Els colors de la terra: Caminada del grup de Caminants per les Valls del Vinalopó: de Novelda a Petrer

Caminada del grup de Caminants per les Valls del Vinalopó: de Novelda a Petrer.
Vam arribar al centre comercial de Petrer uns quants caminants per deixar els cotxes, i així poder tornar en acabar l'activitat. Després vam fer cap a Novelda, on ens vam veure amb la resta del grup per començar la caminada.

Vàrem eixir de la plaça Maria Magdalena i  vàrem poder espigolar un polsim del modernisme escampat en algunes de les façanes, on les voltes i els contorns ballaven a les balconades, o en mig del bosc de finestres de les cases sorgia un minaret, com per trencar la monotonia i les línies rectes. Era un plaer assaborir l'art a la plaça Vella, que ens parlava de la vinya , del marbre i de les espècies, els pilars que havien fet avançar Novelda. Allò que la terra els donava i les mans havien sabut al llarg dels anys acaronar, donar-li forma, i traure'n profit.

Vàrem deixar aquelles façanes engalanades per eixir al terme, i la primera sorpresa va ser quan vàrem intentar creuar el riu Vinalopó. Les fortes pluges havien alimentat el seu cabal, i s'havia engolit la senda per on havíem de travessar, per això hi havien els pons. Vam fer la volta per poder creuar i ens vàrem endinsar per camins de vinya i grans casalicis.

Algunes persones del grup eren de Novelda i ens van parlar del treball a la vinya, que era un dels conreus més importants, es dedicava especialment a fer  raïm de taula i era el que engalanava moltes taules la nit de cap d'any, per celebrar el pas d'un any a un altre.

Ruth ens explicava com era de pesada la faena de posar les bosses als bagots, per protegir-los del mal oratge, de les plagues i perquè així pogueren aguantar millor fins al desembre.
Ara el raïm començava a penjar del sarment, i el verd brillant embolcallava l'horitzó, una imatge preciosa va ser la mar verda de l'emparrat, com al fons sorgia el Montagut. Més endavant és va tornar a repetir una imatge semblant, però en agafar nosaltres una mica d'alçada el sostre de l'emparrat el veiem al nivell de terra, era una immensa estora verda de fulles de parra. El camí no estava massa clar i vàrem tenir alguns moments de dubte, amb una mica d'incertesa vàrem aturar-nos per esmorzar. Després ja vàrem enfilar el camí correcte que portava a Petrer.
En el nostre recorregut un dels elements que li va aportar un moment màgic a la ruta, com si entrarem en aquells llibres de contes de fades, va ser la muntanya de colors, on en un mateix turó és conjugaven diferents argiles de colors deixant una imatge impressionant.
En arribar prop de Petrer, la serra del Cid predominava a l'horitzó, com un referent de la població.
Després de fondre'ns dintre de l'entramat urbà ens vam dirigir al bar on havíem de dinar.Vam relaxar-nos i vam provar la gastronomia local.
Una grata sorpresa esdevingué quan estàvem prenent ja al cafè. Va apareixer per la porta  Vicent Brotons, antic mestre i amic meu, i gran coneixedor d'aquesta terra, el qual ens guiaria i ens explicaria moltes coses de Petrer i de les Valls del Vinalopó.
Vàrem iniciar el nostre camí pels carrers de Petrer en direcció al castell, tanmateix mentre passejàvem Vicent ens anava contant coses del poble:

Una de les explicacions sobre la història de Petrer que marcaria la vesprada seria la relació amb Elda. Era difícil separar el límit entre Elda i Petrer, ja que no era una línia recta, eren dos pobles que s'ajuntava el seu entramat urbà, formaven una conurbació, on era difícil percebre la ratlla on finalitzava un i començava l'altre. Petrer també limitava amb Castalla, en una ratlla de terme d'uns 12 km.

Una de les cases més impressionants que vàrem passar era la casa dels Vilaplana. Vicent ens va contar que també Azorín tenia relació amb Petrer ja que sa mare era d'ací.
Vam passar per la plaça de Baix (S.XIX) on hi ha l'església de Sant Bartomeu (s.XVIII), antigament hi havia la font del Salnitre.
En arribar a la plaça un altre element ens va saltar a la vista i ens va deixar bocabadats, era tota l'artesania de punt de gantxo que es trobava a l'aire lliure.
Primer als troncs dels arbres de la plaça, folrats de dalt a baix, com per vestir-los i així guarir-los de la seua nuesa. També de l'església penjava un brodat de la mare de Déu del Remei, una bellesa més enllà de les cases i carrers, un treball i un art fet majoritàriament per mans arrugades, anònimes, femenines i sàvies.
Ens vàrem endinsar pels carrerons del barri morisc, era un entramat de carrers estrets , que amb l'ajuda de les escales ens anava encarant cap al castell.
Segons ens contava Vicent, a Petrer hi havia moltes coves, fins i tot dintre de la mateixa muralla hi excavaven i hi vivien.
Després d'una pujada fatigosa vàrem arribar al castell de Petrer, hui no podríem visitar-lo per dintre, però des d'allà la vista era impressionant, es veia la serra del Bolón, la Penya de la Safra, Camara i la serra del Cavall, més enllà d'Elda.

Un breu resum sobre sobre la restauració del castell:
Cap a l'any 1974 un equip de gallecs feia la primera restauració del castell, al 1975 feien la segona fase, i al 2007 feien la tercera fase. Al 209-2010 es fa una restauració interior. Hi ha certes crítiques de la intervenció de la torre interior.

El 23 de novembre de l'any 1275 Jaume I va venir a retre el castell de Petrer. Recordem que pel tractat d'Almirra hi havia una línia fronterera per la qual dividien el Regne de Castella i el Regne de València al nord de Petrer. A Petrer fan una representació d'aquest tractat.
Hi ha una obra de teatre que ens hi va explicant les diferents parts; preparatius, batalla, rendició.
A Elda estava acampat el rei en Jaume, i és on va decidir com conqueria el castell de Petrer.
Vicent Andrés Estellés va ser-hi el mateix dia i el mateix mes que Jaume I al castell, això si, molts anys després.
El castell hagués desaparegut i hauria format part de les cases del poble, però van trobar una pedrera i els va ser més viable traure les pedres de la cantera que enfonsar el castell, i aquesta va ser la seua sort.
Però l'enigma més gran que ens encuriosia, i ens cremava dintre l'ànima era que com era possible què dos pobles tan junts podien tenir dues llengües diferents, el català a Petrer i el castellà a Elda, i era una de les grans qüestions que ens rossegava la ment. Com s'havia arribat a aquesta situació.
Vicent ens ho va aclarir;
Després de l'expulsió dels moriscs el 1609 Petrer va ser repoblat per gent de la Foia de Castalla, òbviament famílies valencianoparlants. Però el terme d' Elda era més gran, si que es van instal·lar famílies de la Foia de Castalla, però encara quedava espai i van vindre a viure gent de la Manxa. Per tant inicialment a Elda convivien les dues llengües.
Per estudis que s'han fet, i a partir dels escrits extrets dels judicis, ja que l'escrivà redactava allò que escoltava dels testimonis, i ho feia literalment amb la llengua que aquests parlaven.
Per això tenim constància que Felip Sempere a finals del segle XVII és l'últim testimoni escrit d'un valencianoparlant d'Elda. Amb el pas dels anys a Eda es va extingir el valencià i a Petrer varen seguir parlant-lo. Ara ens queda eixe segon dubte, perquè desapareix el valencià a Elda?
Cap als anys 60 Petrer va tenir una forta immigració de gent de la Manxa, especialment treballadors de la construcció, actualment ara molts dels castellanoparlants que venien a Petrer eren gent d'Elda.
Des d'aquell indret on ens trobàvem teníem una meravellosa panoràmica cap a Elda, es veien molt bé les dues poblacions i les serres del voltant, Vicent ens va fer veure un punt a la llunyania on hi havia una petita torreta, era el que quedava de l'antic castell d'Elda, que malauradament no havia tingut tanta sort com el de Petrer.
Per una altra banda també veiérem la barbaritat arquitectònica de les torres de pisos alçades davant l'església que li tapaven la llum i l'espai.
A l'altra banda hi havia la serra del Cid, que segons sembla el mot venia de senyor.
Davant de l'emoció de trobar-nos en aquell moment i aquell lloc tan important a nivell històric vaig fer la promesa de seguir cap a Castalla el proper any si els vents ens són favorables i ens deixaven treballar.
Després de tantes històries vàrem davallar passant per l'antic  arc del Castell , que era un antic portal cap a la plaça de Baix. En la nostra baixada vàrem veure immensos trenats de punt de gantxo que cobrien llargues extensions de les façanes, fent grans lletres i alimentant la imaginació amb formes abstractes i dibuixos de colors.
Ens vam acomiadar de la gent i cadascú se'n va anar cap a sa casa.
Podeu veure els detalls de la ruta a l'enllaç del wikiloc