El Montgó. La Marina Alta

  Cal que pugem al Montgó
 Aquest estiu  passat, cap al mes de juliol vaig aprofitar l'avinantesa per fer un trosset del recorregut que puja al Montgó,  tot i que era un moment molt sec i la vegetació no es trobava en el seu millor moment, sempre buscava tot allò que em poguera sorprendre els sentits,  algun endemisme de la muntanya o qualsevol cosa que la meua camera poguera captar i  em donara bones vibracions, com per exemple l'eixida de sol  i la vista  des d'una alçada considerable, però no vaig  arribar al cim ja que el temps juga sempre en contra, però no és el meu objectiu fer cims sinó fer camí, i caminar la falda del Montgó sempre dóna bones vibracions i com no, sempre pujant cantarem eixes cançons que parlen del nostre vell Montgó.
 

 Per una banda la cançó d'Al tall , per Mallorca

 Per Mallorca

 Per Mallorca ens ix el sol 

 Per Mallorca ens ix el sol bonica morena 

i per Castella s'apaaga i per Castella s'apaga.

Hi havia una volta un poble

 que dormia i que dormia bonica morena 

i de tant que va dormir 

 despert i tot somniava.

 Cal que pugem al Montgó,

que ixca el sol abans de l'alba bonica morena

 cal que vetlem per la nit.

Llancem l'engany dins de l'aigua.

Per una altra El Vell Montgó de Paco Muñoz

 El vell Mongó es desperta

 el sol badalla per dalt la Plana

com un peix d'argent

va penetrant Segaria endins,

 la llum dibuixa l'Aitana.

 La mar es torna daurada 

les barques pentinen l'alba, 

 és el millor regal dels déus

etern vigilant

del meu país acaronat pel mar.

Juguen els eriçons

amb els escarbas

per enmig del fonoll marí

 L'aranya de la creu espanta un alacrà

corrent per l'herba de Sant Blai.

La llengua de cavall

creix entre els margallons.

S'amaguen les perdius,

 la colobra acaça un falciot 

 a l'ombra d'un llentiscle i un pi bord,

herba de les llunetes , romer 

i un àguila de Bernia ve volant.

 

 El Montgó des de les Planes mentre es ponia el sol

 El Montgó pel matí des de les Planes

 El Montgó des de Xàbia

El Camí en família setè dia: Del Mas d'Avall a les Useres

El Camí en família, setè dia: del Mas d'Avall a les Useres.
 Iniciem un altre trosset de Camí, és la setena jornada del Camí en família. Aquesta vegada seguim per les terres de l'Alcalatén.
Iniciem el camí al Mas d'Avall, poble menut, de casetes baixetes, de carrers amb olor de poble, baixem a la bassa dels llavadors, l'aigua brolla per tot arreu  i darrera la bassa un salt d'aigua fa camí cap als reguers i hortes properes. Toquem la pica de pedra picada  on l'aigua descansa tranquil·la.
 Poc despres inciem el caminet, que fa costereta . Les xiques amb moltes ganes de fer Camí i veure les noves aventures que ens esperen.
 Seguim el suposat  antic camí dels bandejats amb l'empredrat ben posat, i als seus marges floria el cepell l'argelaga i el romer. Des de l'altura intentàvem veure on hi havia el turonet on descansaven les restes de Rosa Garcia, amiga que ens va ensenyar el camí del Mas d'Avall.No podia parlar del Mas d'Avall sense recordar-la.
 Poc després vàrem iniciar el Camí que tan bé recorde hever  marcat amb fites de pedra , algunes argelagues ja crescudes intentaven  ferir a Balma, com diu Tica, elles varen ser les protagonistes del dia, amb el seu groc estrident erent les ames del paisatge. I entre el mar groc de l'argelaga alguns pins novells començaven a despuntar després de 8 anys del fatídic incendi de l'Alcalatén.
 Per mi aquest trosset de Camí té un encant especial,  i va ser que fa anys em vaig arromangar per descobrir les fites, per segar les argelagues i per fer-lo possible, per recuperar l'antic camí, tot i que els anys passen i que ja li fa falta una repassadeta.
Hi ha un moment que la senda s'esfonsa entre la vegetació i sembla que  et vages a fondre en el paisatge, també recorde la vista del barranc de les Olles , com una serp allà al fons que marca la separació dels termes de Costur i de les Useres.
 La vessant nord del barranc de les Olles era molt humida i la vegetació emergent  frondosa,  alguns alborcers ja traien flor. Vàrem arribar finalment al barranc de les Olles, després a poc a poc anàvem pujant per l'altra vessant, a poc a poc ja que les argelagues de vegades li frenaven el pas a Balma, però finalment vàrem arribar a la pista i  el camí es feia més ample. Un tros de reguer vell ens feia companyia al costat de la senda i les garroferes feien l'alegria a Aitana que sempre volia plegar-ne alguna. En passar un revol el poble de les Useres apareixia a l'horitzó, poble balena  que nadava per les muntanyes de l'Alacaltén. Vàrem arribar a la font de Mes Amunt, la tardor  feia un joc de colors i sons  que ens regalaven un paisatge impressionant, el vibrar de les fulles dels xops groguenques i l'aigua de la font que queia per totes les canonades omplint la pica. Vàrem fer una paradeta a  la taula de pedra, Aitana arreplegava fulletes seques mentre parlava de la tardor i cantava la cançó de les fulletes.
 Va ser un regal al nostre cos la pau de la font de Més Amunt,   després vam seguir el camí per les hortes de les Useres, acompanyats dels reguerets plens d'aigua i les garroferes monumentals que vadaven els marges. Poc després els llavadors i més endavant el poble de   les Useres ens envoltaven per complet.
 En arribar al poble jo vaig tornar sol pel mateix camí a pel cotxe, aixó si més llauger sense carregar a Aitana al coll,  aquesta vegada també molt més ràpid.

El Camí en el grup de Caminants: de Planes a Alcalà

 El Camí en el grup de Caminants a les Valls de la Marina: Caminem  de Planes a Alcalà
Una nova vivència del Camí omple les nostres entranyes, ens trobem amb amics i amigues, noves persones i antics companys de Camí, amb el guiatge del gran Graeme i  un paisatge on és conjugaven els colors de tardor i les formes, antics poblats de moriscos on les arcades dibuixaven en el temps la tragèdia amarga de la seua expulsió, on la història escrita amb sang en aquest cas ens posa a nosaltres en el costat dels roïns.
 Entranyable caminada  que ens queda engantxada a la pell en la qual moltes olors i colors  ens endinsen en un paisatge privilegiat.
 Vàrem iniciar les nostres passes a Alcalà de la Jovada, poble d'Al-azraq,  on podíem veure la font amb el seu esguard, i la placa que recordava el seu castell, segons sembla l'església  al migla plaça  és de les poques que conserva encara els trest de les antigues mesquites.
  En poc de temps ja vàrem tenir la primer pejada dels antics moriscos que ens acompanyaria tot el camí, el poblat morisc dels Benialins,  vàrem recorrer les antigues cases que  portaven 4000 anys abandonades des de la barbàrie del 1609.
 Poc després ens vàrem trobar amb el segon poble Beniaia, poble menut com tota la vall d'origen morisc com ens diu el seu nom. Vàrem fer un mosset en eixir del poble als llavadors, vàrem gaudir de la font i dels colors de tardor que  li donaven un encant a l'indret..
 Poc després de fer una miqueta la senda de muntanya vàrem arribar a una de les perles del recorregut, el poblat morisc de la Queirola, recordàrem la tragedia de l'expulsió i la marginació a la qual estigueren exposats aquella pobra gent, no sols el fet de convertir-se al cristianisme sinó també totes aquelles tradicions  que no compartien, com menjar poc o parlar en català com els cristians.
 Posava els pels de punta passar sota dels arcs i el sostre mig ensorrat de teules morunes,  una sensació extranya entre les bellesa de l'indret i l'amargor de la tragèdia.
 Vàrem caminar per veure una altra perla preciosa d'aquesta preciosa comarca el Carst , que és una antiga formació geològica la qual crea una depresió sobre les roques formant un gran penya-segat, que s'omple dels colors de la tardor per aquesta època.  Aquesta vegada és el paisatge espectacular qui ens deixa bocabadats.
 Tornem cap al poblat de la Queirola per seguir el camí cap a Planes. Amb els companys i companyes vàrem seguir cap a Margarida, Catamarruc i finalment Planes, on vàrem poder dinar, en acabar l'àpat vàrem fer una visita pel bonic poble del Comtat, vàrem pujar al castell i al seu aqüeducte. Em va embaucar tant la bellesa de l'indret que quan vaig arribar al bar havia passat una eternitat i ja no quedava quasi ningú.
Una caminada impregnada de molt bones sensacions, els colors de la tardor, la història escrita en les pedres, els vells amics, que caminem junts després de molt de temps. Les cançosn que s'enfilen sobre els pins, i sobre tot la il·lusió i les bones vibracons de compartir amb la gent aquest preciós projecte que és el Camí per la nostra terra.

Caminada del Grup de Caminants per l'Alcalatén

 Caminada del Grup de Caminats per l'Alcalatén. De l'Alcora a les Useres.
 El darrer dissabte 31 vàrem fer una espectacular caminada  per uns indrets entranyables per a nosaltres, guiats per Tere, que ens ananva explicant una mica els diferents punts.  Primer vàrem iniciar  la marxa als jardins de la Vila, vàrem   recorrer una part del casc antic de l'Alcora, amb la visió d'alguns panells ceràmics i els portals medievals,la seua església  de la Sang. Vàrem passar per la font Nova reconstruïda fa poca  i el riu de l'Alcora . Vàrem seguir el camí pel camí dels pelegrins de les ermites  i vàrem arribar al punt més emblemàtic pe a la comarca l'ermita i castell de l'Alcalatén o és situa el primer poblat i origen de tots el pobles de la comarca. Dalt del castell Tere ens anava explicant el que allí hi havia,  vaig aprendre molt sobre l'indret, va ser una passada. vàrem veure l'antic aljub que es troba darrera del castell i vàrem seguir cap a Costur, vam pujar la costereta més forta i  arribarem a la llometa, Despre´s de passar algunes sendes i camins arribàvem a Costur. Vàrem esmorzar a la piscina i  vàrem continuar el camí  tot seguit visitarem la pedra amb la inscripció romana i l'església de Costur amb el sant amb el cap obert, casualment estava l'església oberta i vàrem poder entrar. Toni ens explica la història de la gran perdra baptismal que fou portada allí a mans.
 Vàrem seguir cap al Mas d'Avall,  pel cmainet, paràrem una  mica a la font de la Fontanella que  li dóna nom a l'associació de Costur, i després arribàvem al Mas d'Avall, creuàrem els carrers i  poguerem eure la bassa els llavadors i la pica feta de pedra.
 Vàrem deixar el mas d'Avall i pujarem pel preciós camí empedrat  que ens elevava i ens donava una mica de visió de l'entorn.
 Per la sendeta vàrem fer cap al barranc de les Olles i una mica més enllà Les Useres, on vàrem fer un dinarot i vàrem acabar el dia.

El Cami en família ; sisé dia. Del castell de l'Alcalatén al Mas d'Avall

El camí en família sísé dia: Del castell de l'Alcalatén al mas d'Avall.
Un altre matí de felicitat, un altre trosset de Camí al meu cor, una altra vivència per al record.
 Una vegada més avancem en el coneiximent del nostre país , un bocinet més als nostres peus.
 Hui erm més gentada fent el Camí i això em posa content.  Vàrem iniciar el recorregut al castell de l'Alcaltén, vàrem pujar a la plaça d'armes i les xiquetes vàren poder tocar muralla. Una preciosa vista de l'ermita de Sant Salvador es veia des del turó del castell, els germans varen fer una mica la sargantana per les muralles.
 Vàrem iniciar la costereta  de després del castell, un home me va preguntar per la mina de cabres i li vaig ensenyar el mapa. Els ronyons s'em calfaven amb el pes de l'Aitana que agafava fortament perquè no caiguera a terra. En arribar al coll de Montmirà  vàrem fer un xicotet descanset, allà Balma va perdre la gometa del pel, he de tornar a buscar-la el dissabte.
 Després venia una estona agradable sota el cami ombrejat pels pins i  les carreres de les xiquetes amunt i avall,  el paisatge florit de bolets i flors  engalanava el nostre caminar,. El plaer de fer Camí amb la gent que estimes.
 Vàrem arribar a la creu dels pelegrins de les ermites i  el pal indicador de la mina de cabres. Nosaltres seguiem cap a Costur. ràpidament ma mare i jo vàrem reconeixer els bancals que fa tems es vàrem cremar per una negligència de l'amo de la casa, ara ja rebrotats, aquella sendeta empedrada tan bonica  entre oliveres, que un dia fa anys uns hoes ens van saludar mentre collien olives. Després la senda es va fer camí entre garroferes i ametlers, i el camí pista, i la vista Costur, i el Costur costera.
Finalment arribarem a Costur poble d'amics i velles caminades.  De la plaça nova ens enfilàvem pels carrers cap a l'església i el quadre del salt apatint, que luïa una daga al cap..
 El nostre camí seguia cap al mas d'Avall, vàrem agafar el camí del mas d'Avall, caminet entre garroferes i penya-segats de pedra llisa on algunes vies d'escalda desafiaven la natura.
 Vàrem girar a la font de la Fontanella, vàrem descansar forces al banquet de la font, al costat de la bassa mentre les xiques bebien una mica de suc.
 Després enfilarem el darrer tros cap al mas d'Avall, vàrem passar entre les cases, eixa caseta tan peculiar empedrada i  en girar un cantó prop de la bassa dels llavadors, un esguard conegut va alegra-nos l'ànima,  era Joan el fill de Rosa.
 D'alguna manera Rosa ens donava la benvinguda al seu Mas d'Avall, com ella en persona malauradament no ens podia rebre ja que havia iniciat el llarg viatge, ens vam trobar a tota la sea família, quina emoció i quin final més bonic  recordar a Rosa en el camí al Mas d'Avall.
 Fins ací hem arribat vàrem recuperar els cotxes i un altre dia més.

El Camí en família 5: De les termes romanes de l'Alcora al castell de l'Alcalatén

El Camí en família 5: De les termes romanes de l'Alcora al castell de l'Alcalatén.
Era la cinquena jornada del Camí en família, sempre trossets curs adaptats a les passes de les xiquetes, però que un dia darrera de l'altre van fent Camí. Nous paisatges, olors i emocions ens esperen als nostres sentits.
 Vàrem iniciar l'etapa al lloc on ens vàrem quedar l'altre dia, a les termes romanes de l'Alcora dites de Santa.
 Aquesta vegada anàvem  Tica, Puri, les xiquetes i jo.
 Com sempre amb la il·lusió de compartir el Camí amb les persones que estime i aportar una vivència més al nostre gran llibre del Camí.
 Tranquil·lament vàrem iniciar el camí per la pista voltats per joliverdes florides que ens perfumaven l'ambient, amb les cervicals ben calentetes pel pes de l'Aitana al coll. Cada animalet que veiem era un descobriment  per elles, ja si era viu o mort,  com un sapet resec ja però apegat a l'asfalt que vam veure. Els vaig ensenyar el cami dels bandejats on hi havia la paleta, que era el punt per on jo tornaria a pel cotxe.
 Allà dintre com sumergit entre la vegetació assomava el cap el molí de Rama. Poc després i na mica abans d'entrar a l'Alcora varem passar  per una senda entre les hortes de l'Alcora. Finalment l'Alcora s'estenia als nostres peus. Amb la fam al cos Aitana i Balma ja ens demanaven parar i fer un mosset i beure una miqueta.
 Va ser al par de l'etrada que vàrem fer un mosset, després jugàvem a veure qui trobava la marca primer. Tot i que jo jugava amb ventaja ja que sabia per on anava el camí.
 L'alcora era una capsa de sorpreses, raconets d'una gran bellesa que ens meravellaven. Empedrats ordenats i carrerons estrets. Els portals que efeien jocs amb la pedra i la llum , pollegueres que enyoraven portes vells i pesades. El museu dels pelegrins de les ermites i el museu de la ceràmica que tot i que vàrem trobar obert vàrem deixar la visita per més endavant.  El molí i la figuera que havia desapareegut , i un descampat que l'asfalt ja vessava els carrers . Vam devallar a la font nova, contrast de llums i d'arcs, d'aigua i de foscor, de pedra viva i d'ombres que s'amagaven als racons arquejats.
  Amb els ànims alts per la riquesa del recorregut i les alegries deles xiquetes vàrem iniciar el cami dels pelegrins de les ermites. La pista era agradabel ombrejada per pins, de puujada la ceràmica del mas blanc ens recordava l'antigor i el treball dels alcorins.
 El camí de terra envoltada per moltes herbes que portaven a sobre la florida de tardor ens feien molt agradable la caminada. mentre Aitana jugava amb els meus cabells i botava al meu coll. A poc a poc el castell es veia ja més prop.
 Finalment vàrem iniciar la pujada al castesll, sendeta de terra  i costeruda que anava pujant el tossalet , no hi havia perdua. finalment arribàrem a les escales de l'ermita de Sant Salvador a la falda del Castell de l'Alcalatén. Les xiquetes ja estaven cansades i volien acabar ací. Jo encara havia de tornar a pel cotxe, aquesta vegada però, el camí era curt i nou i amb alguns tresors encara per descobrir.
 La tornada la vaig fer sol més r`pid, però gaudint d'aquells paratges tan bonics, vaig poder veure la sitja medieval i el racó del riu, molt bonic.
 En arribar al cotxe vaig tornar a per les xiques que m'esperaven al castell de l'Alcalatén.

 Llavadors de la font Nova

La torre del Gerro.Dénia. La Marina Alta.

La torre del Gerro. Dénia. La Marina Alta.
En el nostre recorregut per la Marina Alta fent el Camí de Dénia a Xàbia, tot i que una mica especial ja que venia dels molins i vaig fer la volta fins als molins i després vaig anar-hi  dels molins per la cova Tallada fins a la torre del Gerro.
 Feia molt de vent i era molt difícil mantenir la camera per fer les fotos. Tot i així vaig poder fer algunes fotos.
 La torre del Gerro era una de les moltes torres vigies de vora mar  especialmen dissenyada per vigilar la costa i avisar  a la població de l'arribada de pirates.

 Vista de l'escut amb l'àguila bicèfala