carrers fins que vam eixir per la porta Nova, no era l'original , aquesta era de l’any 1610. Ens vam aturar fora de la muralla mirant la porta, i vora un banc de pedra Lorena ens va fer mirar una pedra especial, era una pedra procedent del castell amb un escut gravat.

La gent del poble estava a favor de destruir el castell; per allunyar les guerres, en les quals els dos bàndols volien ocupar la fortificació, i per aprofitar les pedres per fer cases, per això van desmuntar el castell , i per això les pedres formen part de les llars, ja m'ho va dir feia molts anys el Sastre , personatge conegut a Culla.

Vam pujar per la vora de la muralla fins arribar al mirador del Singlet on teníem una bona visió de l'extrem sud; Vistabella, Benafigos i Penyagolosa. Vam seguir fins arribar a la porta del castell, aquest va tenir fins a 4 línies de muralles, els diferents estudis arqueològics han anat donant fruits, i encara queda molt per descobrir, tal vegada en futures campanyes en sabrem més de la fortificació.

Lorena ens va explicar detalls del castell, mentre nosaltres ens situàvem a la porta. Hi havia el forat de la tanca de la porta. Darrera de la casa arrencava un arc a la porta de la barbacana. Al cantó hi havia dues pedres treballades, un escut barrat i la creu de Montesa, dalt hi havia també un aljub.

Vam davallar fins arribar a l'antic hospital, no era un lloc per malalts, era per acollir gent amb pocs recursos, xiquets sense pares, era del segle XVII. La família Serrena va deixar diners per fer l'edifici, ara hi havia exposicions, hi havia material antic de les escoles de Culla : pupitres, mapes, fotos, llibres. Culla volia dir muntanyeta.

Actualment hi havia una escola, hi havia 6 xiquets, a principis del segle XX hi havia 3000 habitants.

Hi havia algunes escoles rurals, una al Molinell, una al Cantó, i també una dintre del nucli urbà.

En acabar la visita ens vam acomiadar de Lorena, i vam fer la cloenda cantant la Malaguenya de Barxeta, una dona major va guaitar per la finestra pensant que li fèiem serenata .

En tornar a pels cotxes que hi havia a Benafigos, la mateixa parella del principi de la història que rondinaven per la plaça, ens van mostrar el panell on hi havia l’itinerari de la ruta de les fonts.

Gràcies Jesús, Vicent i Lorena per fer-ho possible.