Els colors de la terra: El Camí sol: de Castelló de la Plana a Borriol

diumenge, 9 de juliol del 2017

El Camí sol: de Castelló de la Plana a Borriol

El Camí sol: de Castelló de la Plana a Borriol
Una altra manera de fer el Camí és fer-lo sol, obert al que em va passant i a les persones que vaig coneixent.
Com altres vegades aquesta etapa la faig eixint des de casa, tot començant del punt d'inici, de la plaça de les Aules. Vaig passar per la plaça Major, el mercat a aquesta hora de la matinada començava a bellugar-se, els botiguers esperaven l'arribada de la gent. En un racó de la façana una placa ens explicava la història de la palaceta de l'Herba, ara arraconada per la plaça Major.
A la plaça de les Despullades, havien pintat un banc amb la bandera de LGTB, la plaça sempre ha estat un símbol , no sé si a favor o en contra, popularment anomenada la "plaça de les tortilleres".
Vaig creuar els Quatre Cantons i l'edifici de Correus, d'estil mudejar, una perla del meu poble que sempre m'havia semblat interessant.
M'agrada veure els detalls i les petites obres d'art, vaig arribar a la plaça de la Farola i la casa de les Cigonyes, el camí d'allà era més recte per tota la ronda Magdalena, l'església de la Sagrada Família, també d'estil mudèjar.
Vaig tenir la sorpresa de passar davant del casal popular de Castelló que desconeixia la seua ubicació. Una mica més i ja eixia de Castelló pel camí de Borriol, on començava la GR 33. Vaig passa per davant del museu militar.La feredat de les armes em glaçava la sang, veient-les tan a prop.
En pujar el pont Castelló es quedava ja llunyà al meu darrera. Algunes garroferes començaven a pintar les garrofers a la senda del canal de reg. Tal vegada el raconet més especial de l'etapa era el barranc de la Joquera, la vegetació autòctona i el penyassegat amb el Castellet, i a l'altra banda antics bancals de pedra en sec on encara sobrevivien algunes garroferes.
En acabar la senda com sempre apareixia aquell desert immens, tal vegada millor dit el buit, la Pedrera de Borriol, allà podíem veure com havíem fet desapareixer algunes muntanyes convertint-les en grava, i encara que ens feria la vista aquella imatge, tots volíem tenir la nostra casa.
En deixar aquell buit immens el camí tornava a recuperar la seua normalitat, de pinars i de garroferes, alguns ciclistes creuaven a gran velocitat per la pista, forçant els músculs sobre els pedals, i també malauradament algunes motos fent polseguera i embrutant l'ambient de soroll, com sempre perilloses i destructores del patrimoni. El camp de golf a la dreta era un esclat de verd sota la calor de juliol. Deixe la GR 33 que va cap a les Useres, nosaltres anem cap a Borriol, que prompte apareix al nostre horitzó. El patrimoni etnològic de Borriol és immensament ric, passem per l'antic molí medieval de Borriol, si ens fixem podem entendre que el riu s'ha eixamplat per una banda del molí, deixant una torre en mig del riu.
Em van vindre al cap les paraules de Cristià Linares en la seua explicació històrica de Borriol, abans de passar pel pont de l'autovia vora el riu vaig recordar les seues paraules sobre la ubicació de l'antic cementeri morisc.

El camí vora el riu de Borriol era molt agradable, a ma dreta encara podíem gaudir d'algunes hortes, li estaven fent un reg a manta a l'alfals per superar la xafogor de l'estiu.
Després de creuar el pont romà de Cominells vaig entrar a Borriol, aquesta vegada vaig resseguir el recorregut del Camí pel nucli vell, la Moreria, on podem veure les cases recuperades on feia 400 anys els moriscs feien la seua vida, però la seua expulsió el 1609 va suposar una tragèdia per a moltes persones i en general per al País Valencià. Després vam arribar al palau, l'església i el portal de les Parres. En resseguir alguns carrers més vàrem arribar a la plaça de la Font on el dissabte feien mercat. Una munió de parades omplia la plaça i els botiguers s'afanyaven en oferir els seus productes i algunes dones matineres es movien entre les parades.
Com sempre quan feia aquesta etapa arribava a la font, la calor era una provocació per no mullar-me, beure, i refrescar-me una mica. Ara inauguràvem un detall al nostre ritual, una bona orxata i un bon esmorzar, i segellar l'etapa del Camí la la geladeria la Lluna. Ja teníem una etapa més.
Després d'aquell luxe ara quedava tornar cap a casa, i la calor era tan gran que ho faria amb l'autobús. Però en situar-me a la parada una dona em va alertar de la irregularitat que tenia. La sort la tenia al meu costat i em va parar un cotxe, i Omar em va dir si volia pujar, quin goig conèixer persones tan agradables i autèntiques com Omar, Omar era marroquí i feia set anys que estava ací, i parlava un valencià perfecte, això ho valore moltíssim, tal vegada en un futur ens acompanyarà en alguna caminada . Gràcies Omar
Em va fer sentir molt bé la seua companyia, és un luxe tindre persones com Omar al nostre país.