Caminada de Castelló de la Plana a Borriol. Plana Alta.

 Caminada de Castelló de la Plana a Borriol. Plana Alta.
Quantes emocions contingues, quan de plaer i quanta alegria que s'ha vessat al llarg del dia. El diumenge 12 de juny vam fer la caminada de Castelló a Borriol. Intentaré anar desmollant el dia intentant vessar les paraules que més s'apropen al que vaig viure, a aquesta vivència meravellosa,  un contrast d'emocions contingues, de germanor,  d'il·lusió i d'eufòria.
Tal com feia dos anys  el maig del 2014, iniciàvem també  el Camí a la plaça de les Aules de Castelló de la Plana, durant el recorregut per dintre de Castelló vam fer algunes parades per explicar els punts més emblemàtics,   començàvem el Camí amb un grupet de gent molt bonic, entre Borriana i Borriol, hi ha també gent de Castelló, i més enllà de la Plana, també hi ha representació de la Costera i de la Ribera.
Vam fer parada a les Aules per  situar-nos, Maria Agustina, l'esclava que s'allibera, i la torre dels alçaments, entrem al que va ser el recinte emmurallat, vam fer una parada a la casa de les Normes de Castelló, i vam comentar el simbolisme per nosaltres que ha tingut.
Després fem una paradeta a la llotja del Cànem i la plaça Major,  en un gest solemne i aguantant l'emoció  pel que representava per a mi,  ens situem a l'Ombra del Campanar i recordem Bernat Artola, poeta de Castelló, i recite el poema de Bernat Artola

El Campanar

 El Campanar de la Vila 

és fadrí de veritat

 Té la consciència tranquil·la 

 i el cervell destarifat....

 Seguim amb el recorregut urbà, fem una parada als quatre Cantons i després per l'antic portal de la Fira eixim del recinte emmurallat.
 Ens aturem davant de l'edifici de correus i recordem tot el que sabem de l'edifici i del refugi de la guerra civil.
 En una darrera parada ens situem a la Farola i  parlem una mica del passeig Ribalta i de la casa modernista de la Cigonya.
Sense més espera i seguint tota la Ronda Magdalena arribem a la gasolinera de l'eixida nord, on ens esperava Tica, Blai i el ruc Sentet, iniciem el Camí de Borriol per la Costa, creuant ponts per eixir de Castelló.
 En arribar a Penyeta Roja i Tossal Gros, recordem a Tombatossals de la mitologia de Castelló, en vistes a la torreta Alonso.
 Dalt de la urbanització i vora el barranc de la Joquera i als peus del penyassegat del Castellet o Castell de Nadal ens estava esperant Crístian que ens acompanyaria durant tot el dia i ens oferiria tots els seus coneixements de la zona, un luxe.
 En un primer moment Cristian ens va situar en la Torreta i la seua importància per la vigilància  de la costa en les incursions dels pirates , i la importància del castell de Nadal dintre la xarxa de castells musulmans.
 Entrem per la perleta del barranc de la Joquera, ja que els nostres peus cansats d'asfalt roseguen la senda de terra com una llamineria.
 Esmorzem  sota els pins on fem sempre la parada quan fem l'etapa. Fem un mosset i aprofitem per explicar el Grup de Caminants i la nostra organització.
 Després de creuar el barranc de la Joquera  arribem al molló de terme, el paisatge és esfereïdor, com arribant a un altre planeta,  creuem la pedrera, xafant la pols sota el sol de juny, l'impacte visual ens trenca l'ànima d'aquell buit immens  que s'ha engolit les muntanyes i la vegetació .
 Prompte la pista de terra s'engalana de garroferes i pins, i deixem en darrera  la pedrera,  Borriol en girar un revol s'ens situa al davant.
En arribar al riu més sorpreses grates que farcirien el nostre coneixement  ens vindrien a buscar. Cristian ens va situar vora al riu i ens va fer un repàs de totes les civilitzacions que havien deixat petjada a prop, a les muntanyes de darrera les pintures rupestres de l'Albaroc, jaciments del neolític i al Tossal de la Forques el poblat iber, un poblament romà a l'altra banda de riu,  i sota un oliverar un cementeri musulmà,  a més l'antic molí medieval , tot això a la nostra vista voreta del riu de Borriol, impressionant!.
 Sota del pont de l'autovia  fem un rotgle i Cristian ens explica més coses sobre els poblaments de la zona i en especial allò trobat al tossal de les Forques, mentre els gossos xipollejaven dintre l'aigua del riu.
 En una darrera espenta i per vora barranc arribem al pont romà de Cominells i la via Augusta, i fem cap a Borriol, arribem a la plaça de la Font i desitjosos de frescor ens  submergim  en la font.
Tranquil·lament després anem a Ca Àngel a dinar, un bon àpat ens esperava  per completar el goig d'un dia molt especial.
Després de dinar i xarrar obrim el llibre  de la comarca, aquesta vegada l'encete jo, i qui vol deixa la seua lletra al llibre.
 Una vegada descansats i més tranquils iniciem la segona part del dia,  la volta per Borriol. Encara ens esperaven moltes sorpreses i moltes coses que no sabíem, guiats per Cristian, una altra vegada recorrem els carrers de Borriol,  Cristian ens explica les diferents tipologies de cases depenent de l'època,  i els barrancs canalitzats que creuen el poble, la importància de la garrofa  per al desenvolupament i creixement del poble i dels traginers .
Arribem al palau i l'església, l'església seria una de les sorpreses, ja que l'interior guarda uns frescos que ens van deixar bocabadats,  però més bocabadat em vaig quedar en pujar pel recaragolat campanar i veure de dalt tota la panoràmica del castell i els terrats del poble, notar el so de la campana dintre del campanar. Per rematar la vesprada vam passar  per la moreria, antic poblat morisc, restaurat i excavat, on podem com diria Bernat Capó, espigolar pel rostoll morisc, i recordar la tragèdia de la seua expulsió el 1609.
 Per acabar com si hagués estat fet aposta  passem per les runes del palau,  per sota d'unes garroferes atapeïdes de garrofes i branques, ben llaurades sobre marges de pedra, com recordant-nos  el fruit i l'arbre que li va donar a Borriol  la seua força per créixer. Finalment i després de refrescar el cos amb una orxata agafem l'autobús i tornem cap a Castelló, assaborint aquesta aventura , tan al costat de casa.

 A l'Ombra del Campanar

 Sota el Castell d'en Nadal

 Escoltem i aprenem

 Ens refresquem a la plaça de la Font

 El dinaret a ca l'Àngel

 Detalls d'una casa de Borriol

 Cristian ens explica coses de Borriol

 El grup de Caminats dalt del campanar de Borriol

 Caminem pel poblat morisc

Sota els bancals de garroferes

El Grup de Caminants a la Plaça de la Font

Caminada del Grup de Caminants per la Vall d'Albaida, de Quatretonda a Llutxent.

De Quatretonda a Llutxent
Una caminada impressionant per aprendre una mica més  de la nostra terra, una vall blanca se'ns obri als nostres peus, el fill de Cadell , el Benicadell a l'horitzó vigila la vall, com un sentinella que té cura de la pau dels seus habitants.
Ens trobàvem al poble de Quatretonda, poble de gent valenta on iniciarem hui la caminada per la Vall d'Albaida. Som molta gent arribada de molts pobles i comarques veïnes, que ens trobem per conèixer aquests pobles i conèixer gent d'aquesta i altres comarques.

Després de deixar els cotxes a Llutxent  per poder tornar a casa quan acabarem la caminada vam començar la nostra aventura per la Vall d'Albaida a l'Heretat d'en Pere. És un antic mas  on hi ha cabres de la raça murciano-granadina i es dediquen a fer formatge de cabra.
Primer entrem als corrals i saludem les cabres que ens vénen a saludar, el mascle que es troba en mig de les cabres fa una ullada que tot estiga en ordre i ens ve a saludar.
En passar per la sala on hi ha les munyidores  veiem encara com hi ha algunes cabres que les estan munyint.
Anem a visitar el mas, una safata de formatges ens convida a assaborir el dolç fruit de l'heretat, els companys van tastant el formatge. A les parets del mas trobem molts detalls acollidors, com la garba de dacsa penjada a la paret.  Un fort agraïment ens omplia el cor davant de l'hospitalitat de la gent de la formatgeria.
Una vegada fora de nou fem el rogle i expliquem una mica que és el Camí  i  què és el Grup de Caminants i l'organització de l'activitat. Després ens presentem i diem d'on venim i qui som, el nostre poble i la comarca.
Una mica abans de posar-nos a caminar Raül va fer tots els honors i va fer la primera marca a la paret de la formatgeria. Era la primera marca d'El Camí a Quatretonda, de la Vall d'Albaida i també al tram Vall d'Albaida -Safor- Costera. La formatgeria de l'Heretat d'en Pere es trobava a l'etapa de la Pobla del Duc a Quatretonda.
Nosaltres vam iniciar el Camí, envoltats de fruiters, tal com els anomenaven per la comarca ambresquilleres i ambercocs, em va sembla una riquesa també la diversitat de noms que com les fruites omplen el nostre Camí .
El paisatge ens parlava de la riquesa de la vall,  del treball constant de les persones llauradores per  traure-li a la terra els fruits saborosos, que amb la caloreta anaven agafant color a sobre dels arbres.
Caquiers que amb sava nova anaven donant-li un color de verd brillant als camps.
Vam arribar al poble de Quatretonda, poble nou lligat a la història de Llutxent al qual antigament pertanyia anomenada com la Baronia de Llutxent, juntament amb Pinet i altres pobles.
 Arribem a la Plaça Major  la qual podem llegir a la placa 1587, ens sorprèn l'antigor de la data, al costat una altra placa amb el nom de plaça de l'oliver. Per altra banda ens deixa també sobtats la seua utilització en masculí,  i no en femení com estic acostumat a les comarques de la Plana.
 L'olivera tindria un eix durant tota la caminada que anirem tornant a fer-li referències i homenatges.
 Passem pel campanar i poc després entrem a l'almàssera de Quatretonda, l'olor ens impregna la pell a la casa de l'oli, l'almàssera.  Ens guien pel mig de  l'almàssera de Domingo,   en aquell espai diferents premses i màquines es distribueixen en l'espai per traure-li a l'oliva el seu preuat suc, l'oli d'oliva.
 Seguim fins al pi, i a la seua ombra fem rogle i  ens preparem per esmorzar, amics i amigues prenen possessió en algun raconet per traure les llamineries que porten al saquet, també però trauen alguns licors casolans com l'herbero i es fa un degustació de diferents begudes. També iniciem el llibre d'El Camí de la Vall d'Albaida on amb el temps la idea és recollir les vivències de les persones que facen el camí per la comarca.
Un nou caminant s'incorporarà al grup, un ruc la mar de simpàtic i amable del que té cura Raül.
Iniciem el recorregut cap a Llutxent, la calor i els àpats i licors animen la conversa, i la gent animosa gaudeix del Camí, de conèixer i fer vincles amb els companys i companyes de camí i d'assaborir el paisatge.
Nous conreus van sorprenent-nos a la vista com els paraguaios, al meu poble bresquilles del rollet, i algun melonar molt bé cuidat.

El monestir del Corpus Cristi
En poc de temps vam veure ja a l'horitzó  Llutxent i el monestir del Corpus Cristi.
Ara les sorpreses ens acompanyaran a cada passa, i les perles precioses cosides al collar del Camí serien d'allò més abundants en aquesta cantonada. Darrera d'un mur amagat darrera del temps descobrim un preciós riurau, que amb el temps ha passat per diferents funcions, corral, i ara ja una mica enrunat
Primer arribem al que podria ser la creu coberta, segons ens van comentar (crec recordar) era una antiga creu coberta però els frares van veure un bon lloc pe convertir-la amb un forn de pa, i això la va deixar malmesa i ennegrida tal com podem veure actualment.
 Poc després veiem al Garrofera centenària. Espectacular garrofera, També Eladio ens conta que si és la garrofera més antiga del País Valencià. Quatre braços gegantins surten de terra i al mig resta amagada en el temps l'antiga soca mare. Faig una reverència a aquella garrofera  de quatre mans filles de la terra mare.
 Prompte ens acollim a la porta del monestir del Corpus Cristi i Pep  Estornell, l'alcalde, ens explica una mica la seua història i importància, vàrem fer un recorregut per dintre  per entendre com era d'important i tot el que es va coure allà dintre.  El claustre  ens captivà i recorrem tots els seus racons i sales. Aprenem la història que ens conten sobre la llegenda de les formes sagrades  durant les lluites entre moros i cristians, i els cristians per por a que siguen robades les van amagar sota una pedra  i en acabar la batalla les formes estarien cobertes de sang. Aquestes formes  les trobaríem representades a les parets del claustre.
Vam recórrer diferents sales, una d'elles d'importància cabdal ja que va ser Universitat, per altra banda vam pujar dalt i  l'altura ens donava  una altra  visió del claustre.
 Ens vam recollir vora la maqueta de fusta on  estava representat tot el conjunt, finalment vam eixir  i  vam recórrer part del turonet del monestir, vàrem poder veure el castell de Xio, amb la nova neteja de vegetació  es veia molt millor el castell àrab, més enllà segons ens van indicar hi havia  el Surar, l'espai natural de sureres més al sud del País Valencià.
Al nostre darrera hi havia una antiga nevera, això si tancada, utilitzada per al consum de gel del monestir. Vàrem iniciar el camí cap a Llutxent, un camí empedrat que  unia el monestir i el poble, camí empedrat fet per un frare que va dedicar quasi tota la seua vida a tal monumental tasca, i fins i tot va deixar un trosset per delimitar  el lloc  amb pedres on volia ser soterrat, però no va tenir tanta sort i va morir a València. El camí donava a l'antiga porta del monestir.
Vam fer una parada en el camí per veure els forns de calç, i parlar-ne una mica d'ells, el nostre guia  Joan Barreres, amb molta cura i molt bones explicacions ens va ubicar en el temps i ens va explicar tot el procés de la fabricació de la calç. Com feien la barraca de pedra dintre del forn, com pedra i llenya es fonien per fer la calç. Feia poc havien fer una pel·lícula per explicar-ho, van posar en marxa un dels forns. Finalment   com hi havia  la màgia del fum, quan canviava cap al blanc és que la pedra estava cuita, i la necessitat que tenia d'una vegada encés no podia faltar-li la llenya, que anaven portant-la en feixos de les muntanyes més properes.
Vam caminar pel camí empedrat cap al poble,  ens vam aturar davant del rellotge de sol i amb molta tendresa i com donant-li vida ens vam aturar i Joan ens va llegir un poema dedicat al rellotge, escrit per Alfons Roig,  on parlava del rellotge de sol com un veí més de la contrada, vàrem passar pel costat de l'ermita  i el lledoner monumental, trepitjant aquell fabulós camí empedrat, amb les capelletes del calvari a cada costat, quantes perles per tant poquet tros de collar, quin goig!.
 Però faríem una parada al bar Tranj, per menjar una bona paella de peix, al restaurant., i comentar amb els amics i amigues aquella fabulosa trobada per la vall de la terra blanca.


Llutxent
Per la vesprada vàrem seguir la visita, i es que Llutxent en tenia per a molt, ara aniríem  cap al castell palau . Una altra vegada Joan Barreres ens va fer una introducció de la història del palau i el que s'havia fet en la seua restauració, com havia passat de mà en mà, fins arribar a ser de l'ajuntament. El palau era immens i el vàrem poder visitar,  escorcollant racons i raconets,  descobrint un tresor amagat, vàrem aprendre moltes coses, les finestres dels festejadors on es posaven els novençans, una mirant el Benicadell , l'altra mirant al cim de la Safor. En una de les sales hi havia una rata penada estesa a terra,  algunes pintures omplien les parts  i finalment  arribàvem al sostre i les quatre torres  enllaçaven amb el terrat,  un horitzó que ens deixava veure un bon grapat de quilòmetres  al voltant del poble.
Vàrem baixar del palau, i com a remat final  per si no hi havia prou  ens quedava la cirereta del final; la visita a l'antiga almàssera de Llutxent.
 Joan  Barreres una altra vegada ens va mostrar amb veu afable i agradosa tota la història i procés que passaven  les olives per fer-se  oli i com ho treballaven a l'almàssera, un reportatge amb imatges ens anava recordant tot allò que els llauradors fan al camp i com les olives són portades a l'almàssera, i com traiem el suc preuat.  Tot aquell àpat tan suculent untat amb la cançó del País de  l'Olivera de Xavi Sarrià, era un beuratge massa fort per no fer saltar les emocions. Ens recordava  la història, i els regust agradable de l'oli natural on encara  bullia la suor del llaurador i la saviesa dels anys per acompanyar els cicles de la terra.
Me'n vaig amb un munt de sensacions bones, de conèixer molt bona gent,  i de  notar els olors i els sabors de casa,  de l'oli fet amb saviesa i treball. Deixem la vall amb l'esperança de compartir novament alguna llamineria més, com aquesta caminada tan bonica.

 Cabres a l'Heretat d'en Pere

Formatge de cabra a l'Heretat

Manoll de dacsa penjat al mas

Raül fa la primera marca d'el Camí

 Fem Camí per la Vall d'Albaida

 Aturats un moment sota els pins

 Garrofera centenària vora el monestir del Cospus Cristi

 Espadanya del monestir

 Castell de Xio després de la neteja

 La calç el fruit de la pedra, passada pel foc

 El dinaret a Llutxent

El dinaret a Llutxent

 El castell palau

 El castell palau al seu interior

L'oli verge d'oliva a l'almàssera de Llutxent.

Castell de Cocentaina. Cocentaina. El Comtat.

Castell de Cocentaina. Cocentaina. El Comtat.
 En el meu viatge cap al sud el 5 de febrer entrava a la capital del Comtat, Cocentaina,  el primer element que em va fer arurar-me com un centinel·la dalt del turó va ser el castell. En seu un dia molt nubolat no vaig poder veure de cap de les maneres el Montcabrer que estaria darrera del castell.

Les Arenetes"arenetas". Énguera / Enguera. La Canal de Navarrés.

Les Arenetes,"Arenetas". Énguera/ Enguera. La Canal de Navarrés.
 Havia acabat la meua visita del castell quan tornava cap al poble,  i abans de tancar l'expedició un badall a la roca i un panell em van fer aturar-me. El panell ens parlava d'unes petites coves o forats d'on treien sorra per  netejar  la vaixella, i on les dones del poble quedaven per  traure-la.  Fins i tot ens diu que va originar un petit comerç per la zona.

Font de la Mota. Enguera/ Énguera. La Canal de Navarrés

 Font de la Mota ( Enguera / Énguera) La Canal de Navarrés

 Vora el camí quan baixava del castell cap al poble em vaig trobar aquesta font, l'arc amb l'abeurador i la font feien un conjunt molt bonic amb un cert interès, això si, tal com es veu a la imatge una miqueta brut, una miqueta per l'incivisme de la gent que té poc de respecte pels nostres indrets.

Énguera / Enguera. La Canal de Navarrés

 Énguera / Enguera. La Canal de Navarrés.
 Des de dalt del castell d'Enguera teniem una visió molt bona del poble que estava situat al nord. Sota els pins es veuen les teulades, i en el racó dret el convent dels carmelites descalços.

Anna. La Canal de Navarrés

 Anna. La Canal de Navarrés.
 Des del castell d'Enguera teniem una visió molt bona dels pobles del voltant  el més proper a l'est era Anna, al costat de Xella.