Els colors de la terra: Llucena

divendres, 24 de maig del 2013

Castell i ermita de Sant Miquel de les Torrocelles. Llucena. L'Alcalatén.

El castell i ermita de Sant Miquel de les Torrosselles. Llucena. L'Alcalatén

Quin goig tornar a ser-hi a les Torrosselles, trobar-me a l'antiga plaça d'armes voltat pels arcs, que sembla que m'estiguen mirant. M'agrada veure el patí central des de les diferents perspectives que em donen els arcs. I com un punt central de decoració, com l'epicentre de les mirades, l'olivera de les Torrosselles. Eixa llenca de grisor d'escorça i verdor blavenca que li dóna al conjunt eixa coloració i forma tant significativa. Amb la grisor de la pedra, la llum de la calç i la rodonor dels arcs. El conjunt emociona els sentits. I l'olivera, tot i no ser una de les més grans de la zona , ja afalaga la vista el seu tronc.

Un altre racó que em captiva és el portal gòtic, després de pujar les escales trobar-me sota les pedres, amb l'arc rodó per fora i apuntat per dintre, com a vora exterior del patí d'armes i l'olivera.

Diuen que el darrer divendres d'abril les Torrosselles tenen una llum especial amb la parada dels pelegrins de Les Useres i la gentada que els acompanya, jo encara tinc pendent aquesta perla negra.
Hi ha altres raconets que tenen el seu encant, com la manxa per traure l'aigua i refer les forces de la costeruda pujada o els seients de pedra que recorden l'austeritat medieval.
Al llibre SGR 33 Castelló de la Plana-Sant Joan de Penyagolosa sender de la lluna plena del centre excursionista de Castelló, també trobem algunes referències històriques de l'indret, parla de la troballa de restes de ceràmica verda de Paterna i groga de Manises, símbol de riquesa i importància..

També ens parla d'una antiga sentència de Pedro de Luna on parla de les Torrosselles com un lloc habitat.

L'altra cara històrica de les Torrosselles és la seua situació de castell fronterer dels Urrea pel nord, així tenia la funció de controlar l'entrada a l'Alcalatén des del Maestrat.
I eixirem de Sant Miquel de les Torrosselles per l'altre portal que ens torna a encisar la mirada, i com un fins una altra, o un hi tornarem, el nom de les Torrocelles gravat en fusta se'ns clava a la ment en creuar el llindar de la porta .

Com cada darrer divendres d'abril any darrera any es repetia la tradició mil·lenària dels pelegrins de les Useres, però aquest any jo hi assistia a l'ermita de Sant Miquel de les Torrocelles per veure'ls entrar, tot estava estrictament mesurat, el temps mil·limetrat, calcat des de feia moltíssims anys, quina emoció participar-hi i impregnar la meua vida d'aquells moments tan emocionats. Els dotze pelegrins a les 8 hores eixien de l'església de les Useres, sols vestits amb els atuells pertinents pel pelegrinatge, la gent podia seguir-los davant o darrera però no podien parlar amb ells.
Aquest any sols vaig poder fer una visita fugissera, i a les 11:30 arribava a l'ermita, molts cotxes hi havia per tot arreu i molta gent omplia l'estança. Vaig preguntar a la gent que passava i de seguida la gent coneixedora de la peregrinació em van contar que encara faltava una mica, un home major em va explicar que primer arribaven els matxos amb les alforges, carregats amb les provisions i quan es veien des de l'ermita sonava la campana, és perquè estaven ja prop. Com cada any va sonar la campana i la gent va començar a aparèixer emocionada per veure'ls passar. Jo em vaig situar una mica dalt de les escales per tenir una mica de posició privilegiada, molta gent va formar dues rengleres per deixar-los passa pel mig. Eren les dotze del migdia del darrer divendres d'abril. Primer van aparèixer els cavalls amb les carregues, després el capellà i finalment els dotze pelegrins que a una distància prudencial un de l'altre anaven passant descalços, primer havien passat els cantors amb els seus càntics gregorians. La gent s'aguantava l'emoció de tant transcendental història. Un altre any els seguiré, després dinen i a les 15:00 eixiran una altra vegada per arribar a les 18:30 a la font de Xodos i acabar a les 9:30 a Sant Joan de Penyagolosa.