Els colors de la terra: Caminada del Grup de Caminants de Gandia a Xeraco, la Safor.

Caminada del Grup de Caminats per la Safor de Gandia a Xeraco.
Iniciàvem la nostra etapa a Gandia i ens concentràvem davant de la col·legiata, a la plaça Major, després d'explicar el Camí i les pautes de l'etapa i el full de ruta del dia, i de fer les presentacions adients per recordar la varietat comarcal que tenim al Camí vàrem iniciar la marxa. Primer ens vam fer una foto de grup a sota dels versos d' Estellès i mentre estàvem en silenci esperant al fotògraf podíem llegir o cantar al nostre davant els versos d'Ausiàs Marc musicats per Raimon.
Era molt agradable l'eixida de Gandia per vora el riu, a l'esquerra la vista de la població i a la dreta la verdor dels canyars, ens aturàvem per veure algun ocell que Xavi ens informava del seu nom.
Varem passar per una construcció feta de canya molt curiosa, ens feia fixar-nos per la seua forma diferent.
Vam arribar al Grau de Gandia, moltes coses ens recordàvem que ens trobàvem vora mar, la rodona amb el vaixell al mig, i passar pel pont on la mar entrava per sota dels nostres peus.
Vàrem creuar el Grau i en eixir de la zona urbana, en alçar els ulls una construcció dalt de la muntanya ens feia preguntar-nos quin castell seria aquell, ens van dir que era el castell de Bairén, havia segut molt important a l'època de Jaume I, era ja nomenat a les Cròniques.
Arrivàbem a l'Alqueria del Duc, una construcció restaurada i convertida en Aula de natura, ací esmorzàrem tranquil·lament a les taules de fora mentre la caiguda de les les flors dels àlbers ens recordava una nevada.
Després vàrem entrar a l'aula de natura que hi havia al costat i vam veure alguns estris antics dels pescadors i unes aus sobre el sostre tallades en fusta, era el principi del gran espectacle que ens esperava.
Ens vam posar en marxa, caminàvem sota l'ombra de l'arbreda i sobre el camí de fusta, mentre el bon rotllo i la primavera esclatava per tot arreu.
A partir d'ací vàrem tenir moments on les sorpreses i les meravelles ens anaven omplint el cor a cada passa, i la càmera no donava a la vast per intentar gravar el màxim d'aquella bellesa que brollava per tot arreu, on un sentiment ens embolcallava a tot el grup. Llacunes immenses envoltades de verd del les quals ignoràvem la seua existència, amples sèquies que anaven fent una xarxa de canals, envoltat d'aus. Tal vegada un dels llocs més bonics del País Valencià.
En una de les llacunes els aneguets més menuts estaven iniciant les primeres pràctiques de navegació i s'estaven ensenyant a nadar.
Un dels punts màgics va ser quan el grup creuava un dels ponts de fusta i les vores de la sèquia estaven florides de lliris grocs.
Entre la clara verdor dels arbres s'alçava el Mondúber, era la muntanya emblemàtica que havia vist créixer aquests pobles de la Safor.
Mentre caminàvem per un paisatge impressionant, a l'horitzó s'alçava una petita taca blanca, era un monstre d'urbanització en construcció, una ombra de desfeta en la muntanya.
A l'horitzó en la mar verda de senill que omplia la marjal veiem, al fons apuntar la muntanyeta de les Raboses de Cullera i Cullera.
Illes de vegetació omplien les llacunes agafant formes arrodonides al caprici de la natura, algun xop es rentava els peus vora la sèquia.
Després vam deixar tanta màgia i vam arribar a la part ja més humanitzada, fins entrar a Xeresa, vam arribar a una zona d'oliveres gegantines, alguna tal vegada mil·lenària. Vam fer una parada per descansar i agafar forces envoltats de les oliveres espectaculars.
A Xeresa els punts forts van ser el carrer cap a l'ermita, un carrer estret i engalanat amb geranis rojos que esclataven a cada porta i l'ermita menuda, però amb la seua gràcia. La plaça de l'església amb la seua cúpula i el seu campanar que marcava la una.

Després de fer una volteta pel poble vàrem eixir cap a Xeraco, tal vegada era el trosset més pobret comparat amb el que havíem vist.
En arribar a Xeraco ens vam acomiadar dels companys que no es quedaven a dinar ni a la visita, de Xavi el nostre guia i vàrem anar al dinar, a Ca Jovi. Havíem fet bona gana després dels 18 km i les cinc hores de ruta. Anàvem gaudint de la gastronomia del lloc; mandonguilles de carn, ensaladilla, un plat típic de Xeraco que eren com unes rosquetes farcies de bleda o d'altres coses, i per acabar la sangueta amb ceba. En trobar-nos ben tips vàrem deixar el bar i vàrem iniciar la visita guiada per Xeraco on Francesc ens va explicar moltes coses del poble, de la seua història i les perles més preuades.

Ens va fer una explicació inicial de presentació del poble, Xeraco té actualment 5863 habitants distribuïts en dos nuclis, la platja i el municipi. L'activitat és especialment agrícola, tarongers i horta. Ens va parlar de la importància de l'antiga estació de tren que passava per dintre del poble i de la importància del Mondúber i les rutes històriques de comerç de la vall del Mondúber, això es va acabar quan van fer l'autopista. El Monduber fa 840 metres d'alçada i la mar la té molt a prop.
De tradicions estan entre els bous i les falles, en aquest cas els protagonistes són els coets, la pólvora i el foc es la principal festa, i dintre dels coets la Cordà. Vam passar per davant del monument als coets.
També tenen dues falles, és una tradició que va portar la gent de la Ribera quan venien al poble.
Vam anar a la cisterna que és una de les perles del poble. Segons ens conta Francesc, l'igua ha segut la riquesa i la desgràcia del poble, en tenen molta però és de mala qualitat, ací als 12/13 metres hi ha aigua.

Segons sembla al 1883 va haver-hi una epidèmia del que anomenaven l' aliacrà, va ser causada per la contaminació de les aigües, segurament per un animal mort en la canalització, va morir 1/3 de la població.
Hi ha rius subterranis que son molt potents i en eixir a la mar formen engolidors que són molt perillosos.
El nivell de nitrats a l'aigua és molt gran a causa de l'agricultura intensiva del taronger.

La Cisterna.
Quan vam arribar al poble i vam passar per davant vam pensar que era un llavador, després Francesc ens va explicar que era una cisterna on replegaven l'aigua i s'omplia la primera lluna de l'any.

Vam entrar dintre de la cisterna, era impressionant com ressonava, va ser massa forta la temptació per no arrancar amb la malaguenya de Barxeta dintre, i fer ressonar les parets, en eixir vam anar cap a l'ajuntment.
Davant de l'ajuntament Francesc ens va seguir explicant coses del poble.
Xeraco era una alqueria musulmana, anteriorment era un lloc massa insalubre i els romans no ho van veure viable. Tindrà un mil·lenni d'antiguetat. Quan la conquesta cristiana, els àrabs van quedar desplaçats al raval, l'antiga mesquita estava on es troba actualment l'església.
Francesc ens va parlar de l'escut que figura a l'ajuntament, on la torre no és la que hi ha actualment vora riu sinó que és la que hi havia al cantó de l'església, també va fer de presó. La part blava de sota la torre no és la mar. Al costat de l'església hi ha la casa del retor.
També un fet curiós va ser la història del campanar vell, del qual no sabien per on es podia entrar.
Després vam segellar l'etapa que havíem fet amb el segell de l'ajuntament i vàrem anar a l'estació per buscar el tren, i cansats però contents vàrem tornar cap a casa.
Podeu veure la traça de la caminada a l'enllaç del wikiloc