Els colors de la terra: Caminada pel Bages: Artés- Sallent- Avinyó

Caminada pel Bages: Artés- Sallent- Avinyó

Vaig valorar les diferents possibilitats, i vaig veure les combinacions d'autobusos entre els tres pobles, que feien com un triangle segons la seua posició geogràfica. El darrer dia que havia caminat havia preguntat a l'ajuntament d'Artés les diferents línies de transport públic cap a Sallent i cap a Avinyó. Vaig veure que cap a Sallent era nul o molt complicat el transport, ja que havia de fer transbord a Manresa, en canvi hi havia bona combinació cap a Avinyó. En valorar tot açò vaig decidir fer el següent full de ruta:
Faria les dues etapes en una mateixa jornada, aquesta vegada sense cotxe, agafaria l'autobús des d'Avinyó cap a Artés pel matí i iniciaria la marxa a Artés, eren sobre uns 25 quilòmetres i arribaria caminant a Avinyó.
Aquest era el full de ruta previst, a veure si tot em quadrava, els tempos, la dificultat, l'aigua, la calor, els horaris d'autobusos..... i les meues forces.

Vaig eixir de casa a peu, i vaig anar a la parada de l'autobús uns carrers més enllà, vora la benzinera, a aquelles hores de la matinada, les 6:55, l'autobús anava buit. En arribar a Artés em vaig posar de seguida en marxa, vaig posar el wikiloc i vaig seguir la traça per dintre d'Artés.
Primer vaig passar per l'església nova o de Santa Maria i poc després abandonava el poble pel carrer de Sant Victor, tot creuant la riera de Malrubi. Hi havia una petita vall coberta de camps de conreu de secà, que tan sols hi quedaven els rostolls i l'herba verda que els cobria. En pujar una mica a l'altra banda de la vall el poble d'Artés ressorgia dalt del turó, il·luminat pels primers raig de sol. En passar la C 55 la riera Gavarresa em donava una imatge de tolls d'aigua, àlbers i joncs. Era una sensació que em refrescava de bon matí.
Ara deixava la vall, de bancals, i amples zones de conreu, per endinsar-me en els boscos, que cobrien tímidament la pista costeruda. Ara veia a l'horitzó l'ermita de Fucimanya, ermita romànica del segle XII, estava eclipsada per una granja per la banda sud, de manera que el seu encant dintre d'un paratge de bosc i conreus havia segut engolit per una construcció moderna que se la menjava.
En arribar davant seu, vaig veure bé l'ermita, a l'altra vessant alguns bancals de secà anaven creuant-se per aprofitar fins a la darrera engruna de terra per sembrar. Des d'aquesta vessant si que hi havia una millor perspectiva de l'ermita
Ara canviava la direcció que portava fins ara, per orientar-me cap a ponent en direcció a Sallent.
A la voreta del camí una capelleta menuda mostrava la figura d'una mare de Déu amb el nadó als braços. La pista solcava un pinar amb petits oasis de parcel·les de camps de conreu. En una revolta unes cabanes de pedra seca i un marge amb dues obertures, que li donaven profunditat, ens donava una estampa del treball sobre pedra en dues construccions que formaven un conjunt.
Poc després em vaig endinsar en una zona de pinar on feia poc que havien tallat alguns pins, i les restes de les branques s'amuntegaven encara sobre el camí, dificultant-me la visió de la senda. Havia agafat bona alçada i per entre mig dels arbres es veia nítida la vall que s'estenia més enllà, i un poble proper, que en aquell moment no vaig saber quin poble podria ser, més endavant vaig deduir que era Cabrianes, per la proximitat i la disposició sobre el mapa.
Havia deixat ja la costera i davallava cap a l'altra vessant, davant nostre la gran muntanya blanca des de feia dies hipnotitzava la nostra mirada, i ara la teniem a tocar, la seua blancor despertava el nostre interès, era la muntanya de sal. Ara tenia una fita molt important, tal vegada una de les màximes de la jornada: el castell i l'església de Sant Esteve i Sant Sebastià.
Del castell no en quedava massa cosa, tot i això vaig poder veure els murs que hi restaven drets. Però el que em va absorbir va ser l'església. Sempre m'encisava la senzillesa i l'elegància del romànic, l'austeritat i la curvatura dels seus absis i absidioles, però aquesta vegada la volta era perfecta, les formes rectes havien desaparegut i la planta de creu llatina no hi era enlloc, la planta era totalment rodona i els absis encaixaven jugant amb l'espai i les formes, donant-li bellesa a aquella esvelta cintura de pedra.
Em vaig quedar un moment contemplant-la i veient les diferents perspectives.
Per una altra banda la panoràmica des d'aquell punt era espectacular es veia la cinta blava del Llobregat i mes amunt Sallent i el pont Vell.
Li vaig donar la volta a l'església i em va sorprendre el panell que deia el següent:

"L'ermita del castell de Sallent, inicialment dedicada només a Sant Esteve, és l'església circular romànica més gran de Catalunya i forma part del Patrimoni Artístic Nacional de Catalunya. A part és un dels dos exemples d'església romànica del Bages. Ha tingut notables i profundes modificacions i actuacions. La planta circular es deformada cap a llevant per l'absis central i les dues absidioles laterals que la flanquegen. Hi ha tres finestres de doble esqueixada i decoració parcial a l'absidiola del cantó sud a base d'arcuacions llombardes cegues. Les notícies de la primitiva església de Sant Esteve arranquen de l'any 1023. Sembla ser que arran de la pesta de l'any 1530, l'església es va dedicar també a Sant Sebastià."

Vaig davallar per les escaletes fins tenir una bona perspectiva del castell sense el sol de cara, després vaig seguir pel camí fins arribar a l'explotació minera, on em vaig submergir en un altre món: les màquines de la mina i una llerguíssima cinta transportadora que venia de la muntanya de sal, vaig travessar el laberint de la mina i em vaig trobar el riu Llobregat al meu davant.
Havia arribat a una zona planera vora l'arbreda del riu, amb una bona vista del poble i el seu passat industrial amb un fumeral que el delatava.
Vaig endinsar-me pels carrers del poble, i vaig anar cap a l'ajuntament.
Vaig recollir el segell al carnet d'el Camí i i vaig iniciar l'altra etapa; de Sallent a Avinyó, primer vaig passar per la monumental església gòtica de Sallent, vora el monument hi havia un mural on encara es podien llegir les lletres, "llibertat presos polítics" però havia estat tatxat amb ràbia per algun botifler amant de les injustícies. Sense esperar més, ja que el temps i la calor se'm tiraven a sobre vaig eixir de la població.
Sallent es trobava vora el riu Llobregat i en una cota relativament baixa, per això ara havia de pujar per un caminet tranquil entre pins.
Vaig anar a buscar el camí de Sant Martí, i en trobar-lo vaig tenir molta alegria en veure la primera marca d'el Camí, ara el paisatge es composava d'una plana, a la resta hi havia camps de conreu , on en algun camp encara podíem veure les gegantines bales rodones on els pagesos emmagatzemen la palla. A l'esquerra hi havia alguna muntanya baixa amb matolls i alguns pins esclarissats, que no arribaven a fer un bosc.
El camí era planer i sense cap dificultat, però el sol a aquestes hores ja calfava prou i el pes de la calor ja començava a notar-se sobre la pista polsosa.
Un detall important era que em vaig trobar de cara el mateix grup de quinze persones que m'havia trobat pel matí prop d'Artés que havien fet la volta a l'inrevés, els vaig dir que estava fent el Camí i els vaig donar alguns fulletons, perquè en foren coneixedors.
A la meua esquerra el bosc es va fer més espés, i a la a la dreta seguien petites planes amb conreus de seca ja collits, masos i alguna granja.
Ara tenia una nova fita, al camí hi havia un panell explicatiu; l'ermita de Sant Martí de Sarraïma,
Ara em trobava envoltat per camps de vinya, a la vora del camí, així com tots els camps que envoltaven l'ermita.
Vaig buscar una bona ombra davant de l'ermita per fer un mos de la berena i recuperar forces, ja que el sol començava a xuclar-me l'ànima.
Ací vaig trobar una altre panell que deia el següent:

Ermita romànica del segle XI, l'antiga parròquia de Sant Martí de Sarraïma, l'edifici d'una nau amb diverses transformacions al llarg de la història documentada des del 996, passà a dependre de Sant Benet a partir del segle XI. Exercirà les funcions parroquials en el període 1112-1878, en que esdevindrà sufragània de Sant Pere de Sarraïma. De l'antiga edificació romànica sols queden restes en una part de la nau de ponent i migdia. Els diners d'Amèrica arribarien a aquesta serra pregona i al llarg del segle XVIII s'esmerçaren generosament en refer totalment l'església. On originalment hi havia l'absis es va situar l'actual porta principal i, on finalitzava la nau es va situar el presbiteri. En una primera fase la nau es va sobrealçar, i poc temps després es va construir un campanar de torre de planta quadrangular amb coberta piramidal, que té com a característica singular que per tocar les campanes cal fer-ho des de l'exterior. També van afegir dues capelles laterals, una sagristia i una petita absidiola per enquibir-hi la pica baptismal.

Després d'escorcollar tots els detalls de l'ermita i veure que de l'original en quedava ben poc, vaig seguir el meu camí, primer tot refent la pista entre vinyes que m'havia portat a l'ermita i després trencant a la dreta iniciant la darrera fase de la jornada.
Ara m'endinsava per una zona boscosa de pinar i un sotabosc espés de marfull, que de vegades ofegava la senda. La calor m'escanyava, però era suavitzada de tant en tant per la mitja ombra que donava la vegetació.
En un moment del recorregut després d'haver-nos submergit entre boscos durant algunes hores el paisatge es va obrir en alguns camps de conreu, la collita ja no hi era, i els pagesos estaven esperant les pluges de tardor per posar la nova llavor, segurament cereals, per tornar a començar el cicle. A l'horitzó ja veia el poble d'Avinyó.
Vora el barranc de Rovirassa i en un racó humit s'estenien alguns hortets, on guaitaven alguns conreus d'estiu com carabasses de torrar. En saltar el toll ja em trobava passejant pels carrers d'Avinyó. Ho havia aconseguit. Vaig reposar a la font per apaivagar la set que portava i vaig tornar cap a casa cansat però content.
Pel que respecta a Avinyó durant els meus dies d'estança vaig poder conèixer els elements més importants de la població; l'esglesia de Sant Joan d'Avinyó, la plaça Major, la casa Abadal i ca Verdaguer, així com el Passeig, que contrastava la verdor de les fulles amples amb el groc dels llaços que voleiaven com gallardets. Molt a prop del poble vam poder veure l'església romànica de Santa Eugènia del Relat
Pel que fa a la casa Abadal sobretot destacava la seua torre rodona amb decoracions als merlets i la façana principal darrera de l'església
Ací teniu el que ens deia el panell de la casa Abadal:

La casa de ca l'Abadal fou construïda l'any 1909, quan l'advocat, polític i empresari agrícola Antoni Abadal i Portella encarregà el projecte a l'arquitecte modernista manresà Alexandre Soler i March, deixeble de Domènech i Montaner, a qui va succeir anys més tard en la direcció de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona.
Antoni Abadal i Portella fou militant de la Lliga Regionalista, diputat provincial de la Diputació de Barcelona, president fundador del centre excursionista de la comarca del Bages, president de la Cambra Oficial del Pla de Bages i impulsor del Sindicat Vinícola.
Alexandre Soler i March (1874-1949) fou l'autor entre d'altres, de: l'ampliació del convent de Santa Clara (1904), l'institut Lluís de Peguera (1907), i la farinera Albereda (1909) a Manresa; l'esglesia de la Bauma o Castellvell i el Vilar; l'església de la colònia Gomis, a Monistrol, i el monument al pare Claret, a Sallent.
L'edifici és una bella mostra del modernisme català on es poden veure tots els elements i materials característics d'aquesta arquitectura, com vitralls amb temes figuratius i paisatgístics en els finestrals, rajola vidriada i trencadís de colors en els timpans de les finestres, i obra vista de color vermell que destaca sobre els murs blancs de l'exterior resseguint les obertures, les cornises, formant els pilars de la tanca de la façana, els torrellons i els merlets. A més ressalta a la vista una torre -mirador cilíndrica que originalment estava rematada per alta punxa feta de trencadís que anys després va ser eliminada perquè els canvis de temperatura la feien malbé. La casa presumeix d'alts sostres amb l'embigat a la vista i de tenir motius diferents a cada habitació, com plantes flors i fines libèl·lules.

Pel que fa a la casa Verdaguer ací teniu el que ens mostra el panell explicatiu:

La casa de cal Verdaguer fou construïda la primera part l'any 1670. Era la casa pairal d'uns pagesos, que al llarg dels segles van esdevenir els grans terratinents d'Avinyó. Primer amb el cognom Verdaguer, i després, amb el de Barnola. El canvi de cognom tingué lloc a principis del segle XIX, quan Anna Verdaguer, única filla de la família es va casar amb Pau de Barnola i d'Espona.
Aquesta casa és un potent exponent del passat vinícola d'Avinyó. Destaquen per les seves dimensions, els cellers , amb un total de 13 tines i 46 botes, on es podien emmagatzemar 1167 cargues de vi. El vi que es posava en aquestes botes provenia principalment de les parts que pagaven els pagesos (parcers) que menaven les terres dels amos.
Al segle XVIII, les façanes de la casa foren decorades amb bells esgrafiats que, amb el temps s'han anat perdent. Ara, gràcies a la restauració feta als anys 90, es poden contemplar de nou els esgrafiats de la façana sud, on hi ha les imponents balconades.
A la llinda de la porta principal, que dóna a l'era de la casa, s'hi pot llegir: Joan Verdaguer, 1670.

Després de fer la volta per Avinyó i recordar els elements més emblemàtics de la població tancaré aquesta caminada, així com el conjunt de les caminades fetes per aquesta zona durant les vacances d'estiu de 2018 a Avinyó i a les comarques del Bages i el Moianès.