Els colors de la terra: Caminada del Grup de Caminants per la Marina Alta: Volta per les Cales de Xàbia

dimecres, 18 de juliol del 2018

Caminada del Grup de Caminants per la Marina Alta: Volta per les Cales de Xàbia

Caminada del Grup de Caminants per la Marina Alta: Volta per les Cales de Xàbia.
Aquesta era una caminada curta, de pocs quilòmetres. Ens vam trobar amb la resta del grup a l'aparcament de la cala Blanca, a Xàbia Ens trobàvem gairebé a l'estiu i la calor era ja ací.
La nostra vista començava a preparar-nos per al que ens esperava aquell dia. Era molt de matí i encara la platja estava prou solitària, vàrem arribar fins a la Cala Blanca, anomenada així pel color de la roca, esculpida per l'erosió del vent i la mar, durant milers d'anys, el forat ens servia per poder passar a l'altra banda. Vàrem arribar fins a la caleta de Dins on la primera calor ens provocava per fer un banyet. Andrés va caure a la temptació de provar l'aigua de bon matí.
La roca de la superfície estava rosegada com un formatge. Vàrem trobar un rectangle totalment treballat semblant al que podria ser una antiga tomba. També hi havia diferents cavitats rodones i allargades treballades a la roca. En els espais buits encara hi havia rostolls de salnitre. El funcionament és senzill, entra a les obertures l'aigua de la mar i en evaporar-se s'hi queda la sal, i aquesta és sal pura de mar, la millor.
Vàrem deixar la vora de la mar i ens vam enfilar per la senda entre la vegetació, en agafar alçada, l'horitzó s'ampliava i apareixia la caleta de fons completa.
Ara seguíem el camí de la cala Blanca, per entre urbanitzacions i pinades vàrem arribar a un punt on dintre l'arbreda s'amagava una antiga torre circular de pedra.
Ara la vista ja ens mostrava al nostre davant l'illa de Portitxol, vàrem seguir la senda fins arribar a la platja del Portitxol. A la vora de la platja hi havia una antiga caseta, tal vegada de pescadors blanqueta com l'escuma de la mar. Nosaltres ara anàvem a seguir per vora mar, per l'estreta senda que deixaven les roques del penya-segat, al principi era més ampla després les roques s'amuntegaven a la vora, el grup de caminants anava serpentejant per entre l'estret passadís envoltats per l'escuma i la pedra.
Per la gent que estem acostumats a que quan diem - a vora mar- ens referim a una extensa plana de sorra infinita, aquell paisatge era sorprenent i exòtic, la muntanya es retallava vora mar fent figures capricioses. Al nostre davant apareixia l'illa del Portitxol, van comentar que hi havia un gran projecte d'un gran hotel, sort que es va desestimar i van poder salvar l'illa.
Ara entenia perquè l'any passat amb la mar enfurida i el mal temps no es podia fer la caminada, tan prop de la mar i amb tan poc d'espai per protegir-nos segurament hauríem arribat a trobar-nos en perill.
Vaig veure que els caminants que tenia davant anaven desapareixent en un punt determinat, com per art de màgia. S'havia esfumat la xica que anava davant, i es que hi havia un forat a la roca on s'esquitllaven a l'altra banda.
Ara enfilàvem la costeruda senda que anava pujant entre matolls i pins, en arribar a la lloma i agafar una alçada l'espectacle estava servit, s'albirava la costa retallada de la Marina i el Portitxol al nostre davant.
A l'altra banda ens apareixia com una espina dorsal que es desdibuixava sota la mar, eren els Pallers on sols ressorgien de l'aigua la part més elevada de la roca.
Vam seguir pujant per la senda fins al cap Prim, en aquell punt la vista ens regalava una imatge única que resumia la mil·lenària baralla entre la mar i la muntanya.
Vàrem seure i vàrem gaudir del moment, després d'interioritat aquella bellesa vam davallar per la senda entre pins, la calor fuetejava al grup. Ara la seda zigzaguejava cap a l'altre vessant i ens instal·làvem a la cala Sardinera.
Vora la mar, entre les algues i la sorra, disfressada de joguina de colors, com un vell ninot de goma que la mar havia arrossegat a la vora. Però en veure que es movia ens vam adonar que no era el que semblava. De seguida els companys la van reconèixer, era una medusa provinent de l'atlàntic.
Després de l'incident ens vam relaxar, molta gent es va banyar i vam dinar vora la roca, no em vaig banyar, però vaig gaudir de veure la gent feliç i contenta, que és un gran plaer.
Biel ens va portar dos melons d'alger, que ens van vindre de meravella, després de gaudir d'alguns dels plaers de l'estiu vàrem tornar cap als cotxes, ara el sol picava més fort.
Vàrem seguir caminant per refer el camí i tornar cap a la Cala Blanca, ara plena de gent banyant-se. Vàrem arribar al bar de vora mar i en vam fer-nos una cervesa, sembla que la brisa marina feia pujar els preus de la cervesa.
Finalment vam fer un bon dinar, tots contents, vam tornar cap a casa.