En el nostre recorregut del Camí arribàvem a Potries, i la ruta de l'aigua era una constant, la casa Clara, la casa Fosca, les séquies i files, i ara l'aigua ens portava als llavadors del poble, element emblemàtic en la quotidianitat antiga del poble, on les dones anaven a fer la bugada i a parlar sense l'observació directa dels marits.
També el panell al costat del llavador , ens parla de les diferents fases que tenia la bugada, des que entrava al llavador fins que ja eixia seca.
Els llavadors públics apareixen a la segona meitat del segle XIX, en uns moments en que la població comaneça a preocupar-se més per la higiene i necessita de recintes adequats per fer la bugada.
Encara que en el cas de Potries també hi ha un nombre considerable de llavadors privats a les cases situats al costat de la séquia del Rebollet, al seu pas pel poble.
Un conjunt arquitectònic i etnològic del nostre paisatge urbà, típic i definidor de l'ús de l'aigua als darrers segles. Fins a la decada dels 60 del segle XX es podien comptabilitzar a Potries quatre llavadors públics dels quals sols es conserva aquest. Tots ells aprofitaven l'aigua de la séquia del Rebollet i les lloses de pedra per a rentar la roba o fer l'escurà, se situaven inclinades cap a l'interior coronant un dels murs de la séquia.
Tant aquest llavador com el situat junt a l'edifici de l'església disposaven d'una estructura coberta i un nivell més baix que la cota del mur de ls séquia, per evitar que les dones s'agenollaren i pogueren rentar dretes.
Dones amb llibrells o poals plens de roba o vaixella xerraven amistosament i es posaven al dia als llavadors i amb una miqueta de terreta, sabó i l'aigua de la séquia rentaven llençols i camises, perols,plats i cassoles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada