Caminada pel terme d'Atzeneta del Maestrat. El Maestrat històric
El dissabte dia 18 de maig vàrem fer una caminada pel terme d'Atzeneta del Maestrat, vàrem iniciar la caminada on comença el terme al limit amb la carretera de les Useres on hi ha el monolit de l'ordre de Montesa, vàrem arribar a Atzeneta del Maestrat i després d'esmorzar vàrem iniciar el camí que puja al castell, del recorregut em varen impressionar molt les oliveres monumentals.
Vàrem passar per l'assut ple d'aigua, la part que més em va meravellar és després de passar per l'olivera socarrada , la senda que anava pel costat del riu. Vàrem passar pel costat del toll del Peix i el toll de l'ofegat i vàrem arribar al castell d'Atzeneta del Maestrat, d'alli vàrem fer cap a Sant Miquel de les Torrocelles, ja en terme de Llúcena.a la comarca de l'Alcalatén.
Els colors de la terra és un viatge pel nostre patrimoni. Tot allò que vaig descobrint ho vaig recollint i classificant.Tot el que vaig aprenent de la gent dels pobles que m'acompanya i tot el que la vida em va donant. Està basat en la seua major part en l'itinerari d'El Camí. L'objectiu és conèixer el meu país i transmetre la meua gran estima cap a la meua terra i totes les perles precioses que conté
dimarts, 21 de maig del 2013
dilluns, 20 de maig del 2013
El Castell d'Atzeneta. Atzeneta del Maestrat. El Maestrat històric
El castell d'Atzeneta del Maestrat . Atzeneta del Maestrat. El Maestrat històric
Vam tornar a pujar al castell. Una mirada fugissera se'm va escapar cap a l'aparcament dels cotxes, prop del castell, i em va recordar les paraules del llibre Sender de la lluna plena del Centre Excursionista de Castelló quan parla de l'indret. Si miro la història de l'aparcament em puc sorprendre de la capacitat que tenim de transformació, ha passat de ser un poblat ibèric de l'edat del ferro a ser un simple aparcament. Ací veiem moltes vegades el poc valor que li donem a la història i al patrimoni, i quines barbaritats podem arribar a fer.
La història del castell està lligada fortament al Maestrat, tal vegada Guillem d'Anglesola siga el que va manar construir el castell, ens diu el llibre sender de la lluna Plena. Com un ferm vigilant sobre el turó, l'antic castell fronterer vigilava l'entrada al Maestrat des de l'Alcalatén, i l'eixida des del Maestrat cap a l'Alcalatén.
Aquesta estima cap a les seues arrels i a la seua història la trobem molt arrelada entre la gent d'Atzeneta, que no vol que l'arranquen del seu passat, i no vol ser foragitada del costat dels pobles de la setena, dels set pobles germans, per crear una comarca artificial d'un Alcalatén que no va existir mai amb aquests pobles.
Per això aquells pobles que volen recuperar la seua identitat com a poble i la seua història mereixen tot el meu respecte.
Ací dalt del turó el vent posa les coses al seu lloc, i la geografia ens explica la història, que ens recupera la memòria i com diu Raimon qui perd els origens perd la identitat, o..... com diuen en Atzeneta, ací no hi ha debat som del Maestrat.
Davant de tanta pedra noble restaurada fa poc em va vindre al cap que fa nou anys les portes del castell es van obrir, i Montserrat ens va explicar algunes coses del castell i l'església, mentre ens conduïa per les sales nobles.
He trobat alguns papers vells al meu diari d'eixides que recordaven l'amabilitat la la monja Montserrat, que era de Valls. Així, al castell vivien dues monges, eren monges de clausura, i resaven en català i euskera.
La font de les dades històriques ha segut el llibre SGR 33 Castelló de la Plana-Sant Joan de Penyagolosa. Sender de la Lluna Plena. Centre Excursionista de Castelló.
A la caminada del 14 de febrer del 2016, fent el Camí del tram Penyagolosa, en el seu trosset d'Atzeneta al castell, vam finalitzar el nostre recorregut al castell. Un fet molt simbòlic va marcar aquesta etapa, i va ser que Aitana i Balma van plantar dos arbres vora el castell.
Vaig poder entrar a visitar-lo acompanyat del caser i em va mostrar tot el castell, les diferents cambres i una exposició que hi havia al castell.
Vam tornar a pujar al castell. Una mirada fugissera se'm va escapar cap a l'aparcament dels cotxes, prop del castell, i em va recordar les paraules del llibre Sender de la lluna plena del Centre Excursionista de Castelló quan parla de l'indret. Si miro la història de l'aparcament em puc sorprendre de la capacitat que tenim de transformació, ha passat de ser un poblat ibèric de l'edat del ferro a ser un simple aparcament. Ací veiem moltes vegades el poc valor que li donem a la història i al patrimoni, i quines barbaritats podem arribar a fer.
La història del castell està lligada fortament al Maestrat, tal vegada Guillem d'Anglesola siga el que va manar construir el castell, ens diu el llibre sender de la lluna Plena. Com un ferm vigilant sobre el turó, l'antic castell fronterer vigilava l'entrada al Maestrat des de l'Alcalatén, i l'eixida des del Maestrat cap a l'Alcalatén.
Aquesta estima cap a les seues arrels i a la seua història la trobem molt arrelada entre la gent d'Atzeneta, que no vol que l'arranquen del seu passat, i no vol ser foragitada del costat dels pobles de la setena, dels set pobles germans, per crear una comarca artificial d'un Alcalatén que no va existir mai amb aquests pobles.
Per això aquells pobles que volen recuperar la seua identitat com a poble i la seua història mereixen tot el meu respecte.
Ací dalt del turó el vent posa les coses al seu lloc, i la geografia ens explica la història, que ens recupera la memòria i com diu Raimon qui perd els origens perd la identitat, o..... com diuen en Atzeneta, ací no hi ha debat som del Maestrat.
Davant de tanta pedra noble restaurada fa poc em va vindre al cap que fa nou anys les portes del castell es van obrir, i Montserrat ens va explicar algunes coses del castell i l'església, mentre ens conduïa per les sales nobles.
He trobat alguns papers vells al meu diari d'eixides que recordaven l'amabilitat la la monja Montserrat, que era de Valls. Així, al castell vivien dues monges, eren monges de clausura, i resaven en català i euskera.
La font de les dades històriques ha segut el llibre SGR 33 Castelló de la Plana-Sant Joan de Penyagolosa. Sender de la Lluna Plena. Centre Excursionista de Castelló.
A la caminada del 14 de febrer del 2016, fent el Camí del tram Penyagolosa, en el seu trosset d'Atzeneta al castell, vam finalitzar el nostre recorregut al castell. Un fet molt simbòlic va marcar aquesta etapa, i va ser que Aitana i Balma van plantar dos arbres vora el castell.
Vaig poder entrar a visitar-lo acompanyat del caser i em va mostrar tot el castell, les diferents cambres i una exposició que hi havia al castell.
Castell i ermita |
Ermita i castell |
Castell d'Atzeneta del Maestrat |
Les diferents cambres del castell |
Diferents cambres del castell |
Interior de l'església |
dijous, 16 de maig del 2013
El castell de l'Alcalatén. L'Alcora. L'Alcalatén.
El castell de l'Alcalatén.l'Alcora. L'Alcalatén
De lluny és divisa el seu altiu posar coronant aquell vell tossal. El castell de l'Alcalatén, . Els merlets retallen el cel blau i li donen l'acabat del castell, els merlets contrasten amb la rodonor de les torres que li donen fondor. Des de dalt veiem l'Alcora i l'ermita del Salvador. Per una finestreta veig retallada la imatge de l'ermita, que la cace per oferir-vos -la com a ofrena.
Ací dalt el vent bufa suau la història de la comarca, escrita al cel amb el vibrar de les sagetes que busquen un objectiu fàcil. El castell porta com a senyera el nom de la comarca, L'alcalatén, la comarca dels dos castells. Ara el lloc està deshabitat i és un referent per a tota la contrada. Antigament sota hi havia el despoblat, on diuen hi havia l'antiga ubicació de l'Alcora, la vila del Castell, que amb la carta pobla va quedar-se finalment despoblada.
Per l'altra banda les muntanyes ens tapen la vista de Costur i la coberta de muntanyes envolten tota aquella banda de la comarca.
El castell té una importància capdal en la història de l'Acalatén, d'origen Islàmic, conquerit per Jaume I i cedit a Ximén d'Urrea, després de la conquesta de Borriana.
El que ens conten al mapa de L'alcora edicions el Tossal:
Fortalesa medieval, situada sobre calcària rocosa a 370 metres d'altitud. SX-XIII, Planta triangular dispersa, 150 m2 recinte principal i envoltat per un camí de Ronda, amb aljub i despoblat. Entrada per migdia, amb dues torres circulars i cubs, que conté muralla emmerlada tipus "barbacana". Jaume I va otorgar el castell i el títol de baró al cavaller aragonés Ximén d'Urrea, en 1233, després de la conquesta de la plaça de Borriana.
En l'actualitat s'ha redactat un pla de protecció especial per a la zona en el que es contempla íntegrament aspectes patrimonials i de medi ambient, inciciant-se la seua rehabilitació per part de la Conselleria de Cultura
A la caminada del 31 de desembre del 2015 fent el Camí de l'Alcora a les Useres vàrem fer la visita al Castell, acompanyats de Tere la qual ens va explicar moltes coses de l'indret, per exemple a la paret del castell es veuen els orificis en diagonal que insinuen el que podria ser una escala cap al primer pis.
Per una altra banda i pràcticament poc visible a primera vista hi ha una de les torres del castell, concretament la de més al nordest. Peró quan baixem per darrera si que es pot visualitzar millor des de sota, com podem veure a les altres fotografies
De lluny és divisa el seu altiu posar coronant aquell vell tossal. El castell de l'Alcalatén, . Els merlets retallen el cel blau i li donen l'acabat del castell, els merlets contrasten amb la rodonor de les torres que li donen fondor. Des de dalt veiem l'Alcora i l'ermita del Salvador. Per una finestreta veig retallada la imatge de l'ermita, que la cace per oferir-vos -la com a ofrena.
Ací dalt el vent bufa suau la història de la comarca, escrita al cel amb el vibrar de les sagetes que busquen un objectiu fàcil. El castell porta com a senyera el nom de la comarca, L'alcalatén, la comarca dels dos castells. Ara el lloc està deshabitat i és un referent per a tota la contrada. Antigament sota hi havia el despoblat, on diuen hi havia l'antiga ubicació de l'Alcora, la vila del Castell, que amb la carta pobla va quedar-se finalment despoblada.
Per l'altra banda les muntanyes ens tapen la vista de Costur i la coberta de muntanyes envolten tota aquella banda de la comarca.
El castell té una importància capdal en la història de l'Acalatén, d'origen Islàmic, conquerit per Jaume I i cedit a Ximén d'Urrea, després de la conquesta de Borriana.
El que ens conten al mapa de L'alcora edicions el Tossal:
Fortalesa medieval, situada sobre calcària rocosa a 370 metres d'altitud. SX-XIII, Planta triangular dispersa, 150 m2 recinte principal i envoltat per un camí de Ronda, amb aljub i despoblat. Entrada per migdia, amb dues torres circulars i cubs, que conté muralla emmerlada tipus "barbacana". Jaume I va otorgar el castell i el títol de baró al cavaller aragonés Ximén d'Urrea, en 1233, després de la conquesta de la plaça de Borriana.
En l'actualitat s'ha redactat un pla de protecció especial per a la zona en el que es contempla íntegrament aspectes patrimonials i de medi ambient, inciciant-se la seua rehabilitació per part de la Conselleria de Cultura
Aljub del castell |
Vista del castell de l'Alcalaten des de Montmirà. |
Pedra rodona treballada incrustada a la paret del castell |
Etiquetes de comentaris:
castells,
construccions defensives,
El Camí al Penyagolosa,
l'Alcora,
Patrimoni,
Patrimoni de l'Alcalatén
dimecres, 15 de maig del 2013
La cova de Cavalls. Tírig. L'Alt Maestrat.
La cova de Cavalls. Tírig. L'Alt Maestrat
Els nostres peus arribaren al final del penya-segat, on el barranc
cuetejava allà sota, i la cova de Cavalls se'ns presentava com el rovell
de l'ou en mig la imatge, i se'ns apoderava de les nostres mirades.
Passàrem per entre l'escletxa del temps, mig arrapats per argelagues i matolls, per creuar la porta del nostre naixement, els cingles abruptes de la roca d'Estàbigues ens passaven fins a l'horitzó, i el passadís ombrívol de roca nua ens feia més petits. L'heura s'arrapava a la pedra grisa i alguns matolls intentaven assaborir el fil de llum que els penya-segats els deixaven tastar. Ara les tanques i els filferros havien posat un entrebanc al gran badall, però també protegien la gran cova, i la seua llegenda pintada
dels furtius que volien emportar-se-la.
Vàrem albirar el barranc i la seua bellesa des del nostre replà privilegiat, no puguérem trepitjar les pedres ancestrals ja que els esglaons de ferro ens paraven els peus. Agafats a la barana de ferro miràvem el desproporcionat barranc, on els matolls pintaven de verd el rocam grisenc, i el llit blanc del barranc que giravoltava com un isard ferit, li recordava el nom a la Valltorta.
Mentre véiem aquell magnífic decorat el guia ens feia viatjar el el temps, i ens explicava l'escena, quan els últims caçadors recol·lectors des d'aquell mirador planificaven la caça, per assegurar la supervivència del clan.
Ens vàrem oblidar per un moment del món humanitzat i el pensament se'ns pergué en una imatge insòlita , sense filferros ni asfalt, sense cases ni comoditats, quan el perill era latent a les muntanyes.
Les paraules del guia ens feien imaginar ramats de cérvols corrent esporuguits per la persecució dels caçadors, i com eren conduïts amb l'enginy dels caçadors sense ells saber-ho a l'atzucak que hi havia més enllà de la Cova de Cavalls.
Una i una altra vegada repetien la mateixa estratègia per poder sobreviure. Vàrem girar el cap i miràrem la balma pintada
Després férem un repàs de les diferents figures que hi havia pintades a la pedra, els cèrvols , que antigament es pensaven que eren cavalls i d'allí li ve el nom a la cova, hi havia imatges de caceres. Diferents seqüències de persecucions d' animals amb les fletxes engantxades. Algunes figures no s'han pogut conservar i d'altres queden trencades, alguns trossets de roca trencats són fruit de lladorcinis, o la calç que ha soterrat algunes imatges i han desaparegut sota l'allau, i ara resten amagades fins qui sap quan.
Però moltes imatges encara mostren els seus contorns i veiem animals fugint o arquers tensats.
Descobertes en 1917 i amb el reconeixement en 1924 de monument historico-artístic i en 1998 per la UNESCO de Patrimoni de la humanitat al conjunt rupestre del barranc de la Valltorta, tot açò li dona al conjunt un valor afegit.
En una altra ocasió l'agost del 2015 vàrem acabar els sis dies de vacances a les Coves de Vinromà, poble veï de Tírig, visitant el museu i aprofitant la visita guiada a la cova de Cavalls.
Aquesta fotografia de sota ens mostra una escena de caça de la cova de cavalls, si ens fixem el grup de cèrvoles porten fletxes clavades, van corrents i els caçadors els surten al davant.
Em recorda una mica les explicacions dels guies que algunes vegades ens han fet mirant el barranc, com primer visualitzen la posició dels animals i després preparen l'estrategia per conduir-los fins l'atzukat on els cèrvols no tenen eixida i es topeten un grup de caçadors de cara i així són abatuts sense poder escapar.
![]() |
Barranc de la Valltorta i cova de Cavalls |
Passàrem per entre l'escletxa del temps, mig arrapats per argelagues i matolls, per creuar la porta del nostre naixement, els cingles abruptes de la roca d'Estàbigues ens passaven fins a l'horitzó, i el passadís ombrívol de roca nua ens feia més petits. L'heura s'arrapava a la pedra grisa i alguns matolls intentaven assaborir el fil de llum que els penya-segats els deixaven tastar. Ara les tanques i els filferros havien posat un entrebanc al gran badall, però també protegien la gran cova, i la seua llegenda pintada
dels furtius que volien emportar-se-la.
Vàrem albirar el barranc i la seua bellesa des del nostre replà privilegiat, no puguérem trepitjar les pedres ancestrals ja que els esglaons de ferro ens paraven els peus. Agafats a la barana de ferro miràvem el desproporcionat barranc, on els matolls pintaven de verd el rocam grisenc, i el llit blanc del barranc que giravoltava com un isard ferit, li recordava el nom a la Valltorta.
Mentre véiem aquell magnífic decorat el guia ens feia viatjar el el temps, i ens explicava l'escena, quan els últims caçadors recol·lectors des d'aquell mirador planificaven la caça, per assegurar la supervivència del clan.
Ens vàrem oblidar per un moment del món humanitzat i el pensament se'ns pergué en una imatge insòlita , sense filferros ni asfalt, sense cases ni comoditats, quan el perill era latent a les muntanyes.
Les paraules del guia ens feien imaginar ramats de cérvols corrent esporuguits per la persecució dels caçadors, i com eren conduïts amb l'enginy dels caçadors sense ells saber-ho a l'atzucak que hi havia més enllà de la Cova de Cavalls.
Una i una altra vegada repetien la mateixa estratègia per poder sobreviure. Vàrem girar el cap i miràrem la balma pintada
Després férem un repàs de les diferents figures que hi havia pintades a la pedra, els cèrvols , que antigament es pensaven que eren cavalls i d'allí li ve el nom a la cova, hi havia imatges de caceres. Diferents seqüències de persecucions d' animals amb les fletxes engantxades. Algunes figures no s'han pogut conservar i d'altres queden trencades, alguns trossets de roca trencats són fruit de lladorcinis, o la calç que ha soterrat algunes imatges i han desaparegut sota l'allau, i ara resten amagades fins qui sap quan.
Però moltes imatges encara mostren els seus contorns i veiem animals fugint o arquers tensats.
Descobertes en 1917 i amb el reconeixement en 1924 de monument historico-artístic i en 1998 per la UNESCO de Patrimoni de la humanitat al conjunt rupestre del barranc de la Valltorta, tot açò li dona al conjunt un valor afegit.
En una altra ocasió l'agost del 2015 vàrem acabar els sis dies de vacances a les Coves de Vinromà, poble veï de Tírig, visitant el museu i aprofitant la visita guiada a la cova de Cavalls.
Aquesta fotografia de sota ens mostra una escena de caça de la cova de cavalls, si ens fixem el grup de cèrvoles porten fletxes clavades, van corrents i els caçadors els surten al davant.
Em recorda una mica les explicacions dels guies que algunes vegades ens han fet mirant el barranc, com primer visualitzen la posició dels animals i després preparen l'estrategia per conduir-los fins l'atzukat on els cèrvols no tenen eixida i es topeten un grup de caçadors de cara i així són abatuts sense poder escapar.
dissabte, 11 de maig del 2013
El jaciment de dinosaures Ana. Cinctorres. Els Ports
El jaciment Ana. Cinctorres . Els Ports.
Sota terra hi havia amagat el gran tresor, que havia dormit durant milers d'anys. Allò que fa milers d'anys sols era carn morta i restes d'esquelets, sense més vàlua, el pas del temps ho havia convertit amb el tresor més preuat del món.
El que tal vegada una casualitat va fer aflorar una peça d'aquell trencaclosques i aquella troballa va fer posar en marxa a tot un poble.
A Cinctorres hi ha un abans i un després de la descoberta dels fòssils de dinosaures, això va posar a la llum els esquelets de diferents espècies de dinosaures.. Així amb el nom d'Ana s'inaugurà aquell jaciment, al costat del mas Roig.
Quin plaer era recórrer el jaciment amb els rètols i les explicacions de les espècies, i les imitacions dels ossos en el lloc on es van trobar, això ens fa imaginar com seria la vida d'aquells animals quan l'espècie humana no existia i la vista no s'enterbolia amb cap paisatge humanitzat. Segons explicaven al museu la mar arribaria a Cinctorres.
La seguretat i el domini que tenim del món no hi era en aquell passat remot i els tiranosaures no haurien tingut pietat de nosaltres.
Sota terra hi havia amagat el gran tresor, que havia dormit durant milers d'anys. Allò que fa milers d'anys sols era carn morta i restes d'esquelets, sense més vàlua, el pas del temps ho havia convertit amb el tresor més preuat del món.
El que tal vegada una casualitat va fer aflorar una peça d'aquell trencaclosques i aquella troballa va fer posar en marxa a tot un poble.
A Cinctorres hi ha un abans i un després de la descoberta dels fòssils de dinosaures, això va posar a la llum els esquelets de diferents espècies de dinosaures.. Així amb el nom d'Ana s'inaugurà aquell jaciment, al costat del mas Roig.
Quin plaer era recórrer el jaciment amb els rètols i les explicacions de les espècies, i les imitacions dels ossos en el lloc on es van trobar, això ens fa imaginar com seria la vida d'aquells animals quan l'espècie humana no existia i la vista no s'enterbolia amb cap paisatge humanitzat. Segons explicaven al museu la mar arribaria a Cinctorres.
La seguretat i el domini que tenim del món no hi era en aquell passat remot i els tiranosaures no haurien tingut pietat de nosaltres.
dimecres, 8 de maig del 2013
La "parà" de la séquia la Mota. Castelló de la Plana.La Plana Alta
La "parà" de la séquia la Mota. Castelló de la Plana. La Plana Alta
Quantes vivències al costat de la "parà". Jo era xicotet quan amb el meu iaio per la vesprada baixàvem la manivel·la, i la tanca anava baixant fins a terra. Amb el fang de la séquia anàvem tapant les vores, perquè no s'escapara l'aigua, per la nit l'aigua s'acumulava tal com anava baixant i anava pressionant la tanca .
Pel matí o a mig dia anava ja la séquia de gom a gom i havia regolfat prou i l'aigua ja entrava al reguer, que la reconduïa a l'hort, glopades d'aigua passaven pel reguer i anaven amerant la terra seca llépola d'aigua.
Quan havíem acabat de regar, el meu iaio saltava per sobre el cabiró, que a mi em semblava un avisme, quan jo era xicotet, i des de l'altre costat feia grinyolar els engranatges amb la manivel·la, sempre ben untats amb greix, per tornar a tensar els cables i pujar la tanca.
Una de les coses que més m'agradava era veure com eixia l'aigua acumulada amb força per sota" la parà".
La vertiginosa fondaria de la séquia plena d'aigua, i la força que tenia en trobar un espai la feien agafar velocitat i l'aigua corria séquia avall fins semblar un gran riu . Per tal vegada més avall trobar una nova "parà", amb algú que vulga regar l'hort i tornar a repetir-se el cicle. Recorde ara la dita que diu que qui va davant regue.
Amb paciència el meu iaio em feia tots aquests ensenyaments, perquè aprengués aquells afers tant necessàris en aquell moment, i jo li agraeixo aquestes experiències, tot i que després, amb els pous i el reg localitzat han quedat en la memòria de la xicoteta història.
Quantes vivències al costat de la "parà". Jo era xicotet quan amb el meu iaio per la vesprada baixàvem la manivel·la, i la tanca anava baixant fins a terra. Amb el fang de la séquia anàvem tapant les vores, perquè no s'escapara l'aigua, per la nit l'aigua s'acumulava tal com anava baixant i anava pressionant la tanca .
Pel matí o a mig dia anava ja la séquia de gom a gom i havia regolfat prou i l'aigua ja entrava al reguer, que la reconduïa a l'hort, glopades d'aigua passaven pel reguer i anaven amerant la terra seca llépola d'aigua.
Quan havíem acabat de regar, el meu iaio saltava per sobre el cabiró, que a mi em semblava un avisme, quan jo era xicotet, i des de l'altre costat feia grinyolar els engranatges amb la manivel·la, sempre ben untats amb greix, per tornar a tensar els cables i pujar la tanca.
Una de les coses que més m'agradava era veure com eixia l'aigua acumulada amb força per sota" la parà".
La vertiginosa fondaria de la séquia plena d'aigua, i la força que tenia en trobar un espai la feien agafar velocitat i l'aigua corria séquia avall fins semblar un gran riu . Per tal vegada més avall trobar una nova "parà", amb algú que vulga regar l'hort i tornar a repetir-se el cicle. Recorde ara la dita que diu que qui va davant regue.
Amb paciència el meu iaio em feia tots aquests ensenyaments, perquè aprengués aquells afers tant necessàris en aquell moment, i jo li agraeixo aquestes experiències, tot i que després, amb els pous i el reg localitzat han quedat en la memòria de la xicoteta història.
Etiquetes de comentaris:
Castelló de la Plana,
Patrimoni,
Patrimoni de la Plana Alta,
portell
Subscriure's a:
Missatges (Atom)