Ahir diumenge sis de març vàrem descobrir un raconet del Camí de la Safor, vàrem caminar del monestir de Sant Jeroni a la Font d'en Carròs passant per alguns pobles de la Safor.
Vàrem acudir primer a la Font d'en Carròs per deixar cotxes i després al monestir de Sant Jeroni de Cotalba.
La primera gran sorpresa per mi va ser quan vam arribar al monestir, la quantitat de gent que estava arribant.
Va ser emocionant fer el rogle i veure la quantitat de gent que ens aplegàvem per caminar plegats, érem unes cinquanta persones, a poc a poc ens vam presentar i vam dir el nostre nom i el poble i la comarca des d'on veníem, hi havia gent de la Vall d'Albaida, la Safor, la Costera, la Marina Alta i la Plana Alta. Era emocionant iniciar el camí de la Safor sota els murs del monestir de Sant Jeroni.
A poc a poc la manifestació de gent va començar a allargassar-se pel camí, dibuixant un fil de colors i veus que feien per primera vegada el Camí per la Safor.
Primer la parada a Ròtova, el seu palau amagat sota els murs i l'església, i molt prompte Alfauir. David ens anava il·lustant sobre els palaus i punts que anàvem passant, i Xavier ens anava guiant pel bon camí, i també ens anava contant la hitòria dels diferents elements.
Caminàvem per un camí rural quan vam veure que per sobre dels nostres caps s'alçava el castell de Palma, va escaltar la polèmica del nom que depenent del poble li deien de Palma o d'Alfauir.
El camí era fàcil i ple de grates sorpreses. Dalt d'un turonet vàrem parar a esmorzar, el grup era molt gran i ens vam repartir pel turonet com bolets a la tardor després de les pluges.
De dalt del turó teníem una bona visió de Palma, que enfilava el campanar cap al cel com per voler tocar-lo.
Després de la parada vàrem aterrar a Ador, la gent en veure un grup tan gran es quedava mirant-nos, sorpresa de pensar on anàvem tanta gent. Davant de l'església un home del poble va fer esclatar la conversa i ens va regalar algunes sabies paraules , dient-nos el que volia dir Ador, que era com el temps de la tanda de la séquia per regar.
Una impressionant casa es trovava vora el camí rural, era la casa Alfàs, David havia concertat cita amb el propietari i ens la van obrir, un riurau interior , un pouet i un caliu antic s'obria als nostres ulls, gracies per mostrar-nos aquesta perla.
Vam seguir meravellant-nos amb les troballes i fent esclatar la xarrada amb les persones que feien camí amb nosaltres, aprofitant per escoltar i aprendre dels altres i explicar també les nostres vivències.
Vàrem creuar el riu Serpis, després el patrimoni de l'aigua ompliria la nostra atenció, séquies, reguers, i com no la casa Clara, un partidor que separava les séquies i que el seu nom de Clara era per no tenir sostre, després el mirador al Serpis i la casa Fosca, prop de la casa fosca el partidor que a primera vista per estar tapat recordava un aljub, però no , era un partidor.
Poc després vora la séquia caminàvem una llarga fila de caminants. Arribàrem a Potries, la primera sorpresa va ser la casa de la vila, que recordava una església. Però la perla forta va ser el museu terrisser, on el fang , l'aigua i les mans, amb l'ajuda del temps li donaven forma a milers de cassoles i canters. Amb molta amabilitats el bon home que atenia al museu ens va explicar una mica la història de la terrissa de Potries i ens va contagiar la màgia d'aquell antic art. Vàrem escorcollar tots els racons, l'edifici que era l'antiga casa i taller de llargues famílies de terrissers, tots els perols i panells, i per suposat els torns i el forn on es coia la terra.
Després de conèixer tantes coses ens vàrem desplaçar al Molí on ens aguardava el dinar. El Molí era un centre social on un grup de joves havien posat els seus ulls i la seua il·lusió per crear un projecte amb ànima i fer activitats i omplir de valors la societat. Vam ser benvinguts els caminants a aquell indret, poc després van parar les taules sobre l'herba i ens vam seure, la gana començava a cargolar els nostres estòmecs , però unes immenses paelles veganes delicioses van omplir el nostre buit. Encetàrem la conversa que no havia parat més que per menjar, i solemnement començarem el llibre de la Safor, on Xavi va iniciar -lo amb molta cura.
Ja més tranquils i ben dinats vàrem caminar cap a la Font per recuperar els cotxes que molts estaven al monestir. Una vegada ja recuperats vàrem acabar per unir les nostres veus en un cant " Al Vent" un altre cop al Molí. Finalment havia arribat l'hora de tornar cap a casa , ens vam acomiadar dels que quedaven i vàrem tornar a la carretera. Molt feliç d'haver compartit aquesta nova aventura amb gent tan ferma i agradable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada