Les vivències del meu Camí. De Cullera a la Muntanyeta dels Sants. 12-4-14-.Tram Costera-Ribera-Horta.

Havíem quedat a les 9:00h a la plaça de l'ajuntament de Sueca, jo hi vaig anar amb el cotxe i la bicicleta la portava dintre, quan vaig arribar-hi hi havia la Lluïsa de Castelló de la Ribera.
 A poc a poc van arribar la resta, Claudi i la resta de la colla.Vam eixir cap a l'estació, tot el grup en bicicleta, ens apropàrem al punt on ells ho havien diexiat l'altre dia, anèvem passant per camins de terra i reguers plens d'aigua.
 Vàrem passar pel costat dels ullals de Sant Llorenç, finalment vàrem

recórrer pel costat tota la muntanyeta de les Raboses, és  la muntanya que cobreix Cullera pel nord, fins arribar al final, allà on la roca gegantina deixa pas a la sorra fina. Vàrem entrar pel costat d'una séquia i vàrem arribar a la mar. La plaja verge s'obria als nostres ulls,  vàrem deixar les bicis i ens vam entaular en un baret on vam esmorzar, jo em vaig fer una aigua. Vàrem parlar sobre els possibles itineraris  per l'horta sud amb Toni Torreño i les diferents possibilitats per entrar a València.
Poc després vàrem inciciar el viatge, reculant un tros per on havíem vingut, per aquella sèquia ampla, vàrem passar per camins de terra

voltats de bardisses, fins arribar a la platja. Ens vàrem aturar un moment. Quin goig aquella platja sense edificis, ens trobàvem a la platja nudista de Cullera, hi havia dos o tres homes majors sense roba, passsejant per la platja i gaudint de la primera caloreta .
Vàrem pujar a la bici i continuàrem  per sendes entre canyes i sorra. Claudi ens va dir que era el Parc Natural de l'Albufera i per això no s'havia edificat. La bicicleta de vegades s'esfonsava en la sorra i costava mantenir l'equilibri, alguns  trossos anava caminant ja que se'm feia
complicat.
 Després vàrem passar pels marenys de Sant LLoreç, una petita població de la qual allò més interessant era el forn, un forn amb visió de futur, que no escatimava en farina, que havien montat unes tauletes i bancs perquè la gent puguera berenar.
Poc després vàrem iniciar la marxa cap a Sueca, tot i que era l'època més marronosa, ja que els camps estaven llaurats i era una mica més poc visual que en altres èpoques, ara veiem  els camps sense aigua i sense arròs. Era agradable veure tanta plana junta i pensar que en poc de temps els camps quedarien coberts d'aigua per ser el bressol de l'arròs.
 Em va vindre a la memòria el conte de Toni Mestre sobre els camps d'arròs en el qual  explicava  el seu procés d'elaboració i ho feia com si fos un diàleg entre els camps i els llauradors. I també em va vindre al cap  la Pelitrumpeli, el disc d'Al tall, eixe recorregut dels xiquets per aquestes terres quan diu. I estàvem  en els arrosars de la Ribera i allà és on vam conèixer un altre amic.(crec que va apareixer el Tio Caliu).
Les gran sèquies llargues  al costat del camí immens en la plana em va 

recordar una mica els azars del Camp d'Elx. Era bonic anar en bicicleta per aquell paratge, al costat de la sèquia, així digeríem més facilment  la monotonia d'aquell trosset de  camí, a peu aquella pista se'ns haguera fet massa llarga.
 Vàrem arribar a Sueca, la major part del grup se'n va anar però Toni, Lluïsa i jo vàrem seguir un trosset més fins la muntanyeta dels Sants, aquell capollet de pins  amb  l'ermita blanca.
El camí continuava serpentejant entre camps marronosos assedegats d'aigua, i sèquies  que eren les venes d'aquella terra de marjal. El vent ens pegava a la cara i costava més avançar, vàrem arribar al peu de la muntanyeta. La pujada  la vàrem fer a peu. Des de dalt es veia la immensitat de la Plana. Un paisatge uniforme i al mateix temps amb uns canvis molts forts depenent de les etacions i el moment en el qual es trobava l'arròs.
Vàrem entrar a l'emita i un xic ens va atendre molt amablement, ell tenia cura de mantenir l'ermita endreçada i la veritat ho tenia tot molt lluent,

ara, li dedicava molt de temps i passió, es veia que  li agradava molt netejar.
 Molt amabelment ens va ensenyar l'ermita i la part interior amb les rajoles originals, unes més ben conservades que altres.
 Ens va explicar que era una ermita adreçada als sants de la Pedra, Abdon i Senen,  Felip V els va eliminar i va posar  Sant Isidre com a patró de l'agricultura. Fins i tot els sants  ens va tocar!!. Va destituir als antics i ens els va posar castellans. També aquesta vegada em va recordar eixe tros de cançó que diu: Reseu al sant de la Pedra, reseu al sant de la pedra, que està la collita a l'aire i si pedrega "mos" fot.
 Vàrem donar les gràcies per l'amabilitat al xic  i baixàrem de la muntanyeta per tornar cap a Sueca. Toni i Lluïsa es quedaren a l'estació i jo vaig anar cap al cotxe.