Els colors de la terra: Caminada del Grup de Caminants de Dénia al Verger

Caminada del Grup de Caminants de Dénia al Verger

El passat 14 d'abril vàrem fer una etapa d'el Camí del brancal de les Valls de la Marina, concretament la primera etapa de Dénia al Verger.
Vàrem trobar-nos al Verger per organitzar els cotxes tot i que vàrem començar a caminar de Dénia.

G. ens fa un apunt sobre Dénia: DÉNIA. 42.000. Coromines: pre-romà, Diniu, en monedes inscrites en alfabet ibèric. "La forma catalana, romànica i aràbiga prové del paleo-hispanic. No ve d'una arabització de DIANIUM".Vestigis ibèrics, però origen grecoromà (Dianium). Important base de les tropes del general Sertori (segle I a.C.). Durant els visigots (636–693) era seu episcopal. Capital de taifa de Danniya el 1010, que annexionà les Balears: important centre marítim i comercial. Passà a Saragossa el 1076 i als almoràvits el 1091.
El 1244 conquerit per al regne d'Aragó per Eiximén d'En Carròs. Recinte emmurallat era cristià, terme majoritàriament musulmà. Repoblada a fur de València. El 1356 era un comtat sota la Casa de Gandia. Esdevé marquesat a la fi segle XV. Duc de Lerma, 5è marquès, li donà títol de ciutat. A l'expulsió dels moriscs (1609), 25.000 van embarcar des del port. Consegüent ruïna del Marquesat. Va ser la primera a proclamar rei l’Arxiduc Carles. Posterior crisi. El 1804 torna a la Corona. Barri de Baix la Mar (s XVI i creix s XVIII) independent 1837-39. Les Roques creat s XIX. Negoci de la pansa 1860-1900 fa doblar població.

Castell de Dénia. Construït s XI i XII sobre construccions anteriors. En ruïna s XIX, va haver de rendir-se a les tropes franceses. Reial Ordre de 1859 va ordenar l'abandonament i enderroc, es va evitar en passar a propietat privada, recuperant per al municipi el 1952, i començaren els treballs de restauració.

Vam iniciar el camí tot seguint la ruta cicloturista de Dénia a Gandia, era un camí fàcil, a trossos amb baranes que et convidava a caminar.
G. ens va fer un recordatori de la història de la via verda:

Trenet de Gandia – Carcaixent. Primer tramvia d’Iberia. Tramvia, perquè el duuen mules (motor de sang o motor viu) i no locomotores. S’estén de Gandia a Dénia com a trenet de vapor, el 1884. Tancà 1974.

Era una extensa plana on els tarongers omplien de nafa l'ambient. Era el millor moment per passejar, per trobar els taronger florits. Segons ens van contar els nostres amics de la Marina ens trovàbem al Marquesat de Dénia, on trobàvem algunes cases senyorials engalanades amb jardins flairosos i murs de pedra. De tant en tant veiem entrades imponents amb una llarga extensió de palmeres o en d'altres araucàries majestuoses que recordaven l'epoca dels viatges a Amèrica. Hui caminàvem entre el Montgó i Segària, G. ens fa un apunt; Montgó. 753 msnm. Serralada bètica que continua a Eivissa. Parc natural 1987. Coromines: del llatí Mont + cavonem: muntanya de la cova. 3 poblats ibers, notablement Benimaquia

Ens vam aturar vora unes cases davant d'un antic llavador, de seguida als companys més amics de la conversa els va faltar poc per encetar la xarrada amb els veïns perquè ens tragueren del dubte. Si que era un llavador, però ens van dir que ara ja no venien a llavar.

Era primavera i els marges estaven plens de flors i herbes així com alguna borratja que esclatava amb les seues flors morades. Ens vam aturar a una casa senyorial que tenia la porta oberta i conservava un jardí realment ben cuidat, amb cactàcies i al mur alguna fruita, que fins i tot l'amo desconeixia el seu nom.

Vam passar per un viver on les oliveres mil·lenàries esperaven millor vida, hi havia alguna realment de soca gegantina, vàrem seguir per un paisatge de conreus i palauets on les edificacions i els jardins eren la principal sorpresa i admiració.
De lluny vàrem veure el minaret, però encara ens aproparíem una mica més. Vàrem entrar a la venta de Posa, un restaurant decorat amb molt de gust que recordava els antics hostatges, l'interior tenia un pati molt engalanat .
Després ens vàrem apropar al minaret on els veïns ens van dir que era relativament recent i que no tenia gaire interès històric, tot i això no deixava de ser bonic, vàrem creuar el barranquet de la Xara anomenat el Regatxo o barranc de Moixama.
Després de veure el minaret ja vàrem anar cap a la Mistelera, una antiga cooperativa on feien mistela i ara servia de centre social organitzat on feien diverses activitats.
Vàrem entrar i ens vàrem seure a l'emparrat i vàrem esmorzar, Una mèlia gegantina coronava el jardí. Al tauler hi havia diversos cartells feministes i revolucionaris, l'art i el bon gust no deixava de sorprendre'ns. G ens va parlar de l'època de la pansa:

Negoci de la pansa 1860-1900. Es feia a la comarca des d’almenys s XII. Al s XIX el mercat britànic provocà un quasi monocultiu. Es podia fer diners amb facilitat, arreu de la comarca, donant lloc a misteleres, magatzems de pansa, palaus urbans i riuraus. Molts bastits pels picapedrers de la Xara. Contacte amb empresaris occitans (els Morant, Chabàs i Merle) i anglesos. Dénia dobla població. Crisi de la pansa 1902, genera emmigració als Estats Units, Argentina o l'Alger. Canvi de secà al regadiu de l'horta i tarongers.
Cançó popular: La molinera d'Oliva demana aigua al Senyor; i ara diuen els pansers: sol i aire, aigua no!

Vàrem seguir cap a la Xara i vam entrar a la part més nova, una urbanització que em va recordar un estil semblant a Eivissa, amb les cases blanques i arrodonides. Vàrem arribar als llavadors on Maite ens va contar que ella havia llavat fa molts anys en aquell indret.
Vàrem arribar al poble, o el nucli vell, vam admirar el campanar, que era molt diferent als que havíem vist fins al moment. Una de les coses que ens van contar de la Xara en veure la foto del roser, era la tradició que tenien antigament de plantar rosers a la vorera, i cada casa tenia el seu i donaven premis al millor roser. És una llàstima haver perdut aquesta tradició tan bonica! .
L'altre indret de la Xara que era emblemàtic era la plaça de la garrofera, on l'enorme arbre era l'admiració dels vianants.
G. ens fa un resum de la Xara;

LA XARA. 1.500. AR As-sara: ‘pelut, mata, bardissa’. Llaurador de Senija, Mateu Ivars, el funda al s XIX. Pobladors: Pedreguer, Xàbia, Alcalalí i el Verger. Es dedicaven a ser picapedrers.

Vam eixir del poble pel pinaret de la Xara i a l'horitzó prop de la població hi havia el cim de Benimaquia, on segons ens conta el nostre benvolgut guia hi ha un important poblat ibèric:

Benimaquia. AR. Bani-'l-máqyal: Els de l’Hostalet. A Dénia, Benimaquia; a Xàbia, Benimàquia.

Vàrem seguir per veure un vell riurau, construcció històrica de la Marina que recorda l'època on la pansa era el principal motor econòmic de la comarca.
El riurau estava en prou mal estat, tot i això encara es podien veure els diferents ulls i una part del teulat.
Vàrem seguir veient alguns riuraus restaurats, també alguns hortets ben cuidats.
G. ens conta;

Riurau. Coromines i Sanchis Guarner: AR Raf-raf: ‘Ràfol, cobert’. Lluís Fornés: OC Rurau. Passem els riuraus de Pinella, d’Eduardo Martí i dels Guillem.

Ara el nostre punt a visitar era la Torrecarrals, G. ens diu el següent:

Torre Carrals. 47 msnm. 12 m d’alçada. Segle XVI.

Era una torre vigia, en molt bon estat de conservació, la Torrecarrals seria un punt de referència per tota la nostra caminada ja que la seguírem veient durant molta part del nostre viatge. Dintre de com era de pla l'itinerari la Torrecarrals feia com un turonet on ens deixava veure la serra de Segària i els pobles propers com el Verger. Mentre ens embriagàvem veient la vista del marquesat G. ens va contar com havia anat canviant el nom de la comarca;

Marquesat de Dénia o Marina Alta? La Marina (una sola comarca) apareix en Felip Mateu i Llopis 1933. El Marquesat apareix al nord de la Marina en Comarques naturals d’Emili Beüt 1934. Joan Soler i Riber 1964 va encunyar ‘Marina Alta’, va esdevenir oficial en la delimitació 1988 de la Generalitat. Gentilici: blavet.

En baixar pel camí una majestuosa olivera ens va fer aturar-nos, era l'olivera del Diluvi, que segons sembla era tan antiga que ja hi era quan l'època del Diluvi Universal. Una escena em va commoure una nina havia quedat oblidada entre els esbarzers.
Tal com anàvem baixant Segària es mostrava més imponent, fins que vam arribar al terme del Verger, vora el camí un arbre de l'amor floria en un camp abandonat.

Ara seguíem cap als Poblets i dinàvem en un parc coronat pels pins, érem pocs però ben avinguts, després de dinar vam anar cap al nucli urbà, vam fer un cafè en un bar dels Poblets, G. ens va fer uns apunts:

MIRA-FLOR I MIRA-ROSA. LA SETLA. 3.000. Coromines: mira- + flor i rosa; mossàrab Situla “caduf, galleda o cetrill". A l’antiguitat, alqueries dites els llocs. Tots moriscos. Repoblat per mallorquins. 1971, municipi.

Vam seguir cap a l'església on ens estava esperant Jordan , per fer-nos una visita pel poble i ensenyar-nos la Torre. (Torre de Mira-rosa. s XV. 11 m d’alçada) . Faré un xicotet resum:
Els Poblets són tres pobles units en un, hi ha un jaciment romà, l'Almadrava, amb vestigis de quasi 2000 anys , amb restes d'àmfores, les feien servir per portar oli i vi, va haver-hi una factoria d'argila. A Montefestaxo hi havia molta ceràmica dels Poblets. Anem cap a la Torre, al seu peu Jordan segueix contant-nos la història.
Setla era un dels tres pobles que tenia més poder, formaria el senyoriu de Setla. Ens diu que prop d'allà al mateix carrer on hi ha la torre hi havia un molí. Després es van afegir cases i després vindria la família Mira-rosa.
El Senyor va oferir després de l'expulsió dels moriscos a 25 famílies de mallorquins per repoblar l'indret. El molí estava més a prop del riu Girona, aquesta torre seria més defensiva, podia vigilar tota la zona de la costa i la vall.
Es de poc de després de la conquesta de Jaume I, es troba entre el gòtic civil i el renaixement, del gòtic queda la finestra trilobulada, les troneres ja són del renaixement. La pólvora li guanyava a les sagetes. La primera fase era de tapial, després trobem una part de bloc i rajola. La part de dalt es nova ja que va desaparèixer i la van remodelar. La ratlla de la part nova és el que seria l'antiga teulada.Estava connectada a la casa del costat.
Entrem dintre i veiem una porteta que comunicava a la casa veïna, pugem per les diferents sales per una escala de ferro, per dintre està pintada, la darrera estança no està pintada..
Una imatge preciosa es la vista de Segària i el Verger des de la finestra lobulada.
Ens acomiadem de Jordan que ens havia donat una lliçó dels Poblets i fem camí cap al Verger, ara serien G. i E. qui ens guiarien i ens mostrarien tots els atractius del seu poble.
El Verger és un fillolet de Segària ja que el poble naix molt a prop, la serra porta el poble en el paisatge, Segària amb la seua figura de la dona embarassada formen un conjunt inseparable.
G. ens fa aquest apunt sobre Segària:

Segària. Exònim: Segàrria. 506 msnm. Ve de Segarra, mot ibèric. Serralada bètica que continua a la serra de la Tramuntana. Hi havia un castell en mans dels Carròs al s XIII. A prop, el poblat iber. A la vall del Portelles, naix el Verger i en queda la torre de la Cremadella s XIII.

En passar vora el riu Girona per arribar al Verger, ens vàrem parlar de la riuada del 2007 que va fer moltes maleses i fins i tot va morir una dona, em va venir a la ment la cançó del Raimon
Al meu país la pluja no sap ploure,
o plou poc o plou massa,
si plou oc és la sequera i
si plou massa és un desastre,
qui portarà la pluja a l'escola,
qui li dirà com s'ha de ploure.
Al meu país la pluja no sap ploure.

En arribar al Verger G. ens va fer uns apunts del poble:

EL VERGER. 4.500. Coromines: LL Viridarium: ‘hort d’arbres fruiters’. Finca d’un ric àrab de Dénia. 1245 conquerit per Pere Eiximén Carròs, capità dels exèrcits del rei Jaume I. Població musulmana fins a l’expulsió dels 360 moriscos quan va quedar totalment despoblat. Primera església 1534. Nous pobladors de Dénia i Pego, també de Mallorca. No recupera població perduda fins 1750. Senyor Vives el vengué el 1850 als marquesos de Dénia. Passà al Marquesat. Riuada 12 d'octubre de 2007: 80 cases perdudes i 1 mort, arribà als dos metres d'alçada. Conserva un tros de muralla del s XIV.

Hi havia una cursa per dintre del poble el que feia que hi havia molta activitat, vàrem anar vora l'ajuntament on hi havia un mural que explicava idilicament el poble , amb el riu amb aigua i fruiters com el seu nom ens mostra.
Vàrem parar en arribar a l'ajuntament i E. ens va explicar que l'edifici de l'ajuntament era l'antiga escola, la nostra amiga havia anant allà, tot i que l'edifici l'havien transformat i la plaça antigament era el pati de l'escola.
Vàrem anar cap als fonaments de l'antic trepig que la riuada havia deixat al descobert. Ací teniu un breu apunt de G. : Casa del Trapig s XV, molí de sucre i després d’oli.
Arribàvem a la plaça Major, en ell nostre viatge algunes cases mostraven un bonic treball de forja.
Finalment arribàvem a la torre del palau dels Ducs de Medinaceli, G. ens fa un breu recordatori;

Torre-palau del duc de Medinaceli. El 1520, possiblement, ja estava construïda. El 1580 el marqués de Dénia comprava al sr. Joan Girona Vives el poble, annexionant-lo a Dénia.

El palau constava de quatre torres, de les quals sols en quedava una , ens podem fer una idea de la grandària del palau, tal vegada em recordava salvant les distàncies al de Cocentaina.
Vàrem seguir cap a la fàbrica de Sabó, i per finalitzar vàrem acabar a la casa de la Senyoreta de la Bassa.
En acabar vàrem buscar un lloc per segellar el carnet del Camí, finalment arribàvem al centre social el Mellat on vam poder segellar l'etapa, després ens vam anar cap a casa.
A l'enllaç podreu trobar l'itinerari de la ruta.