Era la cinquena jornada del Camí en família, sempre trossets curs adaptats a les passes de les xiquetes, però que un dia darrera de l'altre van fent Camí. Nous paisatges, olors i emocions ens esperen als nostres sentits.
Vàrem iniciar l'etapa al lloc on ens vàrem quedar l'altre dia, a les termes romanes de l'Alcora dites de Santa.
Aquesta vegada anàvem Tica, Puri, les xiquetes i jo.
Com sempre amb la il·lusió de compartir el Camí amb les persones que estime i aportar una vivència més al nostre gran llibre del Camí.
Tranquil·lament vàrem iniciar el camí per la pista voltats per joliverdes florides que ens perfumaven l'ambient, amb les cervicals ben calentetes pel pes de l'Aitana al coll. Cada animalet que veiem era un descobriment per elles, ja si era viu o mort, com un sapet resec ja però apegat a l'asfalt que vam veure. Els vaig ensenyar el cami dels bandejats on hi havia la paleta, que era el punt per on jo tornaria a pel cotxe.
Allà dintre com sumergit entre la vegetació assomava el cap el molí de Rama. Poc després i na mica abans d'entrar a l'Alcora varem passar per una senda entre les hortes de l'Alcora. Finalment l'Alcora s'estenia als nostres peus. Amb la fam al cos Aitana i Balma ja ens demanaven parar i fer un mosset i beure una miqueta.
Va ser al par de l'etrada que vàrem fer un mosset, després jugàvem a veure qui trobava la marca primer. Tot i que jo jugava amb ventaja ja que sabia per on anava el camí.
L'alcora era una capsa de sorpreses, raconets d'una gran bellesa que ens meravellaven. Empedrats ordenats i carrerons estrets. Els portals que efeien jocs amb la pedra i la llum , pollegueres que enyoraven portes vells i pesades. El museu dels pelegrins de les ermites i el museu de la ceràmica que tot i que vàrem trobar obert vàrem deixar la visita per més endavant. El molí i la figuera que havia desapareegut , i un descampat que l'asfalt ja vessava els carrers . Vam devallar a la font nova, contrast de llums i d'arcs, d'aigua i de foscor, de pedra viva i d'ombres que s'amagaven als racons arquejats.
Amb els ànims alts per la riquesa del recorregut i les alegries deles xiquetes vàrem iniciar el cami dels pelegrins de les ermites. La pista era agradabel ombrejada per pins, de puujada la ceràmica del mas blanc ens recordava l'antigor i el treball dels alcorins.
El camí de terra envoltada per moltes herbes que portaven a sobre la florida de tardor ens feien molt agradable la caminada. mentre Aitana jugava amb els meus cabells i botava al meu coll. A poc a poc el castell es veia ja més prop.
Finalment vàrem iniciar la pujada al castesll, sendeta de terra i costeruda que anava pujant el tossalet , no hi havia perdua. finalment arribàrem a les escales de l'ermita de Sant Salvador a la falda del Castell de l'Alcalatén. Les xiquetes ja estaven cansades i volien acabar ací. Jo encara havia de tornar a pel cotxe, aquesta vegada però, el camí era curt i nou i amb alguns tresors encara per descobrir.
La tornada la vaig fer sol més r`pid, però gaudint d'aquells paratges tan bonics, vaig poder veure la sitja medieval i el racó del riu, molt bonic.
En arribar al cotxe vaig tornar a per les xiques que m'esperaven al castell de l'Alcalatén.
 | |
| Llavadors de la font Nova |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada