De Culla a Benassal (27/10/2018)
Culla
Tal vegada no era el dia més encertat per gaudir del paisatge, però sense por vam anar acudint a
Culla, a
l'Alt Maestrat, un grupet de valents i valentes per encarar la travessa. Aquella preciosa caminada ens faria descobrir la història i el paisatge d'aquells pobles de l'Alt Maestrat. Semblava que just aquell dia hagués entrat l'hivern.
Vam fer caliu al bar de la Solaneta amb alguna cosa calenta, per agafar forces i energies, per encarar tot el que a l'horitzó es veia vindre, que no era precisament el sol. Però ningú va dubtar en cap moment, que havíem vingut a caminar i a fer l'etapa.
Ens vam posar roba d'abric, vam obrir paraigües, impermeables i d'altres atuells per aturar l'embranzida de la pluja, que anava deixant caure un plugim fi, que ens deixava caminar, però anava calant si no anàvem preparats. Vam seguir la GR 7, deixant Culla al nostre darrera, que a poc a poc ens anava deixant la seua silueta, tal vegada ens caldria imaginar al cim del turó el seu antic castell, ara desaparegut.
Ara entràvem en una de les zones més precioses, un xicotet assegador que es capbussava entre grans carrasques, i segons ens va contar Jesús era la part de les sorts, anomenada així ja que era una zona que es va repartir a sorts. La pluja anava calant entre les argelagues i l'arbreda, aquest fet feia més màgic el paisatge. Havíem de tenir cura sempre de no relliscar en alguna roca.
El grup anava avançant entre la vegetació, amb un pas més lent i feixuc del que ens era habitual per l'oratge i els paraigües.
L'ermita de Sant Cristòfol
Tal com anàvem agafant altura Culla anava veient-se a l'horitzó com un record del passat, amb el turó com a barret, on antigament el coronava el seu impressionant castell. També el vent i el fred anaven augmentant amb l'altura.
Vam passar pels masos de Sant Cristòfol, i després vam pujar a l'ermita de Sant Cristòfol.
Tal vegada aquella pujada que en un altre moment hagués estat un gran plaer, es va fer molt feixuga, amb la pluja i el vent a la cara, amb la mà agafant a Balma per ajudar-la amb la costera, i la força del Camí al nostre cor. El fred anava glaçant les galtes i les sabates d'Aitana i Balma havien calat i començaven a estar mullades.
L'ermita consistia en una espectacular fortificació, la qual ens va servir de raser i de refugi, on vam poder esmorzar, descansar, i entrar en calor, després del fred i el vent que ens havia congelat l'ànima.
Jesús ens va fer una mica l'explicació de l'ermita al raser dels seus porxos. Després vam continuar cap a Benassal. En baixar la pista de l'ermita vam veure un tot terreny que pujava, era Jordi, amic de Jesús, ens va fer el favor de pujar a les xiquetes Balma i Aitana, i portar-les a casa Jesús a Benassal, per així poder-se canviar, i eixugar-se la roba molla, i que pogueren escalfar-se.
Elles dues es van fer ben prompte amigues, havien congeniat i van pujar al cotxe plegades. El grup vam seguir caminant, mentre jo em treia un pes de sobre veient Balma amb bona companyia i sense patir fred.
El Rivet
Ara ens vam endinsar al Rivet, eixe bosc de roures que tants records em donaven. El Rivet estava preciós amb l'aigua aflorant per tot arreu, però al meu pensament també em venia el record de Pere Enric Barreda, cronista de Benassal, i el meu contacte amb ell i el marcatge del Camí al Rivet, la gran carrasca, que després d'una nevada traïdora va esdevenir fusta vella per al foc, i quatrecents anys d'història es van estavellar contra el terra, per fer-se record.
Ens vam arraulir en un racó del porxo i li vam fer un homenatge a Pere Enric Barreda, Jesús va fer un escrit, on parlava del seu llegat i jo vaig llegir la seua ajuda i col·laboració al Camí. Ara el vent xiulava el seu nom quan sortejava els gruixuts roures del Rivet.
Va ser un moment emocionant, on els sentiments ens van pujar a flor de pell, un minut de silenci en record de Pere Enric va ser el darrer homenatge per cloure aquest acte tan emotiu.
Encara quan llegeixo l'emotiu article que Jesús fa a la revista Aiguaclara em venen els records i agraeixo a Jesús Fuentes, l'organització i el seu article, on deixa constància de la nostra gesta, del Camí i del nostre treball dia a dia.
Benassal
Vam seguir la senda entre roures fins deixar endarrere el Rivet, per un camí més agrícola on els avellaners li donaven eixe segell al paisatge agrícola de Benassal. Ara treien les seues peculiars inflorescències, que eren com un brollador d'alegria en la nuesa de l'hivern, que transformava la seua llarga grisor amb una font de primavera.
Al nostre davant Benassal s'anava aproximant als nostres peus, com una fita propera, i entre bancals d'avellaners anàvem entrant al teixit urbà fins que pel carrer de la Creveta vam ensopegar vora les altes torres que reforçaven la muralla. En arribar a la plaça vam entrar al bar per dinar, el nostre grup ocupava dues llargues taules, i de fons el penó de les quatre barres, com una insígnia compartida per nosaltres. Després d'assaborir els àpats més suculents del bar del poble, Balma i Aitana ens van donar una sorpresa, Aitana va recitar un poema, després vam eixir i Oscar Vives ens va fer la visita pel poble.
La visita per Benassal
Era un luxe que Oscar Vives ens expliqués tota la seua investigació sobre els bombardejos nazis a Benassal i els pobles del voltant.
Vam entrar a la torre de la presó on ens va sorprendre les imatges i les explicacions més monstruoses del projecte Stuka. Un estudi sobre el pilotatge i bombes de més de 500 kg, i el seu efecte devastador en pobles del Maestrat.
Les fotografies eren més que esfereïdores, al mateix temps que feria l'arrogància dels soldats alemanys fent-se fotos vora la barbàrie de la seua destrucció.
Colpits i sorpresos per les explicacions i les imatges vam seguir la visita pel poble, on Oscar va anar situant-nos alguns dels carrers i places, on les bombes van esmicolar les cases del poble, i les noves edificacions que suplantaven les velles.
El veïnat perplex per ser atacats sense estar en guerra els arribava la notícia que eren les tropes republicanes les que originaven aquell enrenou, quan després de molts anys es va saber que eren els nazis amb el vistiplau de Franco. Però com sempre, els vencedors tenen el privilegi de posar la llosa de la culpabilitat de les seues carnisseries sobre les nafres dels vençuts.
