Quantes vivències al costat de la "parà". Jo era xicotet quan amb el meu iaio per la vesprada baixàvem la manivel·la, i la tanca anava baixant fins a terra. Amb el fang de la séquia anàvem tapant les vores, perquè no s'escapara l'aigua, per la nit l'aigua s'acumulava tal com anava baixant i anava pressionant la tanca .
Pel matí o a mig dia anava ja la séquia de gom a gom i havia regolfat prou i l'aigua ja entrava al reguer, que la reconduïa a l'hort, glopades d'aigua passaven pel reguer i anaven amerant la terra seca llépola d'aigua.
Quan havíem acabat de regar, el meu iaio saltava per sobre el cabiró, que a mi em semblava un avisme, quan jo era xicotet, i des de l'altre costat feia grinyolar els engranatges amb la manivel·la, sempre ben untats amb greix, per tornar a tensar els cables i pujar la tanca.
Una de les coses que més m'agradava era veure com eixia l'aigua acumulada amb força per sota" la parà".
La vertiginosa fondaria de la séquia plena d'aigua, i la força que tenia en trobar un espai la feien agafar velocitat i l'aigua corria séquia avall fins semblar un gran riu . Per tal vegada més avall trobar una nova "parà", amb algú que vulga regar l'hort i tornar a repetir-se el cicle. Recorde ara la dita que diu que qui va davant regue.
Amb paciència el meu iaio em feia tots aquests ensenyaments, perquè aprengués aquells afers tant necessàris en aquell moment, i jo li agraeixo aquestes experiències, tot i que després, amb els pous i el reg localitzat han quedat en la memòria de la xicoteta història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada