Els colors de la terra: Caminada del Grup de Caminants per l'Alcoià i el Comtat: d'Alcoi a Cocentaina

Caminada del Grup de Caminants per l'Alcoià i el Comtat: d'Alcoi a Cocentaina.
El 17 de juny teníem una cita en aquestes comarques, era la primera caminada organitzada per la Mariola. Vàrem trobar-nos a Cocentaina, al Comtat i vàrem agafar l'autobús cap a Alcoi a l'Alcoià,
fins arribar a l'estació de València, on vam començar la ruta. La calor va ser una constant que ens va marcar la jornada. Hem d'agrair molt a Paco d'Alcoi la seua ajuda i en especial en alguns moments de més necessitat amb aigua fresqueta i un cotxe de suport.
El paisatge era bonic i Salvador ens anava explicant alguns detalls del paisatge, també el nostre agraïment pel seu guiatge.En un punt ens vam aturar i ens va parlar de la Mola , on hi havia un poblat iber, i el mas de la Mola, però malauradament queda poca cosa, la gent ho ha anat espoliant. La senda anava passant algunes vegades entre pinar, tot i que hi havia molta zona cremada, de l'incendi del 94, com ens van contava ser provocat per un paper que va eixir d'el fumeral d'una casa.
Alguns paraigües apaivagaven la calor de la gent, i ens donava una imatge curiosa al grup. Vàrem arribar a l'alberg de les Foietes del centre excursionista de Cocentaina, allí vàrem descansar i vàrem fer un mosset, gràcies Jose.
Una vegada més descansats ja vàrem tornar al camí , cada vegada la calor apretava més, en una altra espenta vàrem arribar al Castell de Cocentaina, vàrem fer un altre descanset, Paco tenia preparat el seu cotxe amb marraixes d'aigua i el cotxe per si feia falta, algunes persones vàrem pujar al castell de Cocentaina, des de dalt es veia Cocentaina allà baix, es podia diferenciar molt bé la part vella de la nova del poble, més enllà el Comtat fins l'embassament de Beniarrés. A la banda nord el Benicadell amagava la Vall d'Albaida.
Després del descans i prendre una mica de fresca, alguns a l'ombra del castell, d'altres a l'ombreta dels pins, vàrem seguir la davallada final fins passar pel raval de Cocentaina.
Graeme ens va fer de guia per dintre de Cocentaina fins arribar a la plaça de la Font ens anava explicant al seu pas els diferents punts de valor.
En arribar a la font la festa ja s'olorava i algunes paelles ens donaven la benvinguda. Susi ens tenia preparat ja el segell de l'associació Guaret per marcar l'etapa i graval el dibuix al cartonet.
Després varem iniciar la visita guiada per Cocentaina, ací teniu un resum del que Susi ens va contar i vàrem poder apuntar
Alguns apunts:
Susi ens va parlar de moltes coses, ens va mostrar sobre un mapa on hi havia l'antiga vila murada medieval, hi havia una zona pintada de blau, com un llac on hi havia el pla de la Font, la plaça era zona d'aiguamolls. En la vinguda dels cristians els àrabs van ser desplaçats als ravals, els cristians van fer muralles, al segle XIV les muralles ja estaven acabades.
També ens va recordar la importància de la Fira de Cocentaina de 1346, que arrancava de la plaça de la Font, era un privilegi de Pere IV.
Arribàvem a la plaça del cardenal Ferrandis, la noblesa tradicional valenciana va tenir molta força fins al segle XVI, el cardenal tenia cases prop de palau, va ser cardenal i ma dreta del Papa, va ser una peça clau en la roma papal del XVI.
El comte era el que més poder tenia a la zona, però per sota estaven els prohoms , aquest grup de prohoms es reunien al llarg del fosar, trobar-se en un lloc sagrat on hi havien els seus avantpassats els donava força.
A Cocentaina també són socarrats, així ens ho canta Al Tall al seu disc de la Pelitrumpeli.

Taninà ninà,
socarrats de Cocentaina,
taninà ninà,
hem perdut l'enteniment,
taninà ninà,
volent fer a son Alcàsser,
taninà ninà,
tan luxós com a altres temps.

Hem fet ampla carretera
a son molt vistós castell.

Tenen fonteta les cases
per anar sempre ben nets.

Hem dotat a tot el poble
de molts curiós paviment.

Hem refet nostre col·legi
per a que sàpien molt més.

Però segons ens va explicar Susi, són socarrats de 1304, a diferència de Xàtiva o Vila-real, que va ser per la desfeta d'Almansa, el 1707.
En aquest cas són els musulmans qui demanen ajuda a Granada i cremen la població.
El centre històric de Cocentaina és de nova creació cristiana, al centre de la població hi havia cases senyorials, algunes finestres a cara de terra, reforçades amb grans barrots eren la boca dels cellers.
Al museu arqueològic veiem dos arcs romànics, és l'art gòtic civil més tardà del País Valencià.
Finalment arribàvem al palau, era grandíssim, ens faria falta un dia sencer per recorrer-lo, segons sembla al segle XVII els comtes ja se n'havien anat, i van fer la residència a Madrid.
L'expulsió dels moriscos del 1609 va afectar molt a aquestes comarques, la noblesa es va oposar a que els enviaren, ja que eren la mà d'obra barata, l'oposició per suposat era per una qüestió econòmica, no ètica.
Fins als anys 40 del segle XX trobem zones de muralles i torres que ara ha desaparegut, com la casa dels reformistes, és una pèrdua de patrimoni relativament recent, quina llàstima!
Cocentaina té molta importància durant l'epoca medieval, molt més que Alcoi, tot i que Alcoi es dispara la seua importància durant l'època industrial. Gràcies Susi per tot el que ens has contat i hem aprés de Cocentaina i la seua història.
En acabar la visita vàrem anar a la caseta de camp de Paco, on vàrem descansar i vàrem dinar, aquesta vegada tranquil·lament.
Paco ens va obrir sa casa, en un gest de generositat, gràcies una altra vegada Paco , vàrem traure els entrepans i Paco ens va traure alguna coseta de picar, vàrem deixar la visita de la vesprada d' Alcoi per més endavant, ja que la calor ens havia eixugat les forces, això si, vàrem cantar algunes cançonetes.
Com no havíem fet la visita d' Alcoi vàrem cantar les cançonetes de l'Ovidi Montllor a l'emparrat, la cançó del cançat, m'aclame a tu i per acabar vam intentar l'homenatg a Teresa, tot i que va eixir d'aquelles maneres.

M'aclame a tu

(Vicent Andrés Estellés - Ovidi Montllor)

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.

Vam iniciar el llibre del Camí al Comtat i l'Alcoia. No podia faltar, com un himne del Camí de cloenda vàrem cantar la Malaguenya de Barxeta. En acabar vàrem acomiadar-nos fins la propera.