Els colors de la terra: Caminada del Grup de Caminants pel Baix Ebre: de Deltebre a Riumar

Deltebre

Ens vam trobar a la plaça de l'Ajuntament de Deltebre, aquest era un municipi que agrupava els pobles de Jesús i Maria i la Cava, però aquest era un nom de nova configuració, a partir del moment de la separació de Tortosa l'any 1977.

Com sempre dins del nostre grup ens trobàvem amb persones de diferents comarques fent un rogle. Tot seguit ens vam presentar; Francesc Bertomeu originari de Deltebre era el nostre guia, gran coneixedor de la zona. La impulsora de la caminada era Aurora, que era qui havia iniciat aquella proposta tan especial. Van vindre persones de la Plana, de Mutxamel, de l'Alacantí, del Comtat, de Barcelona, i del Pla de l’Arc, que com sempre, Reis, reivindicava la seua comarca al nord de Castelló.

Lo Passador

Una vegada ja vam ser-hi tots i totes, ens vam fer una foto de grup davant de l’Ajuntament, on onejaven pancartes i banderes, demanant democràcia i la llibertat dels presos polítics tancats injustament.

Després Francesc ens va conduir al pont lo Passador, on ens va explicar la seua història. Ens vam situar en mig del pont on el riu passava per sota, hui seria un company de viatge, d’alegries i de plaers durant tot el dia.

Llaços grocs

Vam iniciar el nostre viatge per la vora del riu, vam baixar per sota del pont on ens vam fer una foto de grup, semblava que estiguérem sota l'ala d'un avió.

Vam caminar, primer acompanyats de l'ombra dels arbres de la vora, que de moment ens tapaven el sol, i davant nostre hi havia l'extensa blavor del riu que era tallada a l'altre extrem per la fina línia de vegetació de l'altra riba. En el nostre passeig vam trobar un ànec mut, descansant a la gespa.

Vora una tanca hi havia llaços grocs descolorits pel l'oratge i el temps, tot i que la simbologia i la necessitat de llibertat persistien més que el color del material.

El front de l'Ebre a la Guerra Civil

A l'altra banda del camí hi havia alguns hortets amb hortalisses del temps, que encara podien créixer ufanoses.

Vam arribar al primer punt d'aturada, on el pare de Josep ens explicaria algunes coses de primera mà dels seus records del front de l'Ebre. Al davant nostre hi havia una estructura de formigó. Era un niu de metralladora, on solien posar la màquina de matar, per controlar durant la guerra el pas del riu.

Josep ens va situar en la Batalla de l'Ebre, tot i que la zona més acarnissada i on va haver-hi més morts van ser a les serres de Pàndols i de Cavalls, tot l'Ebre va esdevenir front entre els dos bàndols.

Vivències de primera mà

Josep ens va contar algunes anècdotes i vivències pròpies de la guerra que jo les transcriure el més fidelment possible:

Ell tenia tres o quatre anys quan va esclatar el conflicte, ací també van haver-hi morts, però no tants com a la Terra Alta.

En el moment que el front es trobava a l'Ebre era molt perillós apropar-se a la riba, ja que et podien disparar de l'altra banda i en Josep ens va contar alguns casos.

Quan ell tenia tres anys estava caminant per damunt del canal, i va notar com la bala li va passar per davant.

Una vegada un grupet de gent estava fent un dinar en una caseta prop i un d'ells tenia molta necessitat d'anar a per aigua, i es va acostar al riu, i en el moment de poar l'aigua li van disparar i allà es va quedar mort, ja no va tornar.

Ens va contar que hi havia un dia que no hi havia guerra i estava tot molt més tranquil, i un home va anar a prendre el sol a la vora del riu, i li van disparar.

Després d'escoltar les vivències de Josep i donar-li les gràcies ens vam acomiadar i vam seguir amb la companyia del riu.

La sega de l'arròs

Poc després vam deixar el riu i vam seguir el canal, un nou element al paisatge ens apareixia, els camps d'arròs, estaven fent la sega i alguns camps estaven encara amb la collita al damunt, reflectint els seu verd damunt de l'aigua quieta, de tant en tant una màquina anava per sobre del fang recollint el gra madur.

Al costat uns grans magatzems amb maquinària i una bona pila d'arròs ens recordaven l'activitat i el procés després de la collita, fins deixar el gra net i polit.

Era un moment de molta activitat al delta, un moment de recollir el fruit del treball de tot l'any als camps, un punt i a part en el cicle de l'arròs al camp.

Vam arribar al pont del Rei on vam fer un mos de la berena, a una bona ombra. El pont dels Moros o del Rei era un antic pont per creuar la sèquia.

A l'altra banda del canal seguia un paisatge d'arròs i d'aigua, amb sequiols infinits que partien el verd daurat.

El sol calfava més i les ombres eren minses, una palmera whasintònia acollia al grup en la seua ombra per guarir-nos de la calor. Qualsevol moment era bo per fer-nos una foto de grup.

Ara el camí corria més proper als camps i es podien veure l'arròs més de prop amb la seua espiga seca, i els camps ja collits on l'aigua es reflectia entre els solcs fets pel tractor, deixant una catifa de rostoll que feia dibuixos sobre l'aigua dels camps.

El dinar a Riumar

Vam arribar al restaurant, prop de Riumar, on una bona cadira i una beguda fresca apaivagaven el cansament i la calor del grup. Com no podia ser d'una altra manera un arròs amb marisc va ser el plat elegit per completar la part gastronòmica de la caminada, vam segellar amb l'encuny del bar, i després d'escriure al llibre del Camí i prendre les postres vam iniciar el camí cap al punt on ens esperava el vaixell.

La plaga de caragols
Vam recórrer encara alguns camins vora l'arròs on els caragols adaptats a viure dintre de l'aigua i que feien els nius formant una aglomeració rogenca d'ouets cilíndrica a la palla de l'arròs s'havien fet una plaga i un problema per als llauradors.

Embarquem

Vam pujar al vaixell i en situar-nos a bord ja ens trobàvem navegant pel riu. Mentre anàvem cap a la desembocadura el guia ens anava parlant.

L'explicació del guia
La riuada de 1937

Cap a l'any 1937 va haver-hi una riuada que va inundar mig delta, i la força del riu va canviar la desembocadura. Tot el que portava el riu; canyes, arbres i terra, va formar un tap deixant tot el centre del riu taponat i quedant tant sols un petit canal tal com podíem veure al nostre davant mentre el vaixell s'anava acostant, i així el riu es va desviar cap a l'esquerra.

El far de la desembocadura
Vam seguir a bord del vaixell i el guia continuava donant-nos detalls, a la nostra dreta ens va mostrar un piló a terra ferma que marcava l'amplada de l'antiga llera de l'Ebre.

A l'horitzó escorcollant entre el blau de la mar ens va fer fixar-nos en un punt concret, (ens ho va recordar algunes vegades), era una estructura que recordava la torre Eifel, era l'antic far que hi havia a la desembocadura.

Feia 60 anys ens va recordar el guia el dia de pasqua solien agafar els carros i anaven amb l'animal a berenar al far.

Ara el far es troba a 5 km mar endins i a 20 metres de profunditat. Es una mostra de com la mar va menjant-se el delta. Com aquest va retrocedint a causa de la poca baixada de terra per l'edificació dels pantans i la poca arribada d'aigua dolça, que era el que alimentava al delta.

A la desembocadura el canvi de color de l'aigua marcava els bancs de sorra. A la nostra esquerra es veia la costa originària que es trobava a 35 km. Cap a la dreta es veia la darrera part del delta.

Algunes aus
Vam girar la nostra direcció cap a dintre del riu. Ara a la dreta es veien llacunes, on podíem veure moltes aus que tenien la seua llar. Ens va parlar de la vinguda dels cormorans i de les fotxes. Hui no hi havia flamencs que solien estar mes cap a dintre de la llacuna. Eren les llacunes del Garxal.

Respecte la fauna el guia ens va parlar també del cranc blau, un cranc de grans dimensions molt perillós que podia tallar un dit a una persona i s'estenia des de l'Ampolla a la Ràpita, i s'estenia riu a dintre, a més estava protegit.

L'illa de Buda

En tornar ens va parlar de l'illa de Buda, antigament hi vivien 50 famílies, però tenien poca relació entre elles al llarg de l'any i vivien prou aïllades, sols es trobaven el dia de Pasqua per anar a berenar al far de la desembocadura. El guia ens parlava dels habitants de l'illa referint-se a la gent que hi vivien a l'illa de Buda.

La mar rossega el delta

També el guia ens va transmetre la gran preocupació que tenia per com la mar anava avançant i s'anava menjant el delta. Va parlar del dèbil equilibri entre la mar i l'illa de Buda, i que sols una petita franja de sorra separava la mar de l'illa. Com aquesta estava ocupada en la seua major part per llacunes, si la mar la trenqués i entrés, ocuparia les llacunes i una major part d'aquesta es convertiria en mar.

Perquè no en la nostra llengua?

En arribar al port vam donar-li les gràcies. Tot i això vaig notar a faltar el respecte per un dels patrimonis més grans de l'Ebre, el parlar autòcton de la zona, ja que la visita va ser tota en castellà. I igual com les espècies autòctones estan protegides i les espècie invasores han de controlar-se, o fan desaparèixer les autòctones, en les llengües passa el mateix, i el català és el màxim tret identitari que ens identifica com a poble.

Vam seguir per terra fins arribar a Deltebre on teníem els cotxes, allà ens vam acomiadar del grup i ens en vam anar cap a casa.
A l'enllaç del wikiloc podreu trobar la ruta esmentada més amunt.