Caminada del Grup de Caminants per la Marina Baixa: de Benidorm a la Vila Joiosa.

Pels cingles dels gratacels
L'oratge pel matí estava fresquet, molt tapat i dubtós si ens anava a caure alguna "ramassà", però tot i això vam entrar en el formiguer de  gratacels  que era Benidorm.
Vam arribar a l'estació i allí ens vam trobar amb la gent que venien de diferents comarques per fer aquella etapa d'el Camí, desconeguda encara per a mi.
Sempre em deixaria perplex Benidorm, feia respecte caminar per aquell bosc d'edificis,  feia feredat caminar als seus peus, al mateix temps m'atreia mirar cap a dalt on m'envaïa  el vertigen de les seues alçades.


Vam caminar fins a l'anomenat castell, que és on quedava una mica de la part  antiga, a sobre  la petita península del castell les dues platges s'estenien a banda i banda amb el seu ventall de gratacels darrera. Primer la caminada vora mar pel passeig marítim envoltat de gent  que havien vist en Benidorm un bon lloc per "estiuejar" o passar uns dies a la  vora de la mar. Vam passar per  aquell gratacels de dues potes que feia com una "M". Era diferent aquella caminada, l'espai era especial, de vegades trobàvem un moment màgic, com quan les gavines estaven a l'aigua del barranc.


Darrera hi havia  l'illa de Benidorm i com si es tractés  del vell Nautilus  del capità Nemo treia el llom entre l'escuma de les ones. Ens vam aturar per esmorzar en el darrer bocí de passeig abans d'entrar en la senda  que serpentejava sota els pins.
Mentre esmorzàvem vam veure com un personatge en la llunyania  gaudia d'un bany en ple mes de febrer. Impressionant!, quines ganes, nosaltres gaudíem del dia i de la companyia.


Vora els Penya-segats
Vam deixar la civilització  i vam entrar en la vessant més  feréstega i salvatge de la caminada. La vertiginositat dels edificis quedava ja lluny, i la vam canviar per la verticalitat dels penya-segats de la serra, la mar estava brusenta i picava fort a les roques de la costa. La senda anava pujant i l'alè costava d'agafar. Però el paisatge de mar i muntanya, de platja i penya-segats i de desert i civilització  semblaven com dues cares d'un moneda en la mateixa etapa.


Atret per l'espectacular paisatge, al mateix temps que poregós de no rodolar per alguna senda pedregosa, veia de vegades els companys i companyes a l'altra banda de senda com si foren formigues  de colors. Però sobre tot, gaudia i absorbia com una esponja tota aquella amanida de vivències i plaers que em donava  aquell dia.
Per una altra banda la primavera floria als romers i les herbes del camí, i  en un raconet, com un oasi de la terra, com un record del passat, un trosset d'ametlers florits coberts per una catifa de magreta florida aguantaven  resistien el pas dels anys.


La Vila Joiosa
La Vila es veia al fons com per donar-nos ànims, mentre acabàvem d'aclarir el dinar. Nosaltres travessàvem la darrera engruna de roca abans d'arribar al port i als carrers de la Vila.
Vam arribar  al lloc per dinar, al bar  los Serranos, vam recuperar forces i vam escriure al llibre de la Marina, i finalment vam segellar l'etapa amb l'encuny del bar, una altra segellada col·lectiva, que es començava  a fer habitual.
En acabar de dinar van vindre Jaume Vaello i alguns amics d'ell,  estudiosos i saberuts de la Vila, del passat i del present, que ens explicarien i ens portarien pels racons més emblemàtics.


La visita per la Vila
La visita ens va formar, vam aprendre moltes coses d'aquella Vila Joiosa, els encants de les muralles i els carrers antics. Semblava que la primavera s'havia parat per sempre en aquest poble, i les cases de mil colors feien joc amb el seu nom;  joiosa de joia, d'alegria, de felicitat, no de perles precioses i d'anells.
La importància de la Vila en l'antigor va ser molt gran,  i són moltes les restes romanes, les termes romanes de la ciutat romana d'Allon.
També ens vam assabentar que el nom de Joiosa li venia com un reclam del segle XIII  per captivar a la gent per a què vingués a establir-se al poble.
Després de saber algunes coses més de la Vila i de conèixer alguns dels seus racons  vam anar a l'estació de tren, ens vam acomiadar dels guies i dels companys i companyes i vam tornar cap a casa.
Podeu veure la traça de la caminada a l'enllaç del wikiloc

Illa de Beidorm

 Gratacels

Torre de l'Aguiló

Etapa preciosa  vora  mar

 Caminants vora el penya-segat

Les muralles de la Vila Joiosa

 Cases pintades de la Vila Joiosa

Caminada del Grup de Caminants per la Marina Baixa: d'Orxeta a Relleu.

 Caminada del Grup de Caminants per la Marina Baixa: d'Orxeta a Relleu
 El dissabte 11 de febrer de 2017 vàrem fer una caminada per la Marina Baixa,  vàrem iniciar el recorregut a Orxeta,  seguint el camí del Peix, és el camí antic que utilitzaven per pujar el peix des de la costa fins a l'interior, buscant Cocentaina i Alcoi, coincideix  algun tros  amb el  camí Sant Jaume segons ens va explicar Maria Àngels de Relleu.
 Algun tros seguíem per carretera, alguna part seguíem per senda i camí empedrat. Érem un grup boniquet d'unes 15 persones de la Marina Baixa, la Marina Alta, l'Alacantí,  i com sempre jo de la Plana Alta.
 Vàrem deixar el camí del Peix per dirigir-nos al pantà de Relleu, el que seria la perla de l'etapa, tot i que ens havíem de desviar  per poder-lo veure.
 Va vindre el moment de creuar el riuet, aguns vàrem creuar i d'altres se'n van anar a rodar. En pujar un turonet el paisatge se'ns va fondre als ulls i l'aigua i  la pedra  s'obrien al nostre davant. Ens vàrem extasiar mirant-lo. Segons ens va contar Maria Àngels el pantà era obra  del mateix arquitecte que havia fet el de Tibi i el d'Elx , però aquest era el darrer, i l'arquitecte havia volgut millorar la construcció amb el que havia aprés dels altres. El pantà estava molt ple de sediments  per la quan cosa la seua capacitat esta molt reduïda .
 Era difícil veure el pantà amb aigua, ja que normalment estava sec, i nosaltres el vàrem trobar en un moment espectacular.
 Li vàrem donar la volta per la vora per  arribar a veure la presa, en arribar a un xicotet tossalet vàrem poder veure la presa que vessava l'aigua, i es precipitava al fons del barranc, a l'altra banda el llit profund del riu Amadorio donava calfreds per la seua fondària.
 Amb una mica de vertigen pel precipici vàrem tornar pel camí que havíem vingut  i vàrem refer un tros de camí, fins que per la pista asfaltada vàrem  arribar a Relleu.
 Una constant de tot el camí serien els ametlers florits, embellint el paisatge amb les seues diferents tonalitats depenent de la varietat, fonent-se de vegades amb la flor del ravanell que cobria, com una gran catifa  molta part del terra.
 En arribar a Relleu vàrem buscar el bar el Cazador, un bar bo i barat ons ens vam menjar un arròs caldós i moltes més llamineries, que els i les caminants anàvem engolint per recuperar les energies deixades en la caminada.
 Després del dinar Maria Àngels ens va acompanyar a fer una volta pel poble. Relleu era un poble bonic, ben cuidat que amagava racons que m 'enbaucaven, molts carrers estaven fets amb mosaic modern, que tot i que no era antic guardava l'equilibri i li donaven al poble una alegria especial.
 Vàrem tenir la sort que en arribar a l'associació cultural l'Aixama vàrem poder segellar l'etapa amb l'encuny de l'associació.
 Després vàrem poder visitar el museu,  el xic ens va fer una explicació, i vàrem veure moltes ferramentes tradicionals dels diferents oficis i diferents estris de la vida antiga al poble. Després ens va acompanyar a  fer una volta pel poble per explicar-nos la seua història, com  el carrer que pujava que separava antigament  moros i cristians, i després vàrem entrar a  l'església, en eixir ens vam fixar en la façana, on  les pedres marcaven l'antic minaret de la mesquita.
 Ens vàrem acomiadar dels guies i del grup i ja de nit vàrem fer cap a casa.
A l'enllaç del wikiloc podeu veure l'itinerari que vam fer

Caminada Altea- Benidorm. Marina Baixa

 Caminada Altea - Benidorm. Marina Baixa.
 El dissabte 6 de febrer vam fer  una nova trobada del grup de Caminants per descobrir una etapa d'el Camí de la Marina Baixa , aquesta vegada organitzada per l'associació Corfoll d'Altea, la vuitena etapa de les 9 que formen el tram  de la Marina, de   Dénia la Vila Joiosa.
  Ens trobem a la plaça de l'església d'Altea una bona colla de gent amb ganes de descobrir aquest trosset espectacular de Camí.
 Primer gaudim una mica dels carrers i vistes d'Altea un dels pobles més bonics i millor cuidats de la comarca, on al nucli històric miren cada detall i cada raconet, on l'església resalta per damunt de la mar de cases blanques,  que fan contrast en la mar blava.
 Primer fem una mica de recordatori de la jornada i Ferran ens fa unes explicacions com a guia de l'etapa.
Amb molt bon dia, bona gent i moltes ganes de gaudir de la compànyia i dels paisatges.
 Primer seguim acompanyats de la mar i agafem forces per la pujada de la serra Gelada , que la veiem davant nostre com convidant-nos a pujar. A l'Albir fem una petita parada per veure les restes romanes , però esta tancat el recinte i es veu una mica de lluny.
 Ens cordem fort dels botes i fem la pujada de la serra, entre pins i herbes que  apunten l'inici de la primavera,  on els timonets i les altres plantes trauen ja les primeres flors. Esbufeguem per la pendent, però seguim endavant. Maite i Juan ens deixen  per guardar les forces per demà per  la caminada de Calp, els trossos de senda plana ens donen forces per arribar a la part alta. Finalment a les antenes fem una parada, comentem una mica el que estem fent i fem un mosset, i  a partir d'ací comença l'espectacle.  En agafar alçada  veiem com  la serra Gelada es baralla amb la mar, i aquesta xiscla sobre els peus dels penya-segats  que cauen vertiginosament  sobre la inmensitat del blau. Algunes illetes afloren sobre la mar donant nom a llegendes  de gegants que les han llançades des del Puigcampana a la mar.
Una barreja de plaer, per les impressionants vistes meravelloses,  dels espectacular penya-segats, i descobrir a l'altra banda les serres, que les persones enteses ens mostren , la serra de la Cortina o  el Puigcampana,  i el neguit perquè tot vaja bé i tothom puga gaudir, amb una mica del regust del vertigen  en alguna baixada de la senda .
 Més enllà  el gegant de formigó ens mostra els queixals, i  Benidorm sembla que vulga amagar darrera dels gratacels el seu passat del xicotet poble mariner que va ser.
 Després de pujar i baixar el relleu de la serra fins arribar a la pista asfaltada on  definitivament anàvem entrant a la boca del gegant, i  anàvem  formant part del formiguer de persones que anàven i venien desconeixent tal vegada el que hi havia fora d'aquell cau  de gratacels.
 Nosaltres però, vàrem anar a dinar, però  semblava que el destí preferia que anàrem a Altea a dinar, i així va ser, en un inmillorable raconet amb bon menjar, bona companyia, bon preu i perquè no dir-ho, una cosa que vaig agrair molt, atenció en valencià, vàrem recuperar forces després de l'esforç i vàrem inciciar el llibre d'El Camí a la Marina, on la previsió és, que aquelles pàgines buides es vagen farcint de bones vibracions de tota la gent que fa el Camí per la Marina. Ens vàrem acomiadar d'aquella gent tan meravellosa que hui havíem compartit Camí.

El port d'Altea a la caminada del 5-2-16 abans d'eixir el sol